FE DELS SENZILLS

 

 (Potser alguna descripció d’aquest escrit pot ferir la sensibilitat d’algú, especialment els que llegiu el  blog als vostres fills)

Ahir vaig arribar de la parròquia de Sico. El seu rector, el P. Rafael, és a Polònia a visitar la seva mare. Nosaltres ens vam comprometre a tenir cura de la parròquia durant la seva absència.

Com la titular és la Mare de Déu del Carme havia  d’anar-hi el dia 15 per celebrar-hi la vigília. Ara està plovent molt, i temia una mica per l’estat de la carretera, que s’enfanga  i té  pendents molt pronunciats. Per això em vaig alegrar quan em va trucar el Luís , de Radio catòlica, comunicant-me que tenia la intenció de pujar a Sico per radiar la missa. Així jo aprofitaria el viatge i m’estalviaria de conduir en aquelles circunstàncies. El dijous al matí el Luís em va venir a buscar a Iriona, i tot baixant del cotxe per a saludar-me em diu: “mejor maneje usted, padre, que no conozco mucho estas carreteras”. Vaja, que em va tocar conduir a mi! De tota manera cal dir que estava millor del que ens imaginàvem i vam arribar sense problemes. La  part final és la més emocionant, doncs cal pujar el cotxe a una balsa per a passar el riu, sobretot a l’altra riba, quan s’ha de baixar fent marxa enrera.

Sico és una comunitat perduda moralment a causa del narcotràfic. Té l’ambient d’un poble de l’oest americà, on els narcos caminen envoltats pels seus guardaespatlles, armats amb pistoles i metralletes, sense dissimular. Ningú se n’amaga, i ja formen part del paisatge. I cal dir que les armes no són només per a guarnir. Fa pocs dies, a Sambita, una comunitats a pocs quilòmetres de Sico en va passar una de grossa. Anava el delegat, amb uns altres nois i un policia vestit de civil. Tots anaven muntas a cavall i es dirigien a Sambita on el policia hi tenia parents que volia visitar. Es van creuar amb un cotxe, que s’aturà quan va reconèixer el policia. Va recular i els van bloquejar el pas. Van agafar el policia i el van matar d’un tret. Sembla que anteriorment aquest policia havia empresonat algun narco de la zona. Però no es van contentar amb això. Amb un matxet el decapitar i el van obrir en canal esbudellant-lo. Un dels joves que acompanyava al policia va tenir la gosadia de recriminar-los-hi la seva acció dient-los: “así no se mata a un hombre”. Com a resposta també el van matar , i sembla que també a l’altre noi. Només han recuperat el cos del policia (sense el cap) i el cos d’un dels nois. El delegat el van deixar viu, i ara el pobre no surt al carrer, ni tan sols per celebrar la Paraula, que ho fa a casa seva.

No és estrany, doncs, que a missa hi vagi poca gent i que pastoralment estigui tot molt gelat.

Després de la missa en honor a la Mare de Déu del Carme, i de concedir una petita entrevista a Radio catòlica, vam anar a veure una carrera de cavalls. Però en realitat era una aposta entre dos narcos que s’hi jugaven 5.000 US dólars pel qui guanyés. És curiós veure la naturalitat en que es mouen aquesta gent davant la policia que s’ho mira tot com si no hi tinguessin res a veure. I en part no m’estranya que prefereixin cobrar els soborns que acabar com el seu pobre company de Sambita.

Gràcies a Déu que la meva visita no es limitava a Sico, ja que havia previst anar a algunes comunitats més allunyades. El dissbate, a cavall i acompanyat de José de Champas, vam anar a Jardines de la Sierra, on vam celebrar la missa i la reunió del sector. Vaig aprofitar d’organitzar la gira amb els delegats presents, ja que calia que m’acompanyessin ja que jo desconeixia els llocs on havia d’anar.

