UN CAFÈ AMARG

Embolcallat amb els plàstics roman el cos del jove

Pueblo Nuevo és una comunitat petita i senzilla. Està situada a l’extrem d’una barra de platja, envoltada del mar i del riu. Està a pocs minuts a peu de Batalla on la parròquia té una caseta per a dormir quan visitem la zona. El Delegat, Fernando, amb bona visió comercial, ha posat una petita cafeteria just on acaba la ruta dels carritos playeros que vénen de la ciutat. Així, a la matinada, quan arriben navegant els pipantes col·lectius de la Moskitia, no li manquen clients que es prenen un cafetó per treure’s el fred del serè del riu. També a la tarda, quan retornen els cotxes de la ciutat molts passatgers, barquers i conductors aprofiten a fer un cafè per fer més agradable l’espera.

Després d’un matí visitant els malalts de Pueblo Nuevo, amb el nou ritual que m’he editat en garífuna (que per cert, he de reconèixer que m’ha costat una mica de llegir), i d’un dinar a base d’arròs amb coco i pollastre, he anat a la cafeteria d’en Fernando. No he perdut el costum de prendre cafè després de dinar, però la cafeteria de Pueblo Nuevo té a més a més,  l’encant que durant les hores d’enrenou viatger hi ha un munt de gent interessant per a conversar, i escoltar les darreres novetats. El petit moll on arriben els pipantes i llanxes és un punt de trobada de miskitos, garífunes i ladins, on es creuen mercaderies, persones i notícies. Igual hi trobes un pastor evangelista del Canadà que una dona que ha anat a infantar, un estudiant que torna a la universitat que un comerciant carregat de mercaderia, un narco amb pistola que uns gringos despistats que van de vacances. Després de fer-me el cafè he anat saludant la gent coneguda, entre elles una mestra veïna de Sangrelaya que arribava amb un cotxe amb una càrrega sorprenent. Era quasi bé d’acudit, doncs els passatgers que anaven asseguts a la càrrega del cotxe ho feien al damunt d’una caixa de morts embolicada amb sacs negres de plàstic. Segurament haguéssim fet broma si no fos que la caixa estava ocupada. I pitjor encara al conèixer les circumstàncies tràgiques d’aquella mort. Feia dos dies un noiet de 16 anys originari de Brus Laguna havia sortit a comprar uns medicaments a prop de la casa on vivia a la ciutat de San Pedro Sula; li van barrar el pas un grup de mareros i el van matar a cops de matxet, sense saber ningú el per què. Ara el seu cos desfigurat era esperat per una família que ni tan sols tindria el consol de veure’l ni vetllar-lo abans de donar-li sepultura. Tots aquests detalls me’ls explicava en Miguel, un barquer de Brus, mentre es bevia un cafè. Del tema de l’assassinat va passar-me a explicar tota la problemàtica de Brus Laguna. Deia que la majoria de jovent està enganxada a la cocaïna, i no paren de robar per tal d’aconseguir-la. Feia un parell de dies  que un jovenot de 20 anys va intentar violar  una senyora de 70. En un ambient de degeneració social, les nenes de 12 o 13 anys ja s’estan prostituint. No cal ser molt viu per deduir que la Sida s’estén de manera preocupant. Els mestres, com és natural, tenen greus dificultats per exercir la seva labor.  I el que més em va impactar: Miguel deia que de les 17 esglésies que hi ha a Brus (16 evangèliques i una catòlica) mai havia sentit parlar del tema.

Mentre m’anava explicant tot això, la pluja va tornar a aparèixer, el que va provocar una nova entrada de clients a la cafeteria, mentre els barquers escridassaven els jovenets que els ajuden a carregar les embarcacions. Un cop sortir el sol, vaig anar a passejar una mica a esperar que es fes l’hora de la missa i vaig fotografiar alguns ocells. I a la missa, com és natural, vaig predicar sobre la droga i el mal social que això comporta. I no és fàcil fer-ho en un lloc on just a l’altra banda de riu els narcos es construeixen mansions i una mare plora desesperada per l’assassinat del seu fill adolescent.

