JUANA

 

Fa poc que he tornat de la gira a la zona Tawahka. És la segona vegada que la faig i això que encara hi ha una zona de la parròquia que no he visitat. Ho faré al juliol. Ara estic a Patuka després de quasi dos mesos sense ser-hi. És agradable sentir que he arribat a casa.

Després de celebrar la Setmana Santa a Brus i els primers dies de Pasqua de reunions, vaig anar a San Pedro a fer substitucions a la Parròquia de San Vicente. Els pares paüls van marxar d’exercicis espirituals i jo em vaig quedar a celebrar misses i enterraments. Al final no vaig anar al cine però vaig anar a menjar sovint al Centre Comercial a celebrar la Pasqua amb donuts i bracets de canyella.

Vaig tornar a La Ceiba, i de La Ceiba a Puerto Lempira per viatjar amb avioneta cap a Wampusirpi. Mentre esperava l’avioneta vaig assabentar-me de la mort de “doña Lorenza”, que era una vídua totalment consagrada al servei de l’església de Patuka. Parlava només en miskito, però amb una entonació tan musical i clara que jo tenia la sensació que l’entenia cada vegada que em saludava i m’explicava els seus dolors de genolls. Uns dies abans  quatre pescadors de Patuka, entre ells un fill seu, van desaparèixer a alta mar. Doña Lorenza, como és natural, va viure angoixada fins que el seu cor va dir prou. Va cridar a tothom, es va acomiadar, i va morir en la pau del Senyor. Al cel va assabentar-se que els pescadors van ser trobats per un vaixell mercant, cremats pel sol i deshidratats, i portats a Belize on es van recuperar.

De Wampu vaig anar a celebrar la Conferència de Panzana. Les conferències són unes trobades de comunitats on es reflexiona, es canta , es resa i es comparteix. Dura de dijous tarda a dilluns matí. Hi van totes les comunitats que hi poden i la que ho organitza necessita mesos per a fer tots els preparatius. Panzana és una comunitat de les més petites, però ho van organitzar molt bé. Es respira l’ambient d’una convivència. No hi va anar massa gent, uns 200, però vam xalar moltíssim. I com a tota convivència, es dorm molt poc. Vaig acabar rendit.

I acabada la conferència, una altra vegada cap a Wuampu per preparar la gira Tawahka. La gira l’he feta sol amb el motorista del pipante. No hi eren les Filles de la Caritat que solen acompanyar-nos. El temps ha estat com ell mateix: canviant i capriciós; dies de calors intenses i altres de xàfecs torrencials.

P1110751

Avui vull enfocar aquesta entrada des d’una altra perspectiva. Us vull parlar de la Juana. Ella m’acompanyarà en aquesta narració i penso que m’ajudarà a explicar un poc millor com són els pobles que me toquen servir.

La Juana té 13 anys. Ja fa quasi un any que va deixar la casa paterna per anar a conviure amb la seua parella, un xicot que ha complert 19 anys. Viuen amb un germà d’ell, de 21, en una casa de taulons de fusta i amb el sostre també de bona caoba, que la fa molt més fresca que les típiques teulades de zinc.

La Juana viu ara a santa María de la Roca. Esta comunitat és famosa perquè és la més allunyada del riu. La majoria estan a la mateixa riba. Santa María està a unes 3 hores. S’ha de caminar per un terreny molt desnivellat, on s’han de travessar riuets, camps de pastura, espais arbrats, i tots ben reblanit amb la pluja constant que fa el camí molt relliscós. Quan s’arriba a la primera casa de la comunitat, que és on em quedo a dormir, un es pensa que és un heroi. Però l’orgull d’arribar va quedar diluït  quan just abans m’havia creuat amb un grupet de dones que anaven al riu, carregades amb els seus nadons i una d’elles descalça. Elles fan aquest camí com aquell que surt a buscar els croissants al forn de la cantonada.

La Juana prové de la comunitat de Sutawala. Encara és més petita perquè només hi ha dues cases. Allí vivia amb els seus pares i germans i uns tiets a l’altra casa. Sutawala està a dues hores de camí des del riu.  Però encara que no hi ha pujades, el camí travessa un bosc tropical, on el sol no pot eixugar mai la pluja, i el fang arriba a vegades al genoll. Caminar per allí és esgotador. Jo, al tornar de visitar els pares de la Juana, per tal d’evitar el fangós camí principal, vaig desviar-me buscant un terreny més sec, i tantes voltes vaig donar i me vaig desorientar de tal manera que vaig començar a fer el camí a la inversa, sota la mirada burleta dels monos cara-blanca que van ser l’única distracció en la solitària caminada.

