ROATÁN

 

Moltes vegades, quan parlo d’Hondures i de la vida de la seva gent, s’ha de tenir en compte que la visió que tinc d’ella és molt parcial, exageradament parcial. Puc dir que només conec  una petita part de la costa nord, on la població pertany a una ètnia, la garífuna, que és minoritària respecte a la població total. I no conec la resta del país perquè no he tingut ocasió, ja que es pot dir que he vingut per feina. Segurament un turista que vingui quinze dies ben organitzats coneixerà quantitativement molt més que jo, que ja aviat farà dos anys que estic a terres hondurenyes. Per això, és d’agrair que la gent que em ve a veure “m’obligui” a visitar aquest país que m’acull. De fet, gràcies a la Montse, a la Mireia i a La Mariona vaig tenir l’oportunitat d’anar a les Runes de Copán. I ara, gràcies a la Mariona, he visitat les “Islas de la Bahía”, concretament la més gran, anomenada Roatán.

Aquesta illa, a menys de dues hores de baixell davant la costa de La Ceiba, és destinació turística per la bellesa de les seves platges i especialment pels corals, diuen que els més importants després dels australians.

El cas és que aprofitant la visita de la Mariona, el P. Zacarías i un servidor vam reservar uns dies per fer una sortida especial i conèixer una altra Hondures. El dilluns vam passar primer per Trujillo, seu del bisbe, que la Mariona encara no coneixia. Ens vam hostatjar al bisbat i vam anar a dinar a un restaurant dels molts que hi ha a la preciosa badia, que per uns 7 € t’atiborres de peix fregit o de gambes arrebossades. L’endemà vam anar cap a la Ceiba.  Vam dirigir-nos a la nova parròquia dels claretians, i van acceptar de guardar-nos el cotxe, i fins i tot un xicot que treballa allí ens va acompanyar al moll amb el seu vehicle.  A mi no m’agrada fer tard i vam haver d’estar més d’una hora esperant abans d’embarcar-nos. No són massa grans, els vaixells, però hi deuen caber unes 250 persones. Té una part descoberta, a l’aire lliure, que la Mariona va escollir per assoleiar-se una miqueta. Per molt morè que s’estigui, no hi ha res a fer quan hom viu entre  garífunes. Jo la vigilava de lluny estant, ja que sempre hi ha algun pesadet que li va a donar la tabarra.

A l’arribada a la Illa, la Mariona va comprobar “el bon rotllo” que hi ha entre els sacerdots. El rector de les illes, el P. Fredi, estava de visita pastoral a una altra illa, però per línea telefònica ens va oferir la seva casa per quedar-nos aquella nit. Allà van deixar les maletes, vam agafar un taxi i ens vam dirigir a West Bay, la platja més coneguda. Cal dir que aquestes illes van ser colònia anglesa, i segueix sent l’anglès llengua vehicular. Vam buscar un lloc anar a dinar, i en consideració a la Mariona, vam acabar seient en unes tauletes d’una pizzeria. Cal dir, però, que la Mariona assaboreix amb el mateix deler una pizza quantre formatges que unes “tortillas” de farina amb “frijolitos”.

Després de dinar vam fer una llarguíssima passejada per la costa, sota el sol del migdia, extasiats per la transparència del mar, per la bellesa del paisatge i pels rústics i luxosos hotels. Vam arribar a una part on les roques ja no deixen avançar, de sorra blanquíssima, d’aigua turquesa; vam gaudir d’allò més. Vam llogar unes ulleres per mirar sota l’aigua, bocabadats del que s’amaga sota el mar: centenars de peixos de tot color i tamany, alguns de vivíssims colors, altres imitant una roca, uns nedant a centenars, uns altres amagats entre els coralls. No ens cansàvem de nedar entre tanta vida, fins que la visió d’unes barracudes de filoses dents em va  aconsellar nedar més a prop de la platja.

Per la nit, a la parròquia, vam oferir-nos per celebrar la Santa Missa. Eren poquets, i la majoria eren xiquets. Tothom ens va abraçar donant-nos la benvinguda, feliços de tenir-nos entre ells. A la processó d’entrada van acompanyar-nos l’assemblea en ple. Va ser una Eucaristia molt familiar i entranyable. La gent era veritablement carinyosa.

L’endemà, un noi de la parròquia ens va acompanyar amb el cotxe. Va ser un matí fantàstic. Primer vam visitar una finca que crien iguanes. N’hi ha moltíssimes, i de bon tamany. S’acosten fins a menjar de les nostres mans, i els agrada que les rasquis el costellam. És impactant l’estar envoltat de tan de rèptil, per molt inofenssius que siguin. Seguidament  ens vam dirigir a Punta Gorda,  l’única comunitat garífuna de la zona. De fet, és a Roatán on van ser abandonats els pobres garífunes quan van ser expulsats de l’Illa de San Vicente. I va ser des de Punta Gorda que van atrevir-se a navegar fins les costes continentals d’Hondures, on es van escampar per tot el litoral. A mi em va parèixer estar a la pròpia parròquia. Té una aparença distinta, potser per l’ambient paradisíac, o per que no poden fer els cultius propis dels garífunes. Però les casetes sempre són a la vora del mar. Vaig estar xerrant amb uns xiquets que s’estaven banyant feliços, creant  imatges dignes del pintor valencià Sorolla. Els xiquets parlaven castellà, malgrat conservaven el coneixement del garífuna. Van acabar la conversa mostrant davant la càmara les seves qualitats de salt a l’aigua.

Vista aquesta comunitat, vam anar a casa de les germanes franciscanes, que ens havien convidat a dinar. Llàstima que era sopa de verdures, que per molt bona que estigui, no acaba de venir de gust amb tanta calor.

D’allí, i novament al moll, on dos immensos creuers ens recordaven realment que hi ha un primer món ple de riquesa i opulència: un contrast freqüent, però no menys dolorós.

Així vam acabar el viatge, acollits aquella nit a la casa dels claretians de la Ceiba. Tot va ser preciós, l’acollida fantàstica, i la calidesa  de la gent, insuperable.

                                                          Mn Joan

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ROATÁN

  1. Mariona ha dit:

    i com trobaré a faltar les tortilles de harina amb frijoles!!!! que es preparin els de casa!!! res de tarradelles eeeh!!! 😛

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s