                                                         Mn Joan

una imatge més dolça per treue l'amargor

BENVINGUDA BUYEI

 

 

Durant aquests dies el P. Zaca i jo estem visitant les comunitats de la parròquia. Ho solem anomenar “ir de gira”. Hem acabat el sector Ciriboya i demà marxo  una setmana i mitja al sector Batalla. Ja us he explicat moltes vegades el que fem a la gira (visita de malalts i ancians, reunions amb el consell local, celebracions…), però de tant en tant passa alguna cosa interessant que se’m fa de bo d’explicar.

El divendres vaig visitar la petita comunitat d’Iriona Viejo. No és tan petita de fet, però els catòlics estan molt apagats i ens manquen líders que els arrosseguin. No hi ha catequistes, ni grup juvenil, ni cap altra àrea pastoral.  Per no haver, tampoc hi ha malalts; el darrer va morir fa uns mesos. Així és que per aprofitar el matí vaig visitar la seva vídua que em va convidar amb un coco d’aigua. La delegada de la Paraula que m’acompanyava va demanar-me que visités la llar d’uns velles que jo havia casat a les acaballes de l’any passat. Em va estranyar una mica, però la vaig seguir. A l’arribar a la casa em va rebre una fumarada que rai, talment com si s’estés cremant la casa. L’origen del fum era una olla gran que contenia carbó de llenya i esclòfia de coco amb algun tipus d’encens o herba aromàtica, que perfumava tota l’estància. Va sortir a rebre’m una senyora que no havia vist mai que em saludà amb un gran somriure. La delegada me la va presentar com una buyei, o sigui, una sacerdotessa garífuna. Altres menys delicats l’anomenarien bruixota. El seu aspecte era molt agradable: portava un vestit lilós   i el cap embolcallat de blanc. Feia cinc dies que estava “netejant” aquella casa farcida, es veu,  de mals esperits. Aquell fum era part del procés de neteja. Cada dia havia de preparar grans tines d’aigua, que mesclada amb herbes escollides, prèviament matxucades i macerades, s’emprava per a  banyar els vells de casa. Semblava, pel que em va dir, que els mals esperits eren molt forts, i els ancestres li havien dit a la senyora buyei que calia la benedicció d’un fadiri, o sigui, del mossèn. Heu de saber que el paper principal del buyei és el de fer de pont entre els ancestres (difunts ja espiritualitzats) amb els seus parents vius a la terra. Bé, la veritat és que al principi no vaig saber què dir davant la proposta de beneir la casa, però ja que els ancestres ho volien m’hi vaig avenir. Vaig demanar una mica d’aigua per fer l’aspersió, i em va portar un gibrell que hi cabia una persona. No em va costar molt de deduir que en aquella aigua també s’hi banyarien els vells. Solemnement vaig iniciar la pregària; vaig llegir en garífuna l’evangeli d’un exorcisme de Jesús (em va semblar el més adient a les circumstàncies) i vaig beneir aquella gran tina d’aigua. Amb un manat de ruda que m’oferí la buyei, vaig aspergir generosament cada racó de la casa. Podeu estar segurs que si no vaig fer fugir els mals esperits, almenys els mig vaig ofegar. La buyei va quedar contentíssima i va convidar-me a cafè amb una pasta a base de gingebre que s’anomena “caballito”. Es va crear un clima de confiança que vaig aprofitar per crivellar-la a preguntes per poder entendre millor les creences del poble garífuna, la meva gent.

