SETMANA SANTA MISSIONERA

 

Acabo d’arribar de celebrar la Setmana Santa pel sector Batalla. Estic rendit després d’una setmana intensa de treball pastoral. He deixat els meus pobres peus remullant-se en aigua calenta, sal i lleixiu per matar tots els bitxos que hi porto. Ahir em van treure dues nígües  dels peus, una d’elles ja plena d’ous, just sota l’ungla del dit gros. A part d’això, les malmeses sandàlies, resseques pel sol i xopes per l’aigua del mar, m’han nafrat de tal manera que vaig haver de celebrar la solemne missa de Pasqua amb els seus divuit batejos, amb xancletes. De tota manera, aquí ningú en fa cas d’aquestes coses.

Bé, us explicaré una mica per parts. Cal destacar primer la Missa Crismal, celebrada a Sangrelaya el dimarts sant pel matí. Evidentment va venir el bisbe Lluís i la major part del clergat (catorze sacerdots). Van faltar els quatre de la Moskitia per la distància i dos que estaven malalts. Molta gent, encuriosida per visitar la zona, desconeguda per la majoria de diocesans, van acudir de tots els racons del bisbat. Es calcula que vingueren de fora més de tres-centes persones, que no deixa de tenir mèrit tenint en compte la llunyania. La litúrgia estava al meu càrrec, i al bisbe se li va  ocórrer portar mitra i bàcul quan no en porta mai per complicar-me la feina. Però malgrat les deficiències i la pobresa, tot va sortir bé i la gent estava contenta i admirada. Al final d’aquesta missa hi ha el costum d’oferir un regal a cada sacerdot. A mi em va tocar una camisa molt bonica i una tovallola gran.

El dijous vaig sortit cap a Batalla, dalt d’un carret de platja. Va ser un trajecte distret perquè dos nois que viatjaven amb mi a la càrrega no paraven de discutir. Eren miskitos, i amb el seu parlar musical, s’anaven insultant i amenaçant.  Algunes paraules les deien en espanyol, i així, entre “mierda” i al·lusions a la dignitat de les seves respectives mares jo anava seguint el fil de la disputa. No sé pas com va acabar allò, ja que vaig baixar abans. Per bestieses així hom pot acabar amb un tret. De fet, aquella mateixa nit van disparar per l’esquena a un noi a Tocamacho, que va haver de sortir d’urgències a la ciutat.

Arribat a Batalla, comunitat en la que em sento especialment a gust, vaig compartir una mica amb la gent. Vaig anar a confessar tots els malalts i els hi vaig dur la comunió. Després vaig quedar-me a l’església per confessar. Ja per la nit, vam celebrar la cena del Senyor. Dotze jovenots de famílies catòliques, però que no van mai a missa van representar els apòstols. Els hi vaig rentar els peus, peus acostumats a anar descalços, peus de pescadors, com  els deixebles. Aquest gest del lavatori sempre m’impacta; és un dels moments que assaboreixo, i prego perquè aquest acte litúrgic sigui realitat en la meva vida. Com la comunitat té Santíssim, vam fer una senzilla processó reservant el Senyor en un sagrari envolt de  flors boscanes. Una petita vetlla d’oració clogué el dia.

El divendres vam resar el Via Crucis  pel carrer. A cada estació hi havia un petit altaret, guarnit amb blancs cobrellits i palmes de cocoters. És l’acte més multitudinari, i són pocs els que no hi acudeixen.

Ja a vora del migdia, el sr. Tulio i la seva esposa, em van acompanyar a la comunitat de Plaplaya, a una hora pel riu. La llanxa, amb un motor de 15, no corria massa, i entre petits ruixats i ullades de sol, contemplava el paisatge riberenc que canviava de color al ritme que ho feia el clima. Fins i tot una llúdriga  encuriosida ens mirava, per submergir-se tot seguit quan la distancia li semblà massa indiscreta.  Les orenetes ens acompanyaven amb el seu vol acrobàtic, i altres descansaven entre el brancatge de trocs morts que emergien del mig de riu; potser per donar consol als pobres arbres que enyoraven els dies que gronxaven l’aviram acolorit entre les seves fulles verdes.

Plaplaya és una bonica comunitat, on els garífunes es van diluint amb els miskitos, ja que és fronterera. Ja molts infants desconeixen la seva pròpia llengua. Malauradament també és una comunitat on el jovent s’està perdent pel consum de la cocaïna.

Per la tarda vam celebrar el misteri de la mort del Senyor. Durant la litúrgia de la Paraula, vaig aprofitar per a confessar, i a l’acabar, va sortir el Sant Enterrament. Dins un petit taüt hi posaren, embolcallada de negre, una creu. Tres noietes vestides de dol portaven el Senyor mort, mentre s’entonaven cants antics que algun missioner heroic d’aquells temps els hi hauria ensenyat, omplint l’aire de lamentacions i de tristors…

El dissabte va ser un respir. La gent aprofita aquest dia per anar a la platja. Fan rafals de troncs i palma per ombrejar-se i tota la família gaudeix d’un dia de mar. Aquesta imatge, tan típica de les nostres costes estiuenques, aquí només es dóna el dissabte sant.

Al vespre, la Vetlla Pasqual. Estava programada a les set del vespre, i quan vaig arribar no hi havia res preparat. Paciència sí que en gasto! Però amb quatre ordres ja van estar les tovalles, els ciris i les flors a punt. Benedicció del foc, entrada amb el ciri pasqual, la preciosa litúrgia de la Paraula , gloria i campanes…Alguns ja es començaven a dormir, ja que la gran il·luminació de l’església es limitava a una bombeta de 60 w. Però l’aiguat de l’aspersió, els tambors a tot drap (silenciosos durant tota la quaresma) i el ritme dels cants van desvetllar les iaiones i els més petits.

A l’acabar la missa, vaig estar parlant amb un noi de 19 anys que té el pare a la presó. Són 12 germans i ell sosté tota la família amb el seu treball. Voldria ser sacerdot, però com? Jo li dic que ara la seva vocació és servir la seva família, i ho fa molt bé.

Vaig anar a dormir cansat però amb la dolça alegria que deixa la Pasqua. Ja des del llit, vaig apagar la candela que romànticament il·luminava la meva cambra, i vaig deixar les ulleres a un prestatge que fa la paret.  Al fer-ho, vaig notar que alguna cosa em mossegava la mà. Però tan rendit estava, que em va fer mandra descobrir què era. Va ser a l’aixecar-me, a les tres de la matinada, que vaig enfocar amb la llanterna al veí que dormí al meu costat. Era un jove “hamu”, una mena d’iguana. Em va fer tanta gràcia que li vaig fer una foto i tot.

Em vaig dirigir al riu a esperar un “colectivo”, llargues embarcacions de passatgers que em deixà a Palacios quan ja sortia el sol. Allí vaig celebrar la missa de Pasqua i cinc batejos. Em van convidar a dinar, però jo només tenia ganes d’arribar a Batalla, just a l’altra banda de riu. A Batalla em van tornar a convidar a dinar, però entre la poca gana i l’arròs amb potes de pollastre que m’oferien, vaig preferir marxar dejú cap a Tocamacho, doncs a les 3 de la tarda m’esperaven 18 negrets ploraners per a batejar. Carregat com un burro (equipatge personal i tot l’instrumental litúrgic, casulla blanca inclosa) vaig caminar per la platja on se’m van acabar de nafrar els peus. Quan vaig arribar a casa de la delegada de la Paraula, malgrat la Pasqua, més semblava un Crist de divendres sant. Al descalçar-me, vaig descobrir sang al dit gros. Una senyora experta, amb una agulla de cosir (que prudentment la vaig passar per la flama d’un misto) va treure’m la famosa nígua, ja a punt de ser mare; examinant l’altre peu, en va descobrir una altra. Total, que vaig celebrar la missa amb xancletes i casulla de festa grossa. Va ser una celebració molt maca. La gent es va portar bé, i això que hi havia un parell de pares totalment borratxos, molt contents de trepitjar l’església després de tant de temps.

Aquest matí, dia de la mona, he agafat el carret de tornada a les 5 del matí. Com hi ha molta gent que ha de tornar a la ciutat després d’aquestes festes, érem 14 persones dalt de la càrrega, a part de les maletes, caixes de cazabe i altres equipatges. Sort que amb menys d’una hora ja estava a Sangrelaya. Ara només em queda esperar que vingui el camió amb tot el material per la nova teulada de l’església, que canviarem totalment. I demà marxo a la ciutat de “juerga mística”, a celebrar la Pasqua amb els sacerdots diocesans. Anirem a la Ceiba al cine i em fartaré de donuts de xocolata. Confio que Déu em perdoni aquests excessos…

Us desitjo de tot cor una bona Pasqua a tots!

                                                                                                        Mn Joan

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s