DILLUNS DE PASQUA

Un dels avantatges de viure amb una certa austeritat a Barra Patuca són que es valora doblement els petits plaers i privilegis que hom troba quan surt de la Mosquitia.

El dilluns de Pasqua vaig deixar la comunitat de Brus Laguna que m’havia acollit durant tota la Setmana Santa. A dos quarts de quatre del matí estava ja al embarcador on s’anava carregant l’equipatge i els sacs de peix salat que ens havien d’ambientar intensament tot el viatge. A les 4 en punt sortíem amb el “dragón” cap a Batalla.

És molt bonic travessar les llacunes de Brus i d’Ívans mentre va clarejant el dia, i els ocells riberencs alcen mandrosos el vol, molestos d’abandonar el brancatge que els ha fet de dormitori. Després de tres hores de navegació i un sol ben radiant vaig arribar a Batalla, comunitat garífuna que estimo molt. Allà mos esperava un grapat de furgons pick-up mig atrotinades i la cridòria de xofers i ajudants que buscaven clients per a dur-los a ciutat. Com mai aconsegueixo cabina, me toca viatjar a la “paila”, on va la càrrega. M’esperaven tres hores d’anar “còmodament” assegut en taulons de fusta que et deixen la signatura marcada al cul, entre maletes i bidons de combustible on no podia moure ni  les cames, i amb els altres passatgers tan a prop que feia estrany tanta intimitat entre gent que s’acaba de conèixer. El sol tropical, la pols aixecada pels altres vehicles i els clots de la carretera sense asfaltar eren el complement ideal d’aquella oferta de luxe: per 300 lempires (uns 12 €) me deixaven a Bonito fet una pelleringa.

Me van deixar a l’entrada del poble, en una gasolinera de bons records (hi venen una xocolata acceptable als meus gustos). I com no cal perdre el temps, de seguida, mentre esperava el P. Zacarías, me va donar conversa un adolescent garífuna que anava per allí despitat: sa mare amb 8 fills de tres pares distints, el padrastre actual un borratxo, ell amb ganes d’estudiar i sense poder-ho fer…Amb quatre pinzellades me va oferir l’aquarel·la de la seua vida, amb massa poc color  i ús excessiu de negre. L’hagués adoptat allà mateix però me vaig conformar en deixar-li uns lempires perquè arribés a la ciutat on anava. Va arribar el cotxe que esperava carregat amb dos capellans i tres seminaristes. També era una pick-up, però aquesta vegada me van oferir el seient del copilot. I vam marxar vers una comunitat on em va dir el P. Zacarías que estàvem convidats a dinar.

Si el viatge de Brus va ser un purgatori, l’acolliment d’esta comunitat va ser l’arribada al cel. A l’era de l’entrada va donar-nos la benvinguda un xicot que coïa carn a la brasa. Els flaires, que res tenien a veure amb el peix pudent de Brus, van recordar-me que estava dejú des de dos quarts de tres de la matinada. A la cuina ens esperava un dinar espectacular: una sopa de verdures i pollastre, arròs, carn a la brasa, gallina al forn, formatge casolà, “tortilles”de panís i, a manca d’un vi del Priorat, ho vam regar amb una Pepsi ben geladeta que els àngels hi cantaven. Amb esta primera necessitat coberta, vaig sortir a l’era, on penjava d’un arbre de mango una hamaca que m’havia picat l’ullet, temptadora i sensual, des del moment que ens vam veure. Certament l’haver matinat i el tros de gallina que buscava refugi dins dels meus budells van ser la combinació perfecta per una solemne migdiada pasqual.

Quan més tard vaig obrir els ulls vaig estar dubtant per uns moments si veia visions o si, mort i fred, ja havia arribat al Paradís. Al meu costat, un àngel amb forma d’una noia preciosa m’oferia un plat de talls de síndria fresquíssima de la que no vaig deixar ni un pinyol. I quan me torcava els regalims de la cara, un altre àngel en forma de mare de família va posar damunt les brases encara roentes uns “elotes” (panotxa de panís tendre) a coure’s  ,i sí o sí m’obligava a menjar-los amb una mica de formatge fresc. I quan ja llençava el darrer suro de panotxa, me va fer abandonar l’hamaca  per anar a la cuina on m’esperaven els companys de tiberi per acabar de matar el cuc (que pobret, estava agonitzant) amb unes “rosquillas con miel” i “pinol” (una beguda de panís espessa com la maizena de la meua infantesa). Sort que per ocasions d’urgència com aquesta tinc un famós raconet buit al budell que me permet sortir airós d’aquestes batalles gastronòmiques.

Plens com un ou, encara ens van regalar  quan marxàvem  un “tupper” amb  “frijoles”, carn a la brasa, restes mortals de la gallina, formatge i ”tortillas”, no fos cas que patíssim gana a l’hora de sopar.

I per acabar-ho d’adobar,  tota aquesta demostració culinària va venir amanida amb el profund agraïment de tota la família per haver acceptat la invitació. Quasi pareixia que els havíem fet un favor! Va ser un dilluns de Pasqua fantàstic.

Sabeu que en la vida del missioner (i en la de tants) hi ha creu i dolor. Però el Bon Déu també mos mima i per uns moments mos deixa assaborir l’estima immensa de la gent com a regal de la seua Resurrecció.

Molt bona Pasqua!!