PUNT…I FINAL.

La darrera setmana de juny ha estat marcada per un fet especial al bisbat de Trujillo: s’ha ordenat un nou sacerdot. A tot arreu és un fet important, però aquí, que només hi ha 7 sacerdots diocesans, és una festa impressionant, que mobilitza a una quantitat enorme de persones.
A Hondures la majoria de seminaristes estudien al mateix seminari, a la capital, i això fa que es coneixin de tots els bisbats. Alguns sacerdots de Tegucigalpa, tenint en compte que havien de viatjar de tan lluny, van aprofitar per venir uns dies abans i fer una mica de turisme. Vam organitzar amb ells (jo inclòs) una visita a “Cayos Cochinos”. Els “Cayos” són petites illes. Algunes ho són tant com les que surten als còmics amb un nàufrag barbut sota una palmera. Les més grans tindran molts pocs quilòmetres. Tenen un fons marí espectacular ple de corals i peixos de colors. I el “Cayo Paloma” és famós perquè una tele espanyola filma un programa anomenat “supervivientes” segons he vist per internet.
La trobada va començar a Trujillo; una família benestant ens va deixar una casa d’estiueig molt maca, amb un gran jardí i una petita piscina, que si bé no s’hi podia nedar, sí servia per a remullar-se. El dia de la sortida, just a l’albada, vam dirigir-nos a Punta Castilla, a l’altra banda de la preciosa badia de Trujillo. Ens esperava una llanxa de motor 40, el motorista i el seu fill. Vam carregar el beure i el gel en les neveres i vam fer les fotos de rigor. Érem sis sacerdots, el diaca que s’havia d’ordenar dos dies després i un seminarista.
El viatge d’anada durà una mica més de dues hores, en un mar tranquil i un sol encara tebi. La imatge dels “Cayos” va aparèixer a l’horitzó una hora abans d’arribar-hi. L’única petita sorpresa del viatge va ser un peix volador que, despistat, va aterrar entre les meves cames en comptes de fer-ho en l’escuma blanca del mar Carib.
Vam atracar prop del “Cayo Grande”. La majoria de les seves platges són privades, i ens vam quedar a prop de la costa rocosa, i la vam passar nedant entre peixos i corals, i gaudint de la bona companyonia sacerdotal, entre glop i glop de la beguda que cadascú triava.
A l’hora de dinar ens vam dirigir a un altre “Cayo”, habitat per unes famílies garífunes. Deu fer uns dos-cents metres de llarg i quaranta d’ample. Hi ha tantes cases de fusta i sostre de fulla de palma que pràcticament no n’hi cap cap més. No sé pas com deuen ser les relacions socials en un lloc tan atapeït, petit i aïllat. Jo m’hi sentiria una mica oprimit. Hi havia un restaurantet comunitari on vam menjar peix fregit uns i altres pollastre (van dir que amb gust de peix). Bé, el lloc era preciós, d’un mar transparent, un cel obert, amb fragates jugant amb el vent, majestuoses. Les fragates són els veritables pirates del Carib doncs aquests ocells els encanta robar els peixos que pesquen altres aus marines. També eren molt simpàtics els grans pelicans que esperaven les despulles dels peix que les dones llançaven al mar després de escatar-los.
Com passa quasi sempre a la costa, a l’inici de la tarda es comença a girar una brisa marina molt agradable si hom està a terra, però no tant si s’ha de navegar. Eren les dues de la tarda i el mar estava molt encrespat. Ja anàvem a marxar quan va arribar a l’Illot dels Garífunes la canoa escolar que retornava els infants que estudiaven en el “Cayo Grande”. El motorista que els portava, un jovenot descamisat, ens va aconsellar que esperéssim a la matinada perquè el mar estava massa brau.
El cas és que vam sortir com si res. Un cop abandonat l’abric de les illes i de dels seus esculls coral•lins i ja en alta mar, la cosa es va complicar. Va començar una aventura que sempre recordarem. Si algú ha navegat en el mar picat en una embarcació petita, sabrà a què em refereixo. El motorista es veu obligat a frenar totalment quan la llanxa està al cap damunt de l’onada, ja que si no, cau a plom, colpejant amb brutalitat contra l’aigua, posant en perill la integritat de l’embarcació i no cal dir, també la dels tripulants.
El P. Zaca i jo ens vam oferir per anar al davant, on els cops es noten més. Jo lluitava per no marejar-me, ja que acabàvem de dinar, i de no perdre l’equilibri. Els cops de mar eren tan violents que vaig optar per traure’m l’armilla salvavides i posar-me-la de coixí, doncs preveia que si no protegia aquesta part de cos, no podria asseure’m en dies. Salta que salta, xops i desesperats al veure que quasi no s’avançava, el retorn es va fer etern. Per no allargar-ho massa, us diré que va durar més de sis hores, arribant a Trujillo passades les vuit del vespre, negra nit. Un cop arribats sans i estalvis, vam comentar el perillós del viatge, i més d’un va confessar que havia resat devotament encomanant la seva ànima a Déu. Jo vaig patir pel diaca, però gràcies a Déu només vam arriba mullats i baldats.
Dissabte va ser el dia de l’ordenació. Va ser una preciosa i calorosa celebració. Jo feia de mestre de cerimònies i patia pel bisbe, amarat de suor. Tos vam acabar tan xops com si tornéssim encara de “Cayos Cochinos”. Hi havia gent de tot el bisbat i la parròquia de l’ordenant va oferir un plat de menjar per a tots.
El nou sacerdot va presidir les fetes de Sant Pere i Sant Pau a Sangrelaya i ara l’han destinat temporalment a Sico.

………………………………………….
Avui he celebrat la darrera missa a Sangrelaya, i una altra a San José de la Punta, on s’havien ajuntat gent de tot el sector per acomiadar-me. Ha estat especialment emotiu un cant garífuna, cantat només per a dones, cant de lamentació i de tristesa, en el que s’acomiadaven de mi. Demà agafaré per darrera vegada la llanxa, amb la mateixa maleta amb la que fa quasi tres any vaig arribar. Miraré els manglars, els ocells, el mar… i deixaré, ja amagat de la meva gent, que el sentiment de cor s’alliberi en un agraïment amarat de llàgrimes.