LLÀGRIMES DE MISSIONER

el P. Rafael quan era a la Moskitia

Acabo de celebrar la Santa Missa i d’adorar el Santíssim Sagrament com fem cada dijous a Sangrelaya. És la segona missa d’avui, doncs la primera l’he concelebrada amb el P. Rafael, i amb una quarantena d’agents de pastoral, en l’allunyada comunitat de Playas d’Ocotales, on la veïna parròquia de Sico té el Centre de Formació.
He estat allí un parell de dies convidat pel P. Rafael, el rector, a donar part d’un taller pels laics que sortiran a missionar a partir d’aquest proper cap de setmana. Ells mateixos van triar els temes a tractar, conscients que s’havien de preparar en l’ambient a vegades “agressiu” de les comunitats protestants. A mi m’ha tocat parlar de la Creu, de la devoció als sants, de la litúrgia i de l’Eucaristia. Penso que mai he tingut alumnes més atents. Han aguantat hores i hores d’explicacions, d’esquemes a la pissarra, de dibuixos, d’anècdotes …per tal de fer-me entendre. No han deixat de disparar-me amb mil preguntes que he anat contestant com bonament he pogut, i fins i tot ahir al vespre, en el temps d’esbarjo van demanar-me de continuar amb un qüestionari sense fi. Haig de reconèixer que he gaudit moltíssim.
Però la sorpresa ha estat aquest matí quan el P. Rafael m’ha demanat, com va fer ahir, que presidís l’Eucaristia. La veritat és que se’l veia tan content que no he gosat de negar-m’hi. De fet la gent està molt feliç per la missió i per la formació que està rebent i ell, com a bon pare, participa d’aquesta alegria. A l’acabar la missa, ha volgut agrair-me la meva col•laboració. I quan ho ha fet, s’ha posat a plorar.
El P. Rafael és un missioner de cap a peus, a temps complert, de primera divisió, no pas com jo que sóc de tercera regional, de pa amb oli i sucre. De nacionalitat polonesa, enyora la seva mare envellida des de la viduïtat i la llunyania del fill. S’ha passat la seva vida a la missió de frontera: 12 anys a Moçambic visitant comunitats amb una moto atrotinada, 7 o 8 anys als Andes bolivians on va veure morir un company perquè una vaga els barrà el pas a l’hospital. Després uns anys a la Moskitia hondurenya i ara a les muntanyes de la costa nord del bisbat de Trujillo. Viu sol, home de fe i de caràcter una mica aspre, però bo com un tros de pa. A la meva cambra on m’ha hostatjat hi ha deixat mitja rajola de xocolata polonesa que guardava per a mi. La mitja que hi mancava, m’ha dit, era culpa de la seva debilitat. Es conserva alt i fort, de cabells grisos i esvalotats , de barba descurada però d’ulls de mirada blava, innocent, com un nen.
Però avui els seus ulls s’han omplert de llàgrimes, perquè el P. Rafael és un enamorat de la missió. I no entén que les noves vocacions de la seva congregació ja no volen sortir a la missió, i prefereixen escollir destins burocràtics i còmodes a les parròquies de ciutat. Ha plorat perquè jo deixo la missió, que ell tan estima, i ha demanat al bon Déu que un dia em deixi tornar. Em mirava mentre li relliscaven les llàgrimes galta avall, i se li trencava la seva veu rovellada, amb fort accent eslau. El P. Rafael és un sacerdot que s’ho creu, i el que admiro amb tot el cor. D’ànima senzilla, acompanyat sempre de la Litúrgia de les Hores i sense oblidar de confessar-se quan ve a Sangrelaya a visitar-nos. L’admiro perquè és un heroi de la fe; ha passat tot tipus de dificultats físiques i espirituals. Ha canviat sovint de país, de llengua i de cultura. Home de poc equipatge, solitari, soldat de l’evangeli, bojament enamorat de la missió. Home capaç també de plorar sense vergonya, de fer-me avui el regal de les seves llàgrimes de missioner. M’ha dit que sóc bon missioner, i que Déu farà que torni.
Jo sé que aquesta vegada Déu no em deixarà tornar, però guardaré com a record inesborrable les llàgrimes del meu bon amic, el P. Rafael.