VIDA

una petita als braços del seu jove pare

L’altre dia estava ajudant un alumne de batxillerat a completar un qüestionari sobre la història d’Hondures. El tema era sobre els pobladors del país abans de l’arribada dels espanyols. A part del poble Maya, cultura ben desenvolupada i de societat molt estratificada, existien poblacions tribals, sense autoritats de cap tipus ni classes socials. El text assenyalava que l’absència de jutges o governants provocava una abundància desmesurada d’assassinats, i d’un pobre respecte al valor de la vida humana. Llegint el llibre de text vaig entendre l’expressió actual “le salió el indio” quan hom parla d’algú que, tret de polleguera, ha fet alguna barbaritat. I m’ha semblat també que part d’aquest substrat històric encara marca la problemàtica contemporània d’Hondures. Posaré alguns exemples propers.
Fa unes setmanes, a San Pedro Tocamacho, comunitat de la meva parròquia del sector Batalla, van assassinar la professora Inés, una catequista excel•lent i activíssima agent de pastoral. Va ser el seu propi nebot, sota la influència de les drogues, qui la va matar a la seva pròpia casa.
El darrer dia de maig, a San José de la Punta, a 8 km de Sangrelaya, van arribar per la nit uns sicaris. Van entrar en una casa que estaven escoltant música en un ambient festiu. Buscaven un xicot amb fama de lladregot (feia un any havia robat el generador de l’església). Un cop dins, van amenaçar tothom que no es mogués de lloc. Malgrat tot, un noiet de 16 anys es va escapolir i va començar a córrer tan com va poder, presa de pànic. No va ser prou ràpid i el van abatre a trets, caient sense vida a la vora del camí, en ple centre de la vila. Com el noi que buscaven no hi era, van agafar la seva xicota embarassada i el seu fillet de dos anys. A crits li van dir que els matarien si no apareixia el seu company. La van jaure a terra amenaçant-la amb les armes que duien. I dins de tanta maldat, ara ve un gest martirial que parla de la grandesa del cor de les persones: un dels nois que eren allí, que visitava la casa per primera vegada i veient el perill imminent en que estava la noia i el dos xiquets, li va dir en garífuna que els digués als sicaris que ell era el seu company. Ell es va encarar als sicaris mentint tot dient-los que ell era qui buscaven, i la noia, aterrada, va ratificar la seva falsa identitat. Els botxins el van tombar a terra, i descarregaren sobre ell tant de plom que escamparen per la cambra el contingut del seu crani, deixant-lo totalment desfigurat.
Jo vaig visitar la família de l’adolescent assassinat pocs dies després. Vaig resar a la casa tot mirant l´única foto que tenien d’ell quan encara anava a la guarderia, i vaig viure el dolor contingut d’aquella família que amb la seva pobresa quasi no li quedaven llàgrimes per plorar la mort d’un fill que s’iniciava a la vida.
I si això passa al costat de casa, serien infinites les històries de San Pedro Sula. Els passat 11 d’abril un home de Limón el van trucar uns per a tornar-li uns diners d’un préstec que li havien demanat. Ell hi va acudir confiat, caient en un parany que li segà la vida a cops de matxet. Tenia dues dones que abandonaren San Pedro i ara viuen una a Sangrelaya i l’altra a Batalla, amb 8 fills amb total, els més petits una bessonada de tres anys, néts de la meva cuinera Emelina.
Un dia més tard, Santos de Sangrelaya, un policia destinat a San Pedro, va anar a visitar la mare dels bessons amb el seu cotxe particular. Va tocar el clàxon però com no va sortir ningú, va maniobrar per sortir del carreró quan un grup de gent armada el va començar a disparar. El motiu? Sembla que per robar-li l’arma. No és rar l’assassinat de policies per aquest motiu. Mai havien entrat a l’església de Sangrelaya tants policies com el dia del seu funeral.
I el pitjor de totes aquestes històries és que no ens impacten. Ja estem més que acostumats a les morts violentes. Ara el nostre bisbe ha fet un escrit sobre les morts de camperols en les lluites contínues per les terres, entre terratinents, narcotraficants i pagesos. Són tan freqüents les morts per assassinat que ens deixen indiferents, sense capacitat de sorpresa, com si la notícia fos que ha guanyat el Barça: ja estem acostumats!
Tampoc es valora massa la vida humana no nascuda. Malgrat que les lleis hondurenyes no legalitzen l’avortament, és una realitat molt freqüent. Moltes adolescents es veuen abocades a aquest drama perquè el pare de la criatura sol ser un noiet irresponsable, per la indiferència de la família i per l’expulsió del col•legi, entre altres conseqüències. M’explicava la directora del centre educatiu de secundaria que si no expulsen les alumnes embarassades el fenomen s’estén com una malaltia. En canvi, una conseqüència més contundent fa que les altres noies siguin més curoses. Sigui com sigui, és molt fàcil aconseguir pastilles per avortar a través de personal sanitari: un aspecte més de la corrupció generalitzada.
Hondures és un país meravellós, amb unes possibilitats fantàstiques, però que malgrat la majoria són batejats, han perdut el valor de la vida humana.