Paya

Acabada la reunió, vaig dirigir-me a la comunitat més allunyada, Paya, i ho vaig fer a dalt d’un cotxe destartalat. No li anava el neteja- parabrises, ni la bocina…i per a posar-li la doble atracció calia fer-ho amb un tornavís. La carretera era infernal: clots, bassals com llacunes fondes de més de 4 pams de llot i fang, trocs, rocs…El més curiós és que el conductor, un jovenot anomenat Mario, m’anava explicant coses com si estéssim asseguts en una terrassa d’una gelateria de Vinaròs. M’explicava fets de la seva vida amb molta tranquil.litat, mentre atravessava terrenys totalment anegats, o pujava per camins inexistents tal com diu el poeta “se hace camino al andar”. Per fi arribàrem a Paya, i el senyor Agustí, el pare del Mario, em va oferir de quedar-me a casa seva. Era una família ben humil. I molt nombrosa. De fet he comprobat que la majoria de famílies passen de 10 fills. La casa de dos plantes, a mig fer, sense aigua corrent ni tan sols letrina. No cal dir que tampoc  electricitat. Però la pobresa anava de la mà de la bondat i generositat de la seva acollida. Ja de nit, cansat de tantes coses, se m’aclucaven els ulls tot endormiscant-me embolcallat pel murmuri de les seves converses. De sobte el senyor Agustí es dirigeix a mi. Pensava que m’anava a oferir d’anar a dormir, però va demanar-me que els resés el Sant Rosari. Lluitant contra la son, el vam resar plegats, al voltant d’una tauleta on cremava un petit ciri. Va ser una pregària molt bonica i feia goig veure aquella família reunida al voltant de la Mare, que m’imagino somreia davant la pietat de la gent i de la son del seu fill capellà.

Al matí vam acompanyar-me amb el cotxe a l’església, baixant perillosament pel turó on està construida sa casa. Allà m’esperava el delegat, el senyor Gabriel. És un home admirable, entregat a més no poder. Ara està construint una petita capella a la comunitat de Tulito, a més de dues hores, on també celebra cada quinze dies. I té onze fills; el darrer és una xiqueta d’uns quatre anys amb síndrome de Down. Té una comunitat petita, de poques famílies, però van senceres a la celebració. S’omplí l’església amb gent de totes les edats, fins i tot nois joves, més reacis a anar a missa. Acabada la missa vaig anar a veure una malalta, que després de confessar-se va rebre molt contenta la comunió. Una veïna em va convidar a dinar, i més tard el Mario em va dur amb el seu cotxe, a l’altra comunitat.

Copén

A la tarda ja estava a Copén, on em va rebre el delegat Porfirio, amb una gran tasa de cafè colat. M’acompanyà a l’església on hi ha un quartet per a dormir. Va fer un aiguat impressionant durant tota la tarda. Van crèixer els rius i tot va quedar entollat. Però ja a l’hora de la missa es va omplir l’església. Molts van voler confessar-se i van celebrar contents l’eucaristia, sense importar-los el mal temps. Vaig sopar a casa del delegat i vaig tornar solitari al dormitori de l’església.

L’endemà, pregant, em va distreure un esquirol  equilibrista que caminava pel filat punxenc que envolta el terreny de l’església, mentre un “cucarachero” (ocell molt semblant al Cargolet europeu) l’escridassava a cada pas.

Després del cafè matiner vam visitar les famílies que de veritat s’alegraven de la meva presència. Em convidaven del que tenien i m’explicaven coses de la seva vida. Més tard vaig descansar sota un “almendro” (res a veure amb els nostres ametllers) mentre esperava el dinar. Allí un colibrí hi feu el niu, petita obra d’art feta de líquens i tela d’aranya, capaç d’aguantar aiguats i vents mentre preserva amb delicadesa dos ous minúsculs. I ben dinat, a cavall.