P1110797

Tornant de Sutawala

La Juana, com qualsevol xiqueta, va aprendre a treballar a la falda de la mare. Des de que tenen un poc de força, les xiquetes no paren de fer-ho. Les dones són una màquina de fer feina. Es lleven abans que les gallines, i just quan el dia ja comença a clarejar elles ja han asclat la llenya i encès el foc, han trinxat el panís que tenien a remulla, han anat a buscar l’aigua amb poals al cap i han fet lo cafè. Així quan s’aixequen els homes a munyir  ja poden prendre’s la infusió desvetlladora.  I quan el munyidors entren amb els poals de llet ja poden omplir-se el pap amb l’arròs, frijoles, truita remenada i “tortillas” de panís que han preparat les dones. Les dones escampen el gra a l’aviram, renten la roba al rierol, preparen el dinar, tenen cura dels nadons i maten una gallina perquè ha vingut el mossèn. Els homes treballen al camp, i també les dones quan hi ha més feina de sembrar o collir. Els homes quan arriben es repengen a l’hamaca. Elles continuen alletant els nadons, rentant els bolquers i preparant el sopar.

En estes petites comunitats allunyades del riu els xiquets treballen i no van a l’escola. No saben llegir ni escriure ni van a la catequesi. No tenen adolescència. Quan el seu cos comença a canviar ja fa temps que són adults. Les noies atrauen les mirades  d’algun noiet que encara tardarà en afaitar-se el bigoti. I després de les mirades, la noia abandona la casa paterna, per continuar fent el que feia, però ara com a mestressa de casa seua. D’esta manera la Juana va deixar fa uns mesos la seua família per anar a Santa María de la Roca. Jo la vaig conèixer perquè el seu cunyat, en Santos, un bon jan, volia ensenyar-me la casa on vivia. Ja m’havia dit que el seu germà menut vivia en parella. A l’entrar a l’ombrívola cuina vaig veure sorprès a la Juana, una xiqueta que governava com qualsevol dona el regne de sa casa. Va sortir a buscar unes pinyes i les va preparar a talls mentre jo m’eixugava  de la pluja que m’havia amarat una altra vegada. Després es posà a cuinar en silenci mentre els dos germans , un parell d’amics i jo mateix xerràvem de collites d’arròs i panís, de iuca i de ramats…Quan ja me disposava a marxar, la Juana mos va oferir un plat de calent a tots els presents, com hagués fet qualsevol mestressa de casa.

El Santos i el seu germà petit van ser educats pels seus tiets. Van marxar del seu lloc d’origen i van arribar a Santa Maria quan encara era un terreny verge i ells uns xiquets. Van treballar com esclaus i poc a poc van comprar terres, van talar els boscos i sembraren farratge pel bestiar. Van fer la seua casa, i un es va aparellar. Tenen més de 160 jornals de terra, 30 caps de bestiar, casa i família. I d’aquí no res la Juana engendrarà fills que tampoc sabran llegir, però treballaran de sol a sol mentre la seua mare, en el silenci dels seus fogons , els prepararà l’aliment que els donarà força.

………………………………………………………………………………………

No sé com quedarà aquesta entrada. Des de que m’he posat a escriure no han parat a trucar la porta. Crec que ja m’esperava la gent per demanar-me un poc d’arròs, una ajuda per la malaltia o un cop de mà en els deures d’escola. També venen xiquets, com el Daniel, que té la tàctica de no dir res i de quedar-se mirant amb ulls de pena. Sempre me guanya! És el de la darrera foto.

P1110802

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a JUANA

  1. Maria Josefa ha dit:

    Avui hem celebrat l´últim dia del Curs de Formació d´Adults. Com ja saps, amb la missa de cloenda i el berenar-sopar a la abadia. A la reunió del nostre grup, he llegit el teu últim escrit a les companyes, que m´escoltaven embadalides. Totes volien mirar les fotos i están contentes perquè diuen que et veuen molt bé. T´envien molts de records i esperen les teues publicacions per a estar ben informades. Jo també les espero “en candeleta”.Una abraçada.

  2. cinta ha dit:

    Ens agrada rebre noticies de tant en tant.gracies

  3. cinta ha dit:

    T estimen i ara mes.Recem per tu i tenim ganes de abracarte pronte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s