JA HI TORNEM A SER

Només han passat cinc anys

Sempre diem que el temps passa volant. He estat cinc anys treballant al meu bisbat, a Alcanar i a les Cases. Just em dura encara l’emoció del comiat: la celebració de l’enviament, les darreres eucaristies tan plenes de sentiments. Quanta estima dels parroquians i de la família porto al meu cor! I ara, novament Hondures.

 

Vaig marxar de casa embolcallat de les darreres abraçades dels meus pares, i carregat amb un poc d’excés d’equipatge. Puntuals a l’aeroport, acompanyat per la família i per la pregària de tants. La meua creu missionera al coll i ple d’il·lusió per la nova etapa. Primer a Madrid, a esperar el vol que em duria a Guatemala. Va ser simpàtic perquè a Madrid aquella sala d’espera pareixia una trobada diocesana: havia casualment el bisbe de San Pedro Sula que tornava de vacances (és de Burgos), un sacerdot de Portugal, unes monges clarisses, unes altres mercedàries, jo mateix…una gentada d’Església. El vol va ser llarg però entretingut. Cada passatge disposava d’una pantalla tàctil on podia escollir entre molts entreteniments. Vaig mirar quatre o cinc pel·lícules mentre m’embolicava amb les mantes d’Iberia, ja que el aire estava molt fort. Arribats a Guatemala  i després dels tràmits marxem al Salvador, i del Salvador a San Pedro Sula. Vaig arribar a l’aeroport hondureny 24 hores després de sortir de cada dels pares.

 

Com és normal no vaig dormir massa la primera nit (ni les següents). La temperatura molt càlida i humida és constant. A la matinada baixa a uns 29º C i durant el dia puja a uns 31º.

 

M’hostatjo a la parròquia de San Vicente, amb els pares Paüls. És una parròquia de ciutat amb molt moviment. He celebrat ja unes quantes misses i m’he passat hores confessant. La gent és intensament religiosa i tot està molt ben preparat per una ingent quantitat de laics que col·laboren en tot. Hi, per exemple, uns 90 ministres de la comunió. En cada missa dominical en participen uns 15, i el sacerdot no s’ha de preocupar de res. L’església s’omple a cada celebració. Jo crec que hi caben unes 500 persones assentades. I el sacerdot que confessa no para ni un instant.

El dissabte vaig celebrar en una comunitat de la muntanya. Va ser emocionant perquè va ser la primera vegada que vaig conduir per San Pedro. La comunitat es diu “Peñitas abajo” i té una carretera infernal de terra feta malbé per les pluges, amb unes pendents que li van donar un punt més d’aventura a la sortida.

Però la celebració més impactant va ser a la comunitat de les “Hermanas de Jesús buen Samaritano”. És una congregació que està naixent. Son actualment 8 religioses, amb unes altres tantes novícies , postulants i aspirants. Joveníssimes totes, i guapíssimes la majoria. Es dediquen a cuidar xiquets malalts, molt malalts. És com un Cottolengo  hondureny. No sé que més me va impressionar, si la gravetat dels malalts, amb deformitats difícils d’imaginar, o l’alegria d’aquelles religioses que vivint de la providència, atenen sense descans aquells infants necessitats de tot. Són d’aquelles obres que fan sentir-te orgullós  de ser de l’Església Catòlica.

Avui he acabat els tràmits administratius i ja només me queda esperar-me a que d’aquí uns mesos me donen la residència. Aprofito este temps, a part d’ajudar en tot el que puc als mossens de la parròquia, a retrobar-me amb antics coneguts de la meua parròquia de Sangrelaya que estan vivint ara a San Pedro. I segurament d’aquí un parell de dies marxaré a visitar al P. Zacaries i des d’allí marxaré a la meua futura parròquia, la Santa Creu, de Barra Patuca.