A LES PORTES DE SETMANA SANTA

 

Aquesta tarda m’ha trucat la meva mare i, entre altres coses, m’ha recordat que fa dies que no escric al blog. És veritat això, però és que em passen els dies tan ràpids!

La feina ja se’m comença a amuntegar: tallers de formació, recesos, reunions diocesanes, assessorament d’àrees pastorals, projectes de construcció i arrenjament de capelles, el·laboració del missalet garífuna, organització de la missa crismal (la celebrem a Sangrelaya), visita de les comunitats, reunions sectorials i un llarg etcètera. Malauradament  l’hamaca se m’està cobrint de pols. I quan arriba la nit, després de celebrar la missa del vespre, i em disposo a mirar una estoneta la tele amb el P. Zacarías, vénen sempre alguns joves a que els ajudi a fer els deures d’anglès o de matemàtiques. Així, conjugant el verb “to be” o multiplicant polinomis, em perdo la novel·la “Doña Bárbara”, de la que ja he perdut el fil. Però no me queixo; al contrari, em sento cada vegada més integrat en aquest bisbat de Trujillo i en aquest poble d’Hondures.

L’altre dia vam anar a la ciutat, entre altres coses, a arreglar un sorollet del cotxe i a canviar-li l’oli. Mentre m’esperava al taller, ja al final de la tarda, que arribessin les peces del torn, un dels treballadors que xerraven desvagats esperant que fos hora de tancar, se’m va acostar a mi amb ganes de petar la xerrada. Es deia Roque.

Em va explicar a grans trets la seva vida, i la seva vivència de fe. Va haver una part que em sorprengué. Resulta que uns lladregots van entrar a robar a casa seva. Com sol passar aquí, per poder “treballar” a gust, van assassinar primer el seu avi i el seu germà. I el cas que els malfactors eren gent coneguda de la comunitat. El pare del Roque, pietós membre de l’església evangèlica, va arreglar primer els cadàvers: col·locà el cos del seu fill i del seu sogre als taüts, organitzà el “velori” i va sortit al carrer. Es va dirigir a la casa dels criminals. Va entrar i es posar a parlar amb ells. Va dir-los que no tinguessin por de quedar-se, que no calia que marxessin. No havien de tenir por de que ell es vengés (sovint els lladres i altres delinqüents apareixen morts a la vora d’algun camí, fruit de la venjança dels veïns i de la indefensió que senten davant l’absoluta corrupció del sistema policial i judicial). Va afegir que els perdonava i que havien de penedir-se per poder rebre el perdó de Déu. Dit això se’n tornà a vetllar els morts. Roque m’explicava que molta gent de la comunitat no entengué el comportament del seu pare, que ha arribat a establir amistat amb aquella gent i fins i tot mengen plegats.

Malauradament aquesta violència és el nostre pa de cada dia. Els lladres solen matar les víctimes encara que sigui per robar-los el mòbil o les sabatilles. I de fet, per pocs diners, hom pot encarregar la mort de qualsevol.

Actualment al nostre bisbat ha hagut greus conflictes per la propietat de la terra. Els pagesos invaeixen finques privades amb una violència sagnant, assassinat els vigilants i enfrontant-se de tal manera, que ni l’exèrcit ni la policia s’atreveixen amb ells. De fet, van ben armats, i fins i tot s’afirma que hi ha infiltats de grups guerrillers. I con sempre, el narcotràfic se’n beneficia de tot aquest enrenou. Fa dos dies que unes famílies de narcos estan celebrant el dia del pare a Iriona Puerto (a 20 minuts de Sangrelaya). Han organitzat una festassa que rai: hi ha música, cantants, van com bojos per la llacuna amb les seves motos d’aigua, i disparen les seves armes a manera de cohets i petards festius. Fins i tot s’han portat dos cavalls de pura raça per fer un espectacle hípic.I el que és trist és que tothom ens ho mirem com si fos el més normal del món. Són part del paisatge social.

En la darrera reunió del presbiteri, ens plantegem què hem de fer, o què hem de dir. No és fàcil fer “denúncia profètica”. Aquesta mateix setmana han assassinat dos periodistes, un d’ells de Tocoa, una de les principals ciutats del Bisbat. Hi ha tants interessos que no es permeten veus crítiques. I el problema empitjora. Abans només era comerç, ara s’està escampant el consum. Ja comença a ser freqüent que els joves de les nostres comunitats es droguin amb la cocaïna. Es gasten el sou del dia amb això. És fàcil de trobar, i amb uns 4 € hom aconsegueix un gram pur d’aquesta substància. A un jove parroquià amb problemes addictius li vaig preguntar on l’aconseguia: “Me la vende la policia”. Sense comentaris.

Ja som a les portes de la Setmana Santa, on commemorem la mort i resurrecció de Jesucrist, Salvador nostre. El mateix Crist que segueix morint en cada vícitma de la violència, de la injustícia, que fou torturat fins a la mort per proclamar amb valentia la Veritat sobre Déu i sobre l’home. Què difícil és seguir un mestre així! Sabem que Ell ha vençut, i en això rau la nostra esperança. Per això, cada matí, quan just apunta la primera llum del dia, obro l’església, encenc la llàntia del Santíssim, i inicio la pregària de les laudes amb un sincer: “Sigueu amb nosaltres Déu nostre, Senyor, veniu a ajudar-nos!”

 

                                                                                                                                                                                                     Mn Joan

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s