CONTRASTOS

DE VISITES

Com demà dimarts 27 marxo ja a la Moskitia, he pensat que seria bo escriure una nova entrada, perquè no sé quan ho podré enviar.

L’altre dia vaig tenir una experiència de les grans desigualtats que es viuen en aquesta societat. El P. José Vicent, rector de la parròquia, va demanar-me que l’acompanyés al banc. Havíem de fer alguns tràmits i algunes consultes. Vam anar a l’edifici central d’una entitat bancària, i ens van dirigir a la darrera planta. Estava decorada de manera sumptuosa, amb mobles cars, clàssics, amb catifes i fusta a les parets. Un oli del fundador ens contemplava només arribar. Uns grans finestrals ens mostraven una vista espectacular de San Pedro Sula i de les muntanyes veïnes. Només havien dues persones, una secretària que ens preguntar per qui demanàvem, i una senyora que ens oferí de prendre alguna cosa. Acompanyats per la primera i amb un “cappuccino” a la mà que ens preparà la segona vam arribar vam arribar al despatx de la sots-directora del banc. Mentre el P. José Vicente feia les consultes, jo em dedicava a observar la decoració i a prendre’m la deliciosa beguda, tot assaborint la fresqueta de l’aire condicionat des de la còmoda butaca. S’hi estava tan bé…

Acabades les consultes, ens esperava l’aire asfixiant del carrer, i el sorollós ambient de la ciutat. Com era encara prompte, i el P. José Vicente no tenia massa ganes d’anar al despatx parroquial, em proposar d’anar a visitar un projecte de la parròquia amb xiquet del carrer. Va trucar a la responsable i ens vam dirigir cap a una part allunyada del centre, a un barri perifèric i perillós. Ens va rebre la llicenciada Guadalupe, una dona fantàstica que part del seu temps el dedica al projecte “Amigos para siempre”. És un casal per a xiquets i adolescents on a part del berenar, ofereixen tot tipus d’activitats per promoure valors, i sobretot, omplir el temps de lleure d’una infàcnia vulnerable pràcticament predestinada  a la pobresa física i moral més desesperada.

En aquell moment el centre en si estava buit d’infants, així que després d’una mirada a les instal·lacions la llicenciada Guadalupe ens convidà a fer un passeig.

Vos haig d’explicar que fa uns anys aquella zona del barri estava format per un munt de prostíbuls. Ara en aquests edificis s’hi amunteguen les famílies que arriben a la ciutat amb l’esperança d’una vida millor. La nostra guia no deixava de saludar a tothom pel seu nom, i preguntar per la situació d’algun familiar, i ens anava explicant el cas de cada família. Us asseguro que és impactant entrar en aquelles “cuarterias”. Són passadissos foscos i humits, on banda i banda hi ha les habitacions on antigament les prostitutes exercien el seu ofici. Sense finestra  i en un sol espai hi havia una cuineta de gas, un llit, alguna cadira i algun moblet per encabir les poques pertinences de la família. Sovint hi havia algun xiquet tot sol, esperant que arribés la mare del treball. Ells són precisament l’objecte del programa que estàvem visitant. Al final del passadís desembocava en un cel obert on hi havia un safareig, i la latrina comunitària. És curiós que mentre contemplava el rostre de la gent, vaig adonar-me que no somreien. Els xiquets eren especialment tímids i fugissers, amb aspecte poc saludable, que s’amagaven darrere les cames de les mares, mentre ens miraven amb els seus ulls apagats. No vaig poder evitar de pensar en els xiquets de la meva antiga parròquia de Sangrelaya. Segurament eren tan pobres com ells, però eren molt més feliços: podien banyar-se al riu o al mar, pescar crancs o caçar iguanes, muntar a pèl els cavalls o navegar tranquil·lament amb els seus “cayucos” en les aigües  serenes de la llacuna. Recordo que el bisbe Javier m’ho havia comentat quan ell visitar Hondures: al camp hi ha pobresa i a la ciutat misèria.

Quan tornàvem a buscar el cotxe, vam trobar a tres joves que estaven integrats en un centre ocupacional. Tenien bon aspecte i anaven ben vestits. Eren antics infants del programa “Amigos para siempre”.  Fins i tot allí hi pot florir l’esperança.

I vaig deixar San Pedro Sula per visitar ràpidament al P. Zacarías, antic company a Sangrelaya. Quatre hores de bus per arribar a la Ceiba, i unes tres hores més per arribar a Bonito, la seua parròquia. A l’endemà el vaig acompanyar a un recés de matrimonis, i com sempre en va enredar a que fes jo les xerrades. Sort que això d’improvisar se’m dóna bé…

I ara torno a estar a la Ceiba, a la casa de les filles de la caritat. Són unes religioses molt acollidores. He dinat i sopat amb elles i és graciós perquè es passen l’estona parlant dels robatoris que ha sofert i dels assassinats dels qui elles coneixien en la seua lluita contra la misèria; en fi, parlen de la trista vida quotidiana.

Demà marxo a la Moskitia. A veure què m’ha preparat el Senyor…