Com passa el temps!

No sé perquè em costa tant d’escriure. Passo el temps fent un munt de coses i mai trobo el moment adient. Tinc la sensació que no passa res que vos pugue interessar, però sé que molts esteu pendents de mi i és important mantenir-vos informats de la meua vida quotidiana.

Com sabeu la parròquia té grans distàncies. Això fa que fins el proper mes de juliol no l’hauré visitat tota sencera. Farà uns 15 dies que vaig acabar la gira de la zona Miskita que encara no coneixia, i ara només em mancarà la zona de Brus i las Marías, a la vora del rio Plátano.

A la mesura que va passant el temps em sento més integrat. No fa ni mig any que estic aquí i tinc la sensació que ja pertanyo a este lloc. No és que domini l’idioma, res d’això. Estic un poc encallat perquè fa temps que he deixat les classes. De tota manera vaig entenent un poc sense adonar-me’n i cada dia tinc més fluïdesa en la lectura. Celebro sempre en Miskito perquè aquí a Patuka la gent té moltes dificultats amb l’espanyol. Em sento feliç aquí. Estimo esta gent, la seua senzillesa, els seus defectes i virtuts. Intento no enfadar-me massa i procuro entregar-me amb tot el cor.

La meva vida aquí és  com la de qualsevol sacerdot però en un context diferent. Com que me gito prompte m’aixeco a dos quarts de 5, quan encara falta una hora perquè surte el sol. Dutxat i afaitat, preparo un cafè per a mi i la llet per un gat vell que viu a la terrassa, mentre reso el rosari amb Sant Joan Pau II gràcies a una andròmina que vaig trobar fa poc en un armari que es diu “el rosario del Papa”. Després preparo la massa de pa per l’esmorzar. A les 6 toquen la campana, i mitja hora més tard resem les Laudes amb un grapat de gent. Venen velles i uns quants escolanets que ja abans de les 6 estan jugant davant de l’abadia.

Els matins me’ls passo treballant en feines domèstiques, atenent la gent, ajudant en els estudis els de batxillerat o organitzant qualsevol taller o curset que tinguem pendent.

L’atenció a la gent et fa descobrir les pobreses d’este poble nostre. Molts passen molta necessitat. La gent té poc menjar. I pitjor ara que hem passat un període de pluges impropi de l’època que ha fet malbé tota la collita de “frijoles” que és fonamental en la nostra dieta. Venen a demanar una lliura d’arròs, un poc d’oli, uns diners per una urgència…També venen els estudiants, que els professors, moltes vegades de manera abusiva, els demanen que comprin material o que paguin quotes per un ordinador que fa anys que es demana i mai acaba arribant.

Ens aquests últims mesos han mort alguns nadons. Fa uns dies, ja al vespre, va venir una mare amb una xiqueta de pocs mesos. Amb el seu pobre espanyol va demanar-me una benedicció amb aigua. Es referia al bateig. Vaig mirar el rostre de la filleta i certament estava molt malament. Tenia els ullets mig tancats, com si se li haguessen acabat les forces per viure. La vaig fer passar a casa. Com era pràcticament de nit, l’església ja estava tancada. Vaig agafar una palanganeta, una tovallola, els sants olis que guardo quan surto de gira, la petxina que van regalar-me la gent del Lloà i un ciri gran que encenc quan s’acaba la bateria solar i amb estola i ritual vaig celebrar solemnement un bateig al menjador de casa. No sé si el nou naixement a la Vida de Déu té efectes sanadors en el cos, però el cas és que la xiqueta encara està bé i vull anar-la a visitar un dia d’estos. A manca de personal li vaig fer de padrí, naturalment.

No només hi ha pobresa material. Ara en la gira he pogut experimentar de primera mà els estralls que provoca la violència que tan pateix aquest país. En una comunitat de la part alta de riu, vivien unes poques famílies, totes elles emparentades, catòliques de tota la vida. Fa uns quatre anys un jovenot, amb problemes de droga, va assassinar el seu cosí de 16, disparant-li un tret al pit a un pam de distància. Aquest conflicte va provocar una violència tal que van haver de fugir tots, uns i altres, uns a Wuampu Sirpi i els altres a una petita comunitat veïna. Els de Wampu fa un temps van retornar, i els altres es van quedar on eren. L’assassí, protegit pels seus pares, segueix treballant amb els ramats en una finca apartada. El curiós del cas és que els mossens, quan estem de gira, mengem i dormim en cadascuna de les dues famílies, les dues fantàsticament acollidores y entregades al servei de la comunitat catòlica.

La droga porta moltíssims conflictes. També en esta gira, a Wampu un noi de 20 anys va violar a una xiqueta de 10 anys a plena llum del dia. Els pares d’ell, ben entregats a l’església, el van ajudar a fugir, i la xiqueta, feta malbé, caminava desconsolada pel carrer deixant un rastre de sang.

Així és la condició humana. Capaç de les coses més meravelloses i també de les més baixes. Per això el ministeri sacerdotal és cada dia més necessari. La predicació constant de la Paraula de Déu, i el bàlsam de la Confessió són eines molt eficaces. Confessant experimento l’encontre de Déu amb el fill que retorna. Puc palpar la gravetat de les ferides que deixa la vida en l’ànima de la nostra gent. La pobresa, l’absència del pare, els abusos familiars de tot tipus…deixen profundes marques en el cor. Quan es confessen, amb una humilitat i sinceritat heroica, es deixen acaronar per la tendresa divina, i no és estrany que les llàgrimes humitegin el rostre d’aquells que per una vegada, no se senten jutjats ni condemnats. És un privilegi ser testimoni de primera mà del poder perdonador de Déu.

Està fent uns dies de sol, ara. No fa massa calor, que seria lo propi d’esta època de l’any. La setmana vinent arribarà el P. Agapito i jo marxaré a alguna comunitat a celebrar la Pasqua. Després aniré a San Pedro Sula. L’excusa és per fer una substitució a la parròquia de San Vicente ja que els pares paüls marxen d’exercicis espirituals durant una setmana. Aprofitaré per fer les compres, i segurament m’escaparé al cine si trobo algú que m’acompanye. Tot seguit haig de marxar a Wampu on se celebra una conferència a la comunitat de Panzana. Me quedaré uns dies allí perquè després començo la gira a la zona Tawahka, que va ser la primera zona que vaig visitar. Total, que tornaré a Patuka a finals de maig. Ja ho dic jo, que el temps passa volant!