DE COLÒNIES

Avui és dilluns, dia de descans setmanal. Fa calor, com sempre ho fa exceptuant els dies de pluja. Però avui llueix un bon sol, parèntesi de dies seguits de temps embolicat, canviant i tempestuós.

M’imagino que a Catalunya molta gent estarà de vacances. És aquest un concepte una mica estrany per la gent de Sangrelaya. Aquí el temps no està tan marcat pels periodes vacacionals com passa a casa nostra. Llevat del Nadal i Setmana Santa, no hi ha altres èpoques especials.

El treball de la parròquia no para. Fa poc vam estar donant uns tallers sobre el nou Pla de Pastoral, i ara encetarem la missió d’agost.  En les dues darreres setmanes del mes, sortiran de les seues comunitats quasi una seixantena de persones a missionar durant una setmana a una altra comunitat de la parròquia. És una manera de compartir la fe i de reviure aquesta vocació missionera de tot batejat. I això porta feina. Els dos mossens hem preparat els temes que els serviran per a fer les reflexions cada dia, i un guió per les visites a les famílies. Hem donat també el taller preparatiu on han assistit tot els missioners. Ara ens cal distribuir-los per comunitats i celebrar la missa d’enviament.

En moments de descans, ara que tenim llum, posem pel·lícules als nens (capaços de mirar la mateixa una setmana seguida) o aprofito la màquina de tallar cabell que m’han enviat els pares per fer un servei més a la comunitat. Cert que només faig un model de pentinat, molt apreciat pels garífunes, que vulgarment l’anomenem “al zero”.

Però també la vida del missioner té moments d’esbarjo. Suposo que el tenir mar (malgrat fa dies que està plagat de medusses) i viure un etern estiu ajuda a tenir aquest sentiment de vacances.

Sempre penso que la vida aquí és com viure en unes colònies. Sempre haig d’anar amb una motxilla al coll, em dutxo al costat del safareig amb una manguera, m’afeito al mateix lloc mirant un petit espill clavat a un pal de fusta, i per anar al servei haig d’anar al pis de dalt amb un poal, ja que per manca de pressió l’aigua no arriba al water. A la roba que em vaig dur de casa ja li han passat factura els 10 mesos d’ús continuat i les enèrgiques mans de doña Blanca que les neteja sense pietat. Tinc les xancletes i sandàlies recosides per un maldestre adolescent que m’ha fet el favor. De fet, fa tres dies vaig haver de celebrar la santa missa descalç doncs se’m van trencar les sandàlies pujant els esglaons del presbiteri.

I també en les meves colònies particulars hi ha moments d’extrema diversió. Fa pocs dies va haver l’anual explossió demogràfica de crancs. Dura molt poc, però és una època intensament esperada. Els manglars queden literalment infestats de crancs de tamany considerable, especialment els mascles, que llueixen tons blaus i una pinça poderosa capaç de fer sagnar les meues inexpertes mans. Caçar-los és una diversió per tota la família. No sé si us podeu fer una idea de la xalera que produeix anar amb aigua a la cintura entre les arrels dels manglars, o a vegades estacats enmig d’un fang negre i pudent del que només et pots alliberar si hom s’arrossega com un cuc. A mi em recordava aquelles “arenas movedizas” de les pel·lícules de Tarzán que alimentaven els meus pànics infantils. Els crancs fugen per totes bandes, mirant espantats amb els seus ulls saltons, fugint d’una munió de negrets i un blanc. Es  llancen a l’aigua, pugen als troncs o s’amaguen entre les arrels dels manglars. Les pinces obertes i les dificultats del medi fan emocionant la seua captura, i les rialles, les pessigades i altres imprevistos acaven d’adobar l’aventura. El primer dia que hi vaig anar vam fer quatre sacs plens en poc més d’una hora. La segona vegada, la captura va ser més minsa, però no així la diversió. Vaig quedar cobert de llot de dalt a baix i vaig ser la burla de tots davant les dificultats que vaig tenir de sortir del fang on estava estacat.

El plaer de caçar-los només és comparable al moment que arriben a taula. Aquí se’ls mengen bullits. Però un servidor guarda el fumet, en fregeix un parell i fa una arrossejat que els ángels hi canten. D’alguna cosa m’havia de servir els tres anys de vicari al Delta de l’Ebre! Cal dir que variar la monótona alimentació de “frijoles” i “tortillas de harina” és tota una festa per a mi.

De fet, pescar, muntar a cavall, fer llargues caminades, passar sed i calor i anar brut i esgarrapat és la típica imatge dels xiquets que estan de colònies. Per això, salvant les distàncies, puc dir que també jo estic de colònies.

Que passeu tots unes bones vacances!