LA MOSKITIA

                                        Jeferson, de Las Marías

Eren les dues de la matinada quan em vaig despertar enmig d’una munió de gent dormint al terra mateix. Eren sacerdots i laics missioners, rendits de cansament després de quinze dies predicant per la Moskitia. Vaig recollir silenciosament l’equipatge i vaig sortir fora del quartet. L’aire fresc de la nit em va saludar amb els milers d’estels que guarnien la foscúria del firmament. Vaig dirigir-me al riu que dóna nom a la comunitat, “Río Plátano” a esperar el pipant que venia de Brus Laguna i m’havia de dur de retorn a casa.

…………………………………………………….

Tot havia començat per a mi dues setmanes abans. A Sangrelaya vaig agafar un “carrito playero” fins a Pueblo Nuevo. Vaig prendre un cafetó al baret del Fernando, el delegat, tot esperant el pipant que m’havia de dur a Brus Laguna, travessant durant tres hores la desembocadura del “Río Negro”, la llacuna de Íbans, el darrer tram de “Río Plátano” i finalment la immensa llacuna de Brus. Aquesta població miskita, comparat a Sangrelaya, sembla una petita capital. Hi ha llum elèctrica, petits hotels, sales de ball, motos, molt de jovent pel carrer i música que surt d’improvisades discoteques. Es nota que hi circulen diners de la droga. Allí m’esperava el senyor Rafael, encarregat de l’església, home atentíssim. Va portar-me a sopar i després m’acompanyà a la casa abadia on vaig passar la nit, després d’expulsar sense contemplacions, amb l’escombra, set o vuit gripaus ocupes que estaven assaborint la pau d’aquella abadia solitària.

L’endemà, passajadeta per Brus i a quarts de nou vaig agafar el pipant que m’havia de portar a “Los encuentros”, cruïlla de dos rius on m’esperaria una panga de la parròquia de Patuca. Només vam tardar poc més d’una hora, ja que el motor era de 100 cavalls i esquivava amb destresa els troncs amenaçants que arrossegaven les pluges. Gràcies a Déu que l’embarcació parroquial estava puntual al lloc convingut. Vaig canviar d’una a l’altra enmig del riu, i a favor del  corrent,  aquella panga volava mentre petava la xerradeta amb un missioner laic de Saragossa, Jorge, que m’havia vingut a buscar. 

Així vaig arribar a Barra Patuca, la seu parroquial d’una de les dues parròquies  que té la Moskitia hondurenya. El P. Alejandro, dels pares paüls, em va acollir d’allò més bé. La casa és molt bonica i lluminosa. Després de dutxar-me vam dinar plegats. A la tarda havien d’arribar la resta de missioners: el P. Samuel,  vicari de Patuca i únic sacerdot de l’ètnia miskita, el P. Javier (valencià que gasta les vacances missionant), el diaca Jorge i els seminaristes Abelardo i Mauricio, tots de Colòmbia, i uns quants laics miskitos.

Aquella tarda vam aprofitar per visitar Patuca. No és massa gran, però aquell passeig va servir per conviure una mica amb aquells nous companys de camí. El més curiós de la visita és la pista d’aterratge, invadida d’animals de pastura, de tal manera que l’avioneta, per poder aterrar ha de fer algunes passades a vol rasant per tal d’espantar vaques i cavalls i deixar així la pista lliure d’obstacles. Al vespre també vaig prendre les primeres lliçons de miskito i vaig repassar-me el missal. Suposo que amb la pràctica del garífuna he après a llegir llengües que no entenc. El cas és que des del primer dia de missió vaig celebrar sempre en miskito, fins i tot l’evangeli. Es llegeix més fàcilment que el garífuna, però penso que vaig pecar de vanitat quan els miskitos, sorpresos, em preguntaven quant de temps duia a la Moskitia ja que llegia tan correctament.I per la nit, a empaquetar-ho tot. Era molt l’equipatge: la roba personal, sacs d’aliments, medicaments, l’aigua, material catequètic, mosquiteres…

L’endemà era diumenge, i vam celebrar la missa d’enviament. Abans vaig confessar una estoneta, malgrat no vaig entendre cap pecat. Una cosa es llegir miskito i una altra ben distinta és entendre’l. Però com els veia ben penedits, els feia un sermonet adequat a la edat, i a l’estil del meu pare els hi deia que fessin bondat mentre els donava l’absolució en miskito.