Va parlar-me de la seva vocació. Als 8 anyets va ser “posseïda” per primera vegada per un ancestre, que va fer que parlés garífuna, llengua que ella desconeixia doncs va ser educada a la ciutat. Ella era, és de fet, fervorosa catòlica. Resa molt abans de començar la seva feina espiritual. Va ensenyar-me el seu “altar” o racó de pregària, on hi convivien alguns sants, la Mare de Déu i el bon Jesús, amb ciris i llànties encesos, amb arrels fumejants i alguna ampolla d’aiguardent. Amablement em  va permetre fer-hi una foto. Va explicar-me també el que li demanaven els difunts, i les seves motivacions. Va confessar-me que el que més li demanaven era que els parents els fessin celebrar alguna missa. Li vaig preguntar (haig de confessar que amb ironia mal dissimulada) si els difunts protestants també demanaven misses, i em va contestar que sí, que després de la mort s’adonaven que s’havien equivocat d’església. Això em va fer molta gràcia i vaig pensar que aquella dona m’aniria bé com argument apologètic.

A part d’interpretar la voluntat dels ancestres, els buyeis tenen també capacitats de guarir mitjançant medicina natural a base d’herbes remeieres, banys i fregues (una mena de massatges que anomenen “sobes”). Menys mal que jo em trobava bé, perquè per un moment vaig témer  que em diagnostiqués algun mal i s’oferís a “sobar-me” o a posar-me en remull a la tina d’aigua beneïda.

Més tard va arribar l’altra companya buyei que venia de replegar plantes i ratllar-les, mentre fumava un puro immens, no sé si per gust o per foragitar la malastrugança.

Per a tenir un record, van accedir a fer-se una foto amb mi, i com a fi de festa, van prometre’m arribar a la missa de la tarda. Clar que van arribar a l’hora de la pau, i per dins vaig pensar que els ancestres no deuen dur rellotge.

  

UN DIUMENGE COM UN ALTRE

 