Champas

Dues hores cavalcant em va dur a Champas, comunitat que ja hi havia estat. Ja m’esperava el delegat Merardo, que m’acompanyà a les visites car la missa l’havien programada per l’endemà. Champas és relativament gran, i se’ns va fer fosc amb tanta visita. De fet la gent m’entretenia bastant, i una estona també un xàfac. Hi havia famílies molt pobres. En alguna només hi tenien una cadira que m’oferiren i jo acceptava per no ofendre’ls mentre tota la família em contemplava a peu dret. La mare entrà a la cuina i un xiquet baixà de l’arbre unes llimones. D’allí apareixia la senyora amb una deliciosa llimonada, tot disculpant-se de no tenir gel. Amb ells feia una petita pregària i m’acomiadaven preguntant-se amb veu alta quan em tornarien a veure. “Sólo Dios sabe”, els contestava.

Per la nit, amb l’experiència de l’altre vegada, vaig equipar-me d’un matxet, i amb menys d’una hora vaig matar vuit rat-penats. Aquella nit la vaig passar ben tranquil.

L’endemà, després de la missa, vam acabar les visites; vaig conèixer un pobre malalt que l’havia abandonat la seva família a casa d’una mig parenta que ara en tenia cura. I allà estava postrat en un camastre de fusta sense matalàs, impedit penso que per una ambòlia que li paralitzava mig cos des de feia 16 dies. Plorava, sol, sense atenció mèdica i sense esperança d’aconseguir-la.

Zapotales

La darrera comunitat visitada estava a l’altra banda del riu. Vam deixar el cavall en una casa i un xicot, que descarregava llet, m’oferí a passar a l’altra banda amb el pipante. I no content amb això, va deixar-me la seva mula perquè arribés a Zapotales dense enfangar-me. El delegat Lucio m’esperava a l’altra riba. És un delegat ben especial, ja que no sap llegir. I ha trobat una manera interessant de fer de delegat. Els darrers dies dela setmana, al vespre, la dona li llegeix les lectures del diumenge. Ell quan va al camp les va meditant i així es prepara el sermonet del diumenge. D’aquesta manera ha mantingut viva la seva petita comunitat.

Va cridar-me l’atencio una velleta, l’àvia de la seva dona, que venia  a missa recolzada amb un pal d’escombra en una mà, i amb un bitllet de cinc lempires a l’altra (per la col.lecta). Empra més de dues hores per arribar a l’església des de la llunyana caseta de la muntanya, trajecte que una persona normal el fa amb mitja hora, camí amb pujades i és ple de fang.

Vaig tornar a Sico cavalcant, sota un sol inclement del migdia, baldat i cansat, però amb el cor ben alliçonat per la fe dels més senzills.

                             Mn Joan

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a FE DELS SENZILLS

  1. Mariona ha dit:

    Pares!!! família!! jo no hi vaig anar-hi!!!!!quins contrastos de cultures amb tan poca distància…una abraçada!!!

  2. susana ha dit:

    Voldria ser la Mariona i viure el que esta vivint ella ,i al costat de Mn Joan visitan comunitats i saluda a la velleta seria un sommi fet realitat pero continuare somian.Gracies pel blog

  3. susana ha dit:

    Voldria ser la Mariona i viure el que esta vivint ella ,i al costat de Mn Joan visitan comunitats i saluda a la velleta seria un sommi fet realitat pero continuare somian.Gracies pel blog

  4. Roser ha dit:

    Acabo de llegir els dos últims escrits, què forts!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! estic molt impressionada. Impressionada per la mort d\’aquells pobrets i per com viuen la fe altres comunitats, quin exemple per nosaltres, Quan hem de reflexionar i agrair.

  5. Toni ha dit:

    Tieet!! com estas? primer dir-te que l\’escrit m\’ha impresioant moltissim, però que la foto que l\’encapçala és preciosa!! La foto ja trasmet motles coses, més que la foto la mirada del nen, pobrisó… La Mariona ja ens ha explicat moltes anecdotes i ens va ensenyar la grabació de la radio, quina gràcia em va fer senitr-te. Espero i desitjoque estiguis bé. Quan vindràs cap aquí? tinc ganes de veuret eh!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s