El dilluns vam carregar el pipant amb l’equipatge i el personal i vam començar a remuntar el riu Patuca. Plovia molt i ho continuaria fent tota la setmana. El viatge no es feia pesat gràcies a la bellesa del paisatge, per l’amena conversa entre els missioners i perquè anaven passant periòdicament alguna cosa per picar. D’aquesta manera vam arribar a Paptalaya, on van quedar-se dos dels quatre equips missioners. Una hora més tard vam arribar a la meva comunitat de destí, Waksma, que en miskito designa el nom d´un ocell que anuncia amb el cant l’arribada de les pluges.

Era una comunitat petita, d’uns 300 pobladors, amb cases típiques fetes de fusta, amb sostre vegetal o de zenc, i sempre elevades del terra per uns pilars  que evita les inundacions en aquesta època. Els carrers estaven plens de fang, i era aconsellable caminar amb botes d’aigua. Vam ocupar una caseta. Tots teníem un quartet individual i un llit amb matalàs. Cal dir que vam estar molt ben atesos i alimentats. El tema de la latrina no cal explicar-ho amb detalls però penso que no passaria una inspecció de sanitat. Curiosament les latrines són l’origen de les anècdotes més divertides de les nostre gires missioneres

La comunitat catòlica de Waksma era molt minsa: un total de 8 famílies, que vam visitar una a una durant els matins. Resàvem amb ells, llegíem la Sagrada Escriptura, els predicaven i al final, els aspergia amb aigua beneïda i el seminarista els hi regalava estampetes de la Mare de Déu i del Bon Jesús.  Al matí o al vespre celebràvem l’Eucaristia en una esglesieta a mig fer. I sempre la tarda la dedicàvem als infants i als joves. Acudien de totes les esglésies: Morava tradicional, Morava renovada i Baptista. Aquesta relació entre les esglésies es viu amb molta naturalitat. De fet era el pastor Batista qui tocava el teclat durant la santa missa i era amb el seu generador que hi teníem llum alguna nit. A la clausura de la missió, van acudir els tres pastors i fidels de totes les esglésies, participant amb els cants i compartint un panet amb refresc.

El tema lingüístic és el més complicat. La gent no entenia res de castellà i amb quatre paraules apreses a corre-cuita, gestos, somriures i molta paciència els hi explicàvem als xiquets les dinàmiques i jocs. Em recordava  la meva etapa de seminarista quan anava al mont Caro de colònies vocacionals. El seminarista Abelardo era expert en animació, i els feia ballar i cantar sense parar. La missa, com és natural, era tota en miskito, excepte l’homilia.  Quan predicava, el delegat de la Paraula, que els anomenen pastors, m’anava traduint. De tota manera, la traducció era una mica lliure, i afegien o suprimien segons els seu parer. A mi em feia riure quan jo deia una petita frase i el traductor s’hi estava una bona estona.

La gent és ben pobra. Quan els hi vaig proposar de celebrar la missa a la nit es van preocupar perquè no tenien pressupòs per a pagar els petits ciris que s’empren. Molts infants caminen totalment despulladets, i quasi tots descalços. La majoria de cases tenen només dos quartets que comparteixen famílies de més de 10 membres.

Acabada la missió a Waksma, acomiadats per tota la gent, i mig emocionat pensant que potser no els tornaria a veure mai, vam tornar a embarcar en direcció aquesta vegada a Brus Laguna, on vam passar la nit. El dilluns m’esperava el segon destí: “Las Marías”, prop de la reserva natural de la biosfera “Río Plátano”. Com el pipant amb el que anàvem era una mica petit, al trobar-nos un senyor que viatjava sol cap a La Marías, va acceptar-nos de carregar-nos el meu equip missioner i part de l’equipatge. El viatge, de més de quatre hores riu amunt, va ser molt bonic. Només vam tenir un ensurt quan el motor “forabord” va xocar en un troc summergit; el va arrancar amb la part del darrera de l’embarcació i se’m va anar al l’aigua. Com això passa de tant en tant, sempre es té la precaució de portar el motor lligat amb una corda. El vam recuperar sense problemes, però amb un gran desgast de forces. Van sagnar-lo, netejaren i secaren les bugies. Més va costar reparar la part de fusta on va ancat el motor. Però després de mitja hora tornàvem a navegar riu amunt com si no hagués passat res.

Les Marías és una comunitat petitona, però que hi ha més catòlics i entenen el castellà. De fet, molts són d’una altra ètnia, anomenada Pech, malgrat només a la comunitat veïna de Walpa Tara conserven aquesta llengua. A Las Marías parlaven miskito. Las Marías queda dividida pel riu. La casa abadia, l’antiga església (que ara fa de cuina) i quatre famílies vivien a la banda esquerra. La resta de la comunitat estaven a la dreta. Té un paisatge preciós, amb molts arbres. Al matí em costava resar ja que just davant de la casa, a les escales on m’asseia, hi havia un arbre fruitant, on esmorzaven preciosos tucans, simpàtics esquirols i altres ocells acolorits dels que desconeixia el nom. I també tan inquiet com un passerell, em visitava Jeferson, un xiquet de 7 anys que no em va deixar sol durant tota la setmana.

A Las Marías vam fer més o el mateix que a Waksma. Ens acompanyaren molts adults a les visites, alguns joves i un exèrcit de xiquets descalços. La gent estava feliç perquè mai havien tingut durant tants dies seguits la Santa Missa. Es van confessar tots i tothom combregava. Hi havia un ambient preciós. A la vesprada, havent sopat, acabada la jornada, seiem plegats a les escales de la cuina, acompanyat de l’inseparable Jeferson i dels seus germans i parents. El sol es ponia darrera el Pico Dama mentre cantàvem cançons miskites amb els acords de guitarra, o plorava de tant de riure quan els hi ensenyava a pronunciar “setze jutges d’un jutjat…” que ells repetien amb entusiasme. Cada matí m’aixecava a les cinc, baixava al riu, em banyava en les seves aigües tèrboles i tèbies i aprofitava també a rentar-me alguna cosa de roba.

 L’única pega era que vaig haver de dormir al terra, sense cap tipus de matalàs que pogués esmorteir una mica la duresa de la fusta. Em despertava a cada moment, però ja al quart dia vaig dormir de reng. De fet, molta gent té llits de fusta sense matalàs, o amb un prim cobrellit. La pobresa és present sempre, i la majoria de nens mai han vist encara la televisió.

Diumenge de matí, acabada la Santa Missa, vam empaquetar-ho tot i vam haver de marxar. Calia passar la nit a “Río Plátano” on ens trobaríem tots els missioners, a la mateixa vora del mar. També em va commoure la imatge d’aquelles famílies que des de dalt del turó ens acomiadaven  amb els braços al vent, i amb el menut Jeferson que per un moment va deixar el seu etern somriure.

                                                     Mn. Joan

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a LA MOSKITIA

  1. Mariona ha dit:

    Tiet!!quina il·lussió poder-te tornar a llegir!! i ara més perquè puc posar paissatge o imaginar-me algunes situacions (gripaus, només gripaus?, letrines… jajaja)!!un escrit maquíssim i les fotos xulíssimes!!!quina missió i quins missioners!!!! ;)Les misses, les catequessis, els balls i l\’animació deurien ser tan emocionants!!hagués disfrutat segur!!;) potser en el moment del motor al mig de riu, hagués patit com mai!!!jajajaEspero q tot vagi molt i molt bé!! ja estàs per Sangrelaya??

  2. SANTI ha dit:

    Hola Joan, sóc Natàlia (la dona de Santi). Vull enviar-te una abraçada des del Delta i donar-te les gràcies, no només per com ajudes a tots aquests germans de tan lluny, sino per tot el que expliques aqui al blog. Ara, feia molt que no llegia les teues "aventures"… i t\’he de dir que m\’has ajudat a passar millor lo primer dia de retorn al treball, despres de les vacances. I em pregunto: quan dixarem de queixar-mos tant per tot? Que el Senyor et beneeixi.

  3. Toni ha dit:

    Uaauu tiet!! aquests nens els hi ha caigut un regal del cel, TU!! deus haver estat lúnic regal que s\’els hi ha concedit, però sens dubte el millor. No defalleixis en la teva lluita per canviar el món, en sé d\’Un que sempre et vigila i t\’ajuda!Una forta abraçada i fins novembre!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s