Haig de reconèixer que aquesta vegada m’ha costat molt retornar a la tasca d’escriure. Potser el parèntesi de temps sense fer-ho ha estat massa llarg aquesta vegada, però també la insistència de molts perquè no ho deixés de fer. Per tant, malgrat el relat d’avui no tingui cap interès especial, us explicaré el que vaig fer ahir, diumenge 30 de gener del 2011. Potser d’aquesta manera em trec la mandra de sobre i m’animo a escriure de manera més continuada.
Ahir havia de donar un taller a la comunitat de Planes per a les comunitats del sector. Havia de parlar sobre la figura de l’assessor i del coordinador dels grups juvenils, juntament amb la coordinadora parroquial, Nelly, una jove professora garífuna. Havia quedat d’arribar a les 8 del matí, celebrar amb ells la missa i després donar el taller.
Com cada dia, vaig aixecar-me a les cinc del matí, i després de la higiene del cos i de l’ànima, amb un cafetó a l’estómac vaig dirigir-me al “landing” a esperar la llanxa que m’hauria de dur a Iriona Puerto on guardem el cotxe. Eren les sis i una mica. Vaig quedar-me una estona contemplant el paisatge del riu, mentre veia un grapat de tucans de becs acolorits fent gresca a dalt d’unes palmeres. Els mosquits estaven una mica pesadets, i com no hi havia ningú més, vaig deixar de guàrdia una imatge del Sagrat Cor que havia restaurat i vaig anar a fer un altre cafè a casa de la meva “comadre” que viu al costat mateix. Estava escombrant la sorra que inevitablement entra abundosament a les cases, i de seguida va posar aigua a bullir. Vaig aprofitar per a despertar el Maicol, un jove molt bon amic, perquè no arribés tard a missa. El Maicol, feia uns dies, havia tingut una caiguda del cavall molt perillosa, colpejant-se al front i perdent el poc coneixement que li quedava. Tenia doncs un bon motiu per anar a l’església a donar gràcies a Déu.
I amb tot això, que la llanxa no arribava…Per no fer-ho massa llarg, vaig estar més d’una hora i mitja esperant. Al final, a més de la companyia del Sagrat Cor, que jo havia embolicat com una mòmia de la Passió d’Olesa, va arribar un senyor que es dedicava a la venda de remeis naturals. Vam xerrar una mica i vam compartir plegats les crítiques a la poca professionalitat dels barquers que ens deixen abandonats a mercè de les plagues dels mosquits. Vaig trucar al Delegat de Planes que iniciés ell la celebració doncs jo no arribaria a temps. Ja estava a punt d’encendre’s la llumeta que indicava que la meva bateria de paciència estava molt baixa quan va arribar el barquer. Vam pujar jo i Sagrat Cor, i quan ja pensava que anàvem a Iriona, el barquer empren el camí riu amunt, en direcció contrària, a buscar altres passatgers. La llumeta se’m va posar al roig viu.
Total, que al final sí vaig arribar a Iriona Puerto. Vaig anar al garatge a buscar el cotxe sota la mirada de les petites iguanes okupes que s’hi ha fet casa, que es queden immòbils mentre es fixen com afegeixo aigua al radiador. I cap a Planes.
Al passar per Ciriboya, ja m’esperava la pobra Nelly, a la que havia tingut la delicadesa de trucar perquè no estés tant de temps a la vora de la carretera. Vaig parar un momentet a Punta Piedra, on havia de deixar el Sagrat Cor. Ja estaven celebrant a l’església. Per cert que no hi cabien, i hi havia molta gent fora. La delegada Doris em va veure arribar per la finestra, i va deixar la presidència de la celebració per venir a buscar la imatge. La gent es va quedar cantant “Wabureme, gudeme wamá bou”. Doris va quedar encantada quan va veure la imatge restaurada. Us haig de dir que la imatge estava tan malament que fa temps els vaig suggerir que la enterressin, dons ja en tenien una altra més nova (made in China). Com es veu que tenien un cert afecte a la imatge vella (made in Olot), només van consentir de retirar-la de l’altar major, i així ho van fer. Però aquella nit, una anciana de la comunitat, que no sabia res de tots aquests moviments d’imatges, va somiar que el Sagrat Cor plorava. Ja hi som! No vaig tenir més remei que intentar restaurar la imatge perquè estava clar que la gent la volia al lloc principal.
Bé, després de tot això vaig arribar a Planes, un cop recollits a Río Miel els joves que venien al taller. Vam arribar que encara el Delegat estava comentant l’evangeli de les Benaurances. A l’acabar, em van trucar la gent de Quesera i Guanacaste que estaven a Río Miel i no trobaven mitjà de transport. Així és que novament vaig retornar endarrere a buscar aquells joves que havien caminat més de dues hores per rebre aquell taller.
El taller el vam fer a l’església de Planes, i després, amb una gana que em moria, ens van servir un plat d’arròs, espaguetis i un plàtan bullit. No vaig deixar ni un granet. Mentre em dedicava a netejar el plat, em van demanar que anés a visitar un vellet que estava ja per morir. El vellet estava tan greu, que vaig anar a buscar una mica d’oli a la veïna per donar-li la Santa Unció. Anava a seure al llit del malalt, però em vaig desdir perquè el pobret vell havia perdut el cap. Amb la poca força que li quedava, colpejava a tothom que si li acostava, i vaig haver de fer la celebració “via brevis”. La veritat que allò més que la unció d’un malalt semblava un exorcisme, ja que el fill havia de subjectar els braços del seu pare que intentava pegar-me, mentre jo l’imposava les mans i l’ungia mesclant-se les meves pregàries amb els insults barroers que sortien de la boca d’aquell moribund.
Després d’aquesta estranya celebració vaig anar deixant els joves a les diverses comunitats d’on provenien i vaig arribar a Iriona Puerto on vaig aparcar el cotxe novament al garatge. Eren les dues de la tarda i a les tres havia de celebrar-los la missa. Com no tenen església, la missa la celebrem sota un teulat d’una família. Com tenen negocis, allà sempre hi ha trànsit de gent. Hi havia allà un xicot que anava a recollir uns rolls de filferro de punxes per casa seva. Com ho havia de carregar a la bicicleta li vaig donar un cop de mà. Era ben jove, però amb una estoneta em va explicar la vida. Tenia quatre fills i treballava pel narco principal d’Iriona. En va dir que el tractava molt bé i que li compraria un petit terreny per fer-se una caseta. Només li havia recomanat que no es drogués massa. Caram amb els narcos… fins i tot donen bons consells! En aquell moment em van trucar els meus pares, una mica queixosos que no sabien res de mi.
Bé, arribada l’hora vam celebrar la missa en una comunitat una mica estranya, ja que la majoria viuen del narcotràfic, treballant en el transport de cocaïna, o en les finques i negocis dels narcos. Al final, els vaig anunciar que el P. Zaca i un servidor el juliol marxàvem de la parròquia ja que vindrien els pares Paüls, i que volíem celebrar una missa a l’església nova. Així és que els vaig deixar mentre s’organitzaven entusiasmats per començar d’una vegada les obres de la petita església d’Iriona.
Per tornar a casa vaig tenir més sort, i no va tardar la llanxa que em va deixar a Sangrelaya. Allí vaig prendre un got de llet amb maries i vaig perdre el temps acompanyant els qui venen al vespre a mirar la tele. Quan vam marxar, vaig anar a dormir amb el desig de passar una dolça nit. Llàstima que passades les dotze m’han vingut a despertar per poder obrir l’església i tocar a morts, com és costum quan hi ha un difunt. M’ha costat tornar a dormir, i a les cinc, he anat a casa de la difunta a resar el rosari, mentre al carrer, davant la casa de la vetlla, els borratxos del poble juguen a dominó, també com és costum.

