SED D’AMOR

“Qué se siente cuando aún se tiene mamá?

Iyan em feia aquesta pregunta, amb la seva mirada de dotze anys, mentre es grunxava a l’hamaca. Iyan va perdre fa uns mesos la seua mare per culpa d’una malaltia. Tampoc té pare, no pas perquè hagi mort. Senzillament va abandonar la seua mare i ell mai l’ha conegut. Només sap d’ell el que la mare li explicava. Ell, tan jovenet, està sorprès que jo encara tingui pare i mare. L’he respost que la mare la necessitem sempre, encara que un tingui 44 anys com jo. El que se sent de tenir mare és el mateix quan hom és petit que  quan un es fa gran. La mare es necessita de diverses maneres al llarg de la vida, però sempre la necessitem. Mentre li explicava això, ha sonat la campana cridant els xiquets a la catequesi amb la seua veu de bronze. Jo m’he quedat pensatiu, amb el record de la seua mirada, ulls que parlen d’enyor, de desig de tendresa i d’afecte.

De fet, els nens garífunes, tan necessitats de tot, el que més busquen és afecte. Deu ésser un desig universal. No cal ser garífuna ni infant per adonar-nos que el nostre cor sempre té sed de que l’estimin.

Suposo que aquest és un motiu de la meva pròpia vocació: ajudar la gent a que descobreixi que en aquesta sed està el desig de Déu que és amor, d’un Déu que pot saciar el nostre cor, un Déu que a l’ensems està assedegat de nosaltres.

A casa nostra aquesta sed de Déu està com amagada, i és difícil de descobrir. Encanvi aquí això és més fàcil. Fa una setmana vaig tenir una experiència molt bonica a Iriona Puerto. És la comunitat on s’acaba la carretera i d’on s’agafen les lanxes per anar a Sangrelaya. Per tant, és un lloc obligatori de pas. És una comunitat quasi tota protestant, de tal manera que en els 10 mesos que porto aquí mai l’havia visitat pastoralment. 

Amb motiu de la missió parroquial dues noies missioneres van visitar les poques famílies catòliques que queden. L’endemà vam anar-hi els dos mossens per fer-los-hi costat. Les missioneres estaven a la casa d’una família nombrosa, allunyada del centre uns quinze minuts a peu, en un descampat anomenada “la sabana”. El P. Zacarías i jo no sabíem si anavem pel bon camí quan vam veure un xiquet de sis anys que es dirigia cap a nosaltres: “¿A dónde van?” ens preguntà. “A tu casa” li vai respondre. Ens va somriure ampliament, obrint els seus ulls grans i simpàtics, i tot orgullós de ser el nostre guia ens acompanyà a casa seua: una caseta de fusta edificada en alt. Allà estaven les missioneres i la mare de la família amb els més petits de la casa. Allà vaig saber que aquell xiquet es deia Carlo, i li vaig regalar la meua creu de fusta que vaig comprar a Poblet.  Una mica més tard van arribar el pare amb els fills adolescents, bruts i suats d’haver treballat. Vam compartir amb ells un plat de “frijoles” amb arròs, i després vam fer una oració familiar tot junts. A mi encara em sap greu que em donguin de menjar els pobres, i de recollir les col·lectes de les comunitats. Però de fet, jo visc literalment dels seus donatius i del menjar que ells em preparen. Bé, acabada l’oració, i després de guarir la mà d’un dels fills que s’havia tallat amb el matxet, vam continuar les visites i els vam convidar a la missa de la tarda.

La santa Eucaristia la vam celebrar a casa del fill gran, de 19 anys, que ja conviu amb una adolescent que està esperant un fill. Una taula senzilla, amb netes estovalles blaves parada al porxo, va fer d’altar. Estava la família en ple: els pares, els nou fills i algun altre parent. Els dos mossèns i les dues missioneres completàvem aquella petitíssima comunitat de Iriona Puerto.

Era la primera missa després de més d’un any. El pare tocava la guitarra i el fill gran entonava els cants. L’homilia va ser la invitació de seguir endavant, sense desànim. Ells es van comprometre a reunir-se cada diumenge, i nosaltres a fer-los costat. Se sentien feliços, contents d’aquella missa , que els identificava com a catòlics enmig de comunitats evangèliques. Explicaven que sovint el pastor els convidava a anar al culte, però ells sempre ho rebutjaven, esperant el dia del nostre retorn. Curiosament l’Església d’Iriona Puerto s’identifica en una sola família.

Els dos mossèns vam tornar d’allí ben contents a buscar la lanxa  sense fer cas a la pluja intensa, al fang, a les ganes de sopar ni als mosquits.

Veritablement hi ha petites experiències que marquen i que donen sentit l’haver deixat pare i mare, germans, amics, terra i cultura. A Iriona Puerto vaig fer present Jesús Eucaristia, i del seu foc es va encendre el cor d’una família, una tan sols, que sent en el cor una gran sed de Déu.

D’aquella nit plujosa em va quedar, a part d’una tos persistent, la plena convicció que la meua vocació missionera és saciar de Déu el cor dels que se’n senten assedegats.