CALDERAS

CALDERAS

 

Els dilluns és el nostre dia de festa. Aquest dia no hi ha hora d’aixecar-se. A mi em fa gràcia que les Filles de la Caritat (comunitat de religioses que viuen al costat de l’abadia de Sangrelaya), que s’aixenquen sempre a l’albada, aquest dia facin el romancer fins a les vuit del matí. Però s’ha de comprendre que la setmana és molt intensa i convé un dia tranquil i de repòs.

Jo aprofito per a llegir a l’hamaca alguna novel·la  de la biblioteca que deixaren els jesuïtes o anar a pescar amb alguns de la parròquia. Se sol anar a Calderas, que és la desembocadura d’un riu. Allà abunden uns crancs, anomenats “jaibas” que fregits o en sopa alegren una mica la monotonia dels fesols negres amb arròs.

Aquest darrer dilluns, després de dinar vam marxar a Calderas. Hi deu haver quasi una hora de camí per la platja. Com encara no tenim aigua, la gent fa pous a la sorra per treure-hi aigua dolça i fer la bogada. És curiós que al mateix costat del mar l’aigua sigui dolça. Ens acompanyaven alguns xiquets, i més tard va arribar el P. Zacarías amb una altre jovenet.

Els nens, siguin garífunes o europeus, disfruten amb l’aigua. No van parar de fer cabrioles, de llançar-se de totes les postures tot cridant “fady, fady!!” per tal de cridar la nostra atenció. Un parell va trobar un cayuco i es van dedicar més serisament a pescar crancs, que tenen un pinces ben grans, especialment ens mascles, de tons blavosos. Els pesquen amb una petita xarxa amb marc ciscular, amb una plomada (que sol ser una pedra) i una boia (que sol ser una ampolla de plàstic). A la xarxa hi lliguen deixalles de pollastre o de peix, que fa d’asquer. Els crancs s’enreden les potes quan són atrets pel menjar.

Era divertit veure’ls saltar a l’aigua, o pujar als arbres perquè els hi féssim una foto, o agafant cocos per beure’s l’aigua. Són escenes idíliques d’un món molt difícil. Un d’ells, el René (però li diuen Pelé per la seva habilitat futbolística) m’explicava que no sap qui és son pare. La mare viu amb un jovenot que sempre va drogat ja que es dedica al narcotràfic. És violent i els pega sovint, tot i no portar mai res a casa que valgui la pena. És difícil trobar famílies estables a Sangrelaya. I com és normal, els fills són els qui sofreixen les conseqüències. També hi  ha molts infants orfes ja que els seus pares han mort del Sida, i són acollits per parents, tan pobres com els seus pares difunts. I fins i tot alguns són regalats. Pot sonar estrany això, però el regal d’infants és una pràctica freqüent. Mares adolescents o amb amb molts fills regalen les seves criatures. Sovint la familia acollidora fa una obra de caritat, malgrat sigui gent igualment pobra. Però és una manera d’ajudar-se. És una expressió més de la pobresa d’aquest poble. Per  això, quan veia aquells infants rient, jugant i disfrutar de la vida, m’omplia d’esperança. Llàstima que a vegades aquest paradís s’acaba quan ells arriben a casa seva.

Amb mig sac de crancs vam tornar en el moment que el sol tenyia de colors un mar caribeny i la nit ens embolcallava quasi sense avisar, amb el seu mantell fosc. Però aquella nit vam fer festa. Tots estaven convidats a sopar. La senyora Blanca va fregir els crancs, que acompanyats d’arròs i “tortillas” de farina, van fer les delícies dels joves començals.

Un dia a la platja i un cranc fregit és suficient per fer feliç un nen.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s