LA MOSKITIA

                                        Jeferson, de Las Marías

Eren les dues de la matinada quan em vaig despertar enmig d’una munió de gent dormint al terra mateix. Eren sacerdots i laics missioners, rendits de cansament després de quinze dies predicant per la Moskitia. Vaig recollir silenciosament l’equipatge i vaig sortir fora del quartet. L’aire fresc de la nit em va saludar amb els milers d’estels que guarnien la foscúria del firmament. Vaig dirigir-me al riu que dóna nom a la comunitat, “Río Plátano” a esperar el pipant que venia de Brus Laguna i m’havia de dur de retorn a casa.

…………………………………………………….

Tot havia començat per a mi dues setmanes abans. A Sangrelaya vaig agafar un “carrito playero” fins a Pueblo Nuevo. Vaig prendre un cafetó al baret del Fernando, el delegat, tot esperant el pipant que m’havia de dur a Brus Laguna, travessant durant tres hores la desembocadura del “Río Negro”, la llacuna de Íbans, el darrer tram de “Río Plátano” i finalment la immensa llacuna de Brus. Aquesta població miskita, comparat a Sangrelaya, sembla una petita capital. Hi ha llum elèctrica, petits hotels, sales de ball, motos, molt de jovent pel carrer i música que surt d’improvisades discoteques. Es nota que hi circulen diners de la droga. Allí m’esperava el senyor Rafael, encarregat de l’església, home atentíssim. Va portar-me a sopar i després m’acompanyà a la casa abadia on vaig passar la nit, després d’expulsar sense contemplacions, amb l’escombra, set o vuit gripaus ocupes que estaven assaborint la pau d’aquella abadia solitària.

L’endemà, passajadeta per Brus i a quarts de nou vaig agafar el pipant que m’havia de portar a “Los encuentros”, cruïlla de dos rius on m’esperaria una panga de la parròquia de Patuca. Només vam tardar poc més d’una hora, ja que el motor era de 100 cavalls i esquivava amb destresa els troncs amenaçants que arrossegaven les pluges. Gràcies a Déu que l’embarcació parroquial estava puntual al lloc convingut. Vaig canviar d’una a l’altra enmig del riu, i a favor del  corrent,  aquella panga volava mentre petava la xerradeta amb un missioner laic de Saragossa, Jorge, que m’havia vingut a buscar. 

