PRIMERES IMRESSIONS

Ja fa uns dies que vaig arribar a Patuca i suposo que ja hauria de compartir les meues primeres impressions. Se’m fa difícil perquè encara estic vivint uns moments d’eufòria, d’embriaguesa vital, d’intensa novetat, que no m’ofereix la serenor que necessitaria per esplaiar-me en descriure en detall tot el que estic vivint. Per ara us avanço que estic tan agraït a Déu i a la generositat del meu bisbe que no paro de donar gràcies. Obro els ulls a la primera claror del dia, sentit els primers refilons dels ocells i la remor del mar que es tenyeix amb l’aigua bruna del riu Patuca, i em dic a mi mateix: estic a la missió, no estàs somniant!

Els primers dies vaig compartir amb el P. Agapito, que serà el meu company de camí en aquesta parròquia.  És un home senzill, d’una família de camperols de Panamà. Va entrar una mica gran al seminari dels Pares Paüls i en fa 7 que és sacerdot. El P. Samuel, que substituiré, estava visitant unes comunitats. Ara tots dos estan a una trobada de la congregació a San Pedro Sula.

El diumenge vaig fer la meva entrada oficial. L’església estava plena. Les senyores eren especialment acollidores. Els joves i xiquets són un poc més tímids. Salutacions en miskito la seua llengua, aplaudiments i benvinguda. Misses llarguíssimes, de més de dues hores. Els agrada moltíssim cantar, i quan escullen una cançó no la deixen fins que esgoten la darrera estrofa. I el sermó és doble, pobre gent. Els mossens prediquem en castellà, i després els delegat ho fa en miskito, i no ho fan pas curt! Al finals els avisos també són infinits; però la gent té paciència.

Els divendres tenen el costum de celebrar pels barris. Crec que n’hi ha cinc. El divendres passat va tocar el barri de santa Cruz. Va ser una missa preciosa, al pati d’una casa, on gent de totes les edats cantaven i resaven amb senzillesa, com l’altar: la millor taula de la casa guarnida amb estovalles i flors del jardí. Al final, un refresc i unes galetes per tothom.

Ara que estic sol vos explico el meu dia a dia. M’aixeco a les 5h30, quan ja hi ha prou claror per no necessitar la llanterna. La casa és molt bonica, tot molt decent. El generador elèctric està a la ciutat reparant-se, i funcionem amb la llum de les plaques solars. Com no hi ha electricitat, no va la bomba d’aigua, que l’hem de pouar de la cisterna. Em banyo amb una palangana com la gent d’aquí. Em faig un cafè colat i reso a l’església. A les 6h30 venen els missioners laics que viuen al costat (2 noies i un noi, tots espanyols) i amb un grapat de gent resem les laudes. Les dones no llegeixen castellà, així que es limiten a escoltar els salms; però a l’hora de les pregàries s’aprofiten i fan unes peticions que crec que no es deuen deixar ningú per encomanar al bon Déu.

Després faig alguna feina per la casa. Netejo, ordeno, deixo la roba a remulla. Sovint ve algú a demanar alguna cosa, algun xiquet que demana aigua amb l’excusa de veure d’aprop el nou mossèn, alguna visita…I després em concentro en l’estudi dels Miskito. És imprescindible aprendre’l ja que la majoria de gent no entén el castellà, i molt menys les comunitats més llunyanes. Al final de mes faré la primera gira missionera, del 29 d’octubre al 24 de novembre; per tant haig d’aprofitar ara que estic a casa i sol per accelerar el meu estudi.

Per la tarda, ales 2 ve la meua profe de Miskito, que és una noia que vol ser religiosa, i parla molt bé el castellà. A les 4 hi ha rosari a l’església i tot seguit la missa de la tarda.  I al sortir comença a declinar el dia. Ve un vespre llarguíssim. Al no haver llum, tothom a les 6 és a casa. Sopo qualsevol cosa i s’inicia un espai d’una certa soledat, on hi ha temps per a tot: lectura, pregària, estudi del miskito i avui escriptura del blog. La zona de la parròquia queda tancada i hi ha un vigilant. La pobresa i els vicis fa que molts robin i sempre hem d’estar pendents d’aquets detalls.

Avui la meua professora no ha pogut venir, i per tal d’aprofitar el temps, uns xiquets que volten amb tira-xines  matant sargantanes pel pati de la parròquia m’han ajudat molt en les lliçons d’avui. Els he convidat a cafè colat i a un panet. Després han vingut a missa i el més gran, Mauricio, d’onze anys m’ha regalat un bitllet de 10 lempires. No arriben a ser 50 cèntims d’euro, però m’ha sorprès la generositat. No sabia si ho havia d’acceptar, però l’he vist tan decidit que al final me’ls he quedat. Jo l’he regalat un rosari i penso que també s’ha quedat ben content.

Tinc el bitllet aquí a la taula, un petit regal d’un xiquet descalç, que mata sargantanes , que mira amb els seus ulls foscos i somriu com només ho fan els infants.