Però també hi ha històries amb final feliç. La foto que il•lustra questa entrada és d’una xiqueta en els braços del seu pare de 19 anys. La mare és una adolescent de 15, que li van aconsellar que avortés. Però ajudats per la parròquia i la família, la petita ha nascut a la vida, i la mare segueix estudiant. El naixement d’un ésser humà, especialment en un país com Hondures, sempre és una victòria de la VIDA.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a VIDA

  1. Pedro ha dit:

    Déu meu, Joan! i nosaltres aqui queixant-nos de la crisi econòmica sense valorar el que tenim. Por em fa que arribi el dia en què “nos salga el indio”

    Una abraçada

  2. Roser Alonso ha dit:

    Ja fa dies que et tinc al cap pensant com deus estar ja que no són fàcils els acomiadaments,… però desprès de llegir això se’n van totes les cabòries… Déu meu, quin món de mones… però dins d’aquesta maldat sempre Nostre Senyor encèn una espurna de llum amb el naixement d’una criatura, la cosa més tendre i més bonica del món, això és el Miracle més gran.
    T’estimo moltíssim i estic contant amb candeletes els die que falten per la tornada!!!
    La teva germana Roser

  3. Mariona ha dit:

    No tinc paraules… DES D’AQUI, SEGUIREM RESANT!!!

  4. ROSER GINE ha dit:

    QUAN ET DEIA QUE HEM SOBTABA QUE HAGUESIS ESTAT TANS DIES SENSE ESCRIURE, NO HO FEIA PER QUE SI, LLEGIR EL QUE ENS CONTES A CADA POST, HEM FA VEURE QUE NOSALTRES ESTEM QUEIXANT-NOS SENSE RAO PER LES NOSTRES “PENALITATS” I SOVINT NO SOM CAPAÇOS DE VEURE QUE NI HA MOLS QUE LES PASEN MOLT PITJOR.
    JO TAMBE TING GANES DE VEURE’T I COMPROBARQUE ENCARA ET QUEDA UNA MICA DE CARN SOBRE ELS OSOS, JA QUE LES FOTOS …
    MOLTS PETONS DES DE L MOLAR
    ROSER

  5. Quin testimoni més terriblement colpidor! He llegit amb el cor encongit cada un d’aquests successos tràgics i em pregunto com és possible arribar a aquesta crueltat… Com poden les persones convertir-se en monstres així ? El mal s’extén i s’ha fet amo del món. Gràcies a Déu, però, encara hi ha esperança, com la que aporta aquesta nova VIDA que estava predestinada a no ser-ho, i que persones bones han ajudat a arribar al món. Encara hi ha un raig de llum contra tanta foscor, sentiments al cor per no ser indiferent al dolor i llàgrimes als ulls per emocionar-nos… Gràcies, Joan, pel teu testimoni i els de tantes persones que aporteu esperança.

  6. Quin testimoni més terriblement colpidor! He llegit amb el cor encongit cada un d’aquests successos tràgics i em pregunto com és possible arribar a aquesta crueltat… Com poden les persones convertir-se en monstres així ? El mal s’extén i s’ha fet amo del món. Gràcies a Déu, però, encara hi ha esperança, com la que aporta aquesta nova VIDA que estava predestinada a no ser-ho, i que persones bones han ajudat a arribar al món. Encara hi ha un raig de llum contra tanta foscor, sentiments al cor per no ser indiferent al dolor i llàgrimes als ulls per emocionar-nos… Gràcies, Joan, pel teu testimoni i els de tantes persones que aporteu esperança.

  7. Josef ha dit:

    Es molt dur,tant de mal, Jesús tot i se’n Déu no podia demanava al Pare que li apartés el calse.
    Potser ens cal resaltar amb la força del be la capacitat de donar com aquest noi martir per salvar als
    altres (mare i nadó)
    Crec que potser ja comença a ser hora que publiquem, resaltem escampem tant d’amor com puguem…..
    que el mal ja se’n cuiden les televisions, els poderosos, i ens fan creure que no existeix el be i l’amor
    Quans missioners, quantes persones que treballen pels altres sense esperar res a canvi… Ua abraçada

  8. Lídia Alonso ha dit:

    Costa de creure que el que has escrit sigui veritat!. Sembla l’argument d’aquestes pelicules de sang i fetge que no m’agraden gens.
    Jo encara que horroritzada faig una lectura positiva d’aquests fets. Ho dic en el sentit que gràcies a Déu nosaltres encara podem viure relativament tranquils i malgrat els moments actuals que estem visquent, encara podem trobar molta gent bona que es preocupa per els altres.
    Estic segura que en aquestes terres d’Hondures també hi han persones de bona fe i que procuren estimar als altres!.
    Un petó, Joanet, estimat!.

  9. Sílvia ha dit:

    A tot arreu hi ha bona gent, però en aquests països les passen crues. I nosaltres en general actuem com si fóssim el melic del món, sense pensar en el que passa a l’altra banda de l’oceà. Moltes gràcies per aquest blog i tos els relatS!

  10. ocelljv ha dit:

    No tnc paraules Perquè Senyor perque? Tant de mal allà i aquí? Senyor ajuda`ns a resar, a no caure en tentacio. . . .
    Al moment de la consagració de la Missa d’aquest diumenge me uniré a les teves pregaries
    T’estimo
    Ocell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s