Així vaig arribar a Barra Patuca, la seu parroquial d’una de les dues parròquies  que té la Moskitia hondurenya. El P. Alejandro, dels pares paüls, em va acollir d’allò més bé. La casa és molt bonica i lluminosa. Després de dutxar-me vam dinar plegats. A la tarda havien d’arribar la resta de missioners: el P. Samuel,  vicari de Patuca i únic sacerdot de l’ètnia miskita, el P. Javier (valencià que gasta les vacances missionant), el diaca Jorge i els seminaristes Abelardo i Mauricio, tots de Colòmbia, i uns quants laics miskitos.

Aquella tarda vam aprofitar per visitar Patuca. No és massa gran, però aquell passeig va servir per conviure una mica amb aquells nous companys de camí. El més curiós de la visita és la pista d’aterratge, invadida d’animals de pastura, de tal manera que l’avioneta, per poder aterrar ha de fer algunes passades a vol rasant per tal d’espantar vaques i cavalls i deixar així la pista lliure d’obstacles. Al vespre també vaig prendre les primeres lliçons de miskito i vaig repassar-me el missal. Suposo que amb la pràctica del garífuna he après a llegir llengües que no entenc. El cas és que des del primer dia de missió vaig celebrar sempre en miskito, fins i tot l’evangeli. Es llegeix més fàcilment que el garífuna, però penso que vaig pecar de vanitat quan els miskitos, sorpresos, em preguntaven quant de temps duia a la Moskitia ja que llegia tan correctament.I per la nit, a empaquetar-ho tot. Era molt l’equipatge: la roba personal, sacs d’aliments, medicaments, l’aigua, material catequètic, mosquiteres…

L’endemà era diumenge, i vam celebrar la missa d’enviament. Abans vaig confessar una estoneta, malgrat no vaig entendre cap pecat. Una cosa es llegir miskito i una altra ben distinta és entendre’l. Però com els veia ben penedits, els feia un sermonet adequat a la edat, i a l’estil del meu pare els hi deia que fessin bondat mentre els donava l’absolució en miskito.

El dilluns vam carregar el pipant amb l’equipatge i el personal i vam començar a remuntar el riu Patuca. Plovia molt i ho continuaria fent tota la setmana. El viatge no es feia pesat gràcies a la bellesa del paisatge, per l’amena conversa entre els missioners i perquè anaven passant periòdicament alguna cosa per picar. D’aquesta manera vam arribar a Paptalaya, on van quedar-se dos dels quatre equips missioners. Una hora més tard vam arribar a la meva comunitat de destí, Waksma, que en miskito designa el nom d´un ocell que anuncia amb el cant l’arribada de les pluges.

Era una comunitat petita, d’uns 300 pobladors, amb cases típiques fetes de fusta, amb sostre vegetal o de zenc, i sempre elevades del terra per uns pilars  que evita les inundacions en aquesta època. Els carrers estaven plens de fang, i era aconsellable caminar amb botes d’aigua. Vam ocupar una caseta. Tots teníem un quartet individual i un llit amb matalàs. Cal dir que vam estar molt ben atesos i alimentats. El tema de la latrina no cal explicar-ho amb detalls però penso que no passaria una inspecció de sanitat. Curiosament les latrines són l’origen de les anècdotes més divertides de les nostre gires missioneres

La comunitat catòlica de Waksma era molt minsa: un total de 8 famílies, que vam visitar una a una durant els matins. Resàvem amb ells, llegíem la Sagrada Escriptura, els predicaven i al final, els aspergia amb aigua beneïda i el seminarista els hi regalava estampetes de la Mare de Déu i del Bon Jesús.  Al matí o al vespre celebràvem l’Eucaristia en una esglesieta a mig fer. I sempre la tarda la dedicàvem als infants i als joves. Acudien de totes les esglésies: Morava tradicional, Morava renovada i Baptista. Aquesta relació entre les esglésies es viu amb molta naturalitat. De fet era el pastor Batista qui tocava el teclat durant la santa missa i era amb el seu generador que hi teníem llum alguna nit. A la clausura de la missió, van acudir els tres pastors i fidels de totes les esglésies, participant amb els cants i compartint un panet amb refresc.

El tema lingüístic és el més complicat. La gent no entenia res de castellà i amb quatre paraules apreses a corre-cuita, gestos, somriures i molta paciència els hi explicàvem als xiquets les dinàmiques i jocs. Em recordava  la meva etapa de seminarista quan anava al mont Caro de colònies vocacionals. El seminarista Abelardo era expert en animació, i els feia ballar i cantar sense parar. La missa, com és natural, era tota en miskito, excepte l’homilia.  Quan predicava, el delegat de la Paraula, que els anomenen pastors, m’anava traduint. De tota manera, la traducció era una mica lliure, i afegien o suprimien segons els seu parer. A mi em feia riure quan jo deia una petita frase i el traductor s’hi estava una bona estona.

La gent és ben pobra. Quan els hi vaig proposar de celebrar la missa a la nit es van preocupar perquè no tenien pressupòs per a pagar els petits ciris que s’empren. Molts infants caminen totalment despulladets, i quasi tots descalços. La majoria de cases tenen només dos quartets que comparteixen famílies de més de 10 membres.

Acabada la missió a Waksma, acomiadats per tota la gent, i mig emocionat pensant que potser no els tornaria a veure mai, vam tornar a embarcar en direcció aquesta vegada a Brus Laguna, on vam passar la nit. El dilluns m’esperava el segon destí: “Las Marías”, prop de la reserva natural de la biosfera “Río Plátano”. Com el pipant amb el que anàvem era una mica petit, al trobar-nos un senyor que viatjava sol cap a La Marías, va acceptar-nos de carregar-nos el meu equip missioner i part de l’equipatge. El viatge, de més de quatre hores riu amunt, va ser molt bonic. Només vam tenir un ensurt quan el motor “forabord” va xocar en un troc summergit; el va arrancar amb la part del darrera de l’embarcació i se’m va anar al l’aigua. Com això passa de tant en tant, sempre es té la precaució de portar el motor lligat amb una corda. El vam recuperar sense problemes, però amb un gran desgast de forces. Van sagnar-lo, netejaren i secaren les bugies. Més va costar reparar la part de fusta on va ancat el motor. Però després de mitja hora tornàvem a navegar riu amunt com si no hagués passat res.

Les Marías és una comunitat petitona, però que hi ha més catòlics i entenen el castellà. De fet, molts són d’una altra ètnia, anomenada Pech, malgrat només a la comunitat veïna de Walpa Tara conserven aquesta llengua. A Las Marías parlaven miskito. Las Marías queda dividida pel riu. La casa abadia, l’antiga església (que ara fa de cuina) i quatre famílies vivien a la banda esquerra. La resta de la comunitat estaven a la dreta. Té un paisatge preciós, amb molts arbres. Al matí em costava resar ja que just davant de la casa, a les escales on m’asseia, hi havia un arbre fruitant, on esmorzaven preciosos tucans, simpàtics esquirols i altres ocells acolorits dels que desconeixia el nom. I també tan inquiet com un passerell, em visitava Jeferson, un xiquet de 7 anys que no em va deixar sol durant tota la setmana.

A Las Marías vam fer més o el mateix que a Waksma. Ens acompanyaren molts adults a les visites, alguns joves i un exèrcit de xiquets descalços. La gent estava feliç perquè mai havien tingut durant tants dies seguits la Santa Missa. Es van confessar tots i tothom combregava. Hi havia un ambient preciós. A la vesprada, havent sopat, acabada la jornada, seiem plegats a les escales de la cuina, acompanyat de l’inseparable Jeferson i dels seