CHAMPAS

Acabo d’arribar de la veïna parròquia de Sico. El P. Rafael, el seu rector, ha marxat tres mesos a Polònia a visitar la seva mare que ja és molt gran. És per aquest motiu que aquesta temporada el P. Zacarías i jo mirarem d’atendre les dues parròquies el millor que podrem. Abans de marxar, el P. Rafa s’havia compromès amb una família a celebrar-los una missa a casa seva. Ara jo assumia el seu compromís.

Per poder arribar el dissabte a les 9 del matí calia sortir de Sangrelaya el dia abans a la mateixa hora. Després de més d’una hora esperant llanxa, vaig demanar prestada la de les monges per poder arribar a temps. Un cop a Iriona, vaig agafar el cotxe de  la parròquia de Sico, que ara tenim nosaltres, un preciós i enorme Toyota de l’any. El camí, en època de pluges, és un infern de clots, bassals i fang, i cal passar per uns pontents de troncs i fustes que fan brollar del més íntim del cor les pregàries més enfervorides abans, i l’acció de gràcies més sinceres després. Més o menys amb una hora vaig arribar a Castillo, a l’altra riba de Sico. Vaig deixar el cotxe a casa del delegat i vaig passar el riu, ja molt crescut, amb la balsa. Fa quinze dies encara es podia passar a peu. A la banda de Sico m’esperava el José, un jove delegat de la Paraula, de la comunitat de Champas. Portava dos cavalls. Jo no sé muntar . Només pujo al llom de la bèstia que sol seguir humilment el cavall  del davant. En deu minuts ja estàvem a Sico. Allà vam fer una paradeta per a dinar.

Ja amb el pap ple, carregat amb la motxilla, vaig muntar el cavall que havia de ser el meu company de camí. Això de muntar a cavall és quasi com anar en bicicleta. És qüestió d’anar provant postures  fins a trobar l’equilibri.

El camí és totalment planer, el que facilitava la contemplació d’un paisatge  esclatant de verdor per tanta aigua. És un plaer passar pels bassals , rierols i fangars sense haver-se d’embrutar massa. Només en el pas d’un riu especialment fons, anomenat "el anzuelo", ens va caler desmuntar, pujar les selles i genets a una balsa i fer passar els cavalls nedant.

Una cosa que em va cridar l’atenció és que els ocells i altres animals són més confiats amb la presència humana si es va a cavall. Vaig poder veure ocells molt interessants a pocs metres, i fins i tot un “armadillo” va passejar-se pel camí com aquell qui res.

Després de tres hores de camí vam arribar a Champas. Vaig sopar a casa dels sogres del José. Ja us ho podeu imaginar: frijoles, tortilla de maseca i chicharrón de chancho, que per cert, estava deliciós. A l’hora d’anar a dormir, vaig anar a l’església, en un quartet lateral. Allà m’esperava un termo de llet calenta i uns tallets de coc ràpid. Són aquets detalls de la gent senzilla que t’arriben al cor abans que a l’estómac. El José em va preguntar si em feia res de dormir sol, ja que queda tot una mica solitari. Però malauradament vaig tenir companyia. Uns quans ratpenats van posar-se una mica pesadets. Dos  van tenir la gosadia de passejar-se pel llit. No sé si eren vampirs, però no em sentia amb molts ànims per investigar-ho. Més aviat vaig utilitzar la xancleta per expulsar els més atrevits. Havia sentit dir que la llum els foragita, així que vaig deixar un ciri encès. Solucionat els ratpenats, la llum va atraure els mosquits, que sense repel·lent, van aconseguir torturar-me tota la nit. Va ser talment com diu Santa Teresa de Jesús: “una mala noche en una mala posada”.

A l’aclarir el dia, després de la pregària i el darrer got de llet del termo va arribar el José amb la seva esposa. Portaven un petit termo amb cafè. La veritat és que em convenia. Després de mentir-los dient que havia dormit de meravella, vam marxar a peu la darrera part del camí. Quedaven uns tres quarts per arribar, però calia travessar un riu amb pipante, embarcació estreta, feta d’una peça de tronc. No m’hi sento molt segur, però ja m’ho prenc tot amb bon humor.

A l’altra banda ens esperaven uns nois amb un cavall per el “padrecito”, no fos cas que s’embrutés (jo ja estava de fang fins a la coroneta). Però la veritat que el darrer tros a cavall m’estalvià de descalçar-me per travessar un rierol color de xocolata. I a la fi vam arribar al lloc de destí: una granja senzilla d’un ramader que aquell dia complia 75 anys. La seva esposa, així són les mares, va aconseguir reunir a tots els fills, néts i amics, i fins i tot a un capellà per festejar el seu marit.

Van netejat una part del corral, cobert amb un sostre de zenc; van esbaldir el terra de ciment, i uns taulons recolzats amb unes soques acabades de tallar feien de bancs i la taula de la cuina era l’altar. Unes tovalles de flors, una creu, un ciri i un ram de flors que em tapava la vista eren el guarniment. El matrimoni es va voler confessar, i estaven tan feliços que no paraven de somriure. La missa, cantada als acords de la guitarra del José, va ser molt…familiar. Havia un ambient preciós, i de molta fe. En va sorprendre que a la consagració, va haver gent que no va dubtar d’agenollar-se al terra enllotat. A l’acabar la missa ens van obsequiar amb una sopa bullent de carn de vaca amb iuca. Jo, després de tanta llet i cafè del matí, em vaig contentar amb el refresc de tamarindo.

Aquell dia calia tornar a Sico, així és que sense entretenir-nos massa vam muntar a cavall fins al riu. Allà el pipante ens va deixar a l’altra banda, i d’allí a peu fins a Champas. Allà vaig tornar a muntar. Us haig de dir que ja li havia agafat el gustet, i ja anava apretant el cavall. A les parts més seques del camí el feia córrer, i només amb un toquet de peus a la panxa, apretava el pas, i caram com accelerava! Després de fang, bassals, pluja, rius, bestioles i tres hores cavalcant, vam arribar a Sico. Hauríeu d’haver-me vist baixar del cavall. Tenia tots els músculs engarrotats i els ossos fora de lloc. En menys de 24 hores n’havia muntat unes 7, i això passa factura als aprenents.

A Sico em vaig dutxar, canviar de roba i tot seguit em vaig dirigir a l’església on els joves assajaven els cants. Vaig acabar la tarda xerrant amb un noi, que com tants, està marcat per una infantesa dolorosa. Per la nit volia relaxar-me mirant una mica la tele, però amb el cansament que duia no va haver programació prou interessant per vèncer la son. Sense ratpenats ni mosquits vaig dormir fins a les 5 del matí, d’un reng.

Avui, diumenge, he celebrat la Santa Missa a Sico. A l’acabar, més d’una hora esperant la balsa que m’havia de dur a Castillo a recollir el cotxe. La tornada se m’ha fet més ràpida. Com que aquesta nit quasi no ha plogut i fins i tot ha sortit una mica el sol, la calor ha eixugat una mica el camí, i amb les ganes que tenia d’arribar, ho he fet amb un temps récord, content de poder reposar els meus pobres ossos novament a casa meva.

                                                                                                                                                                                    Mn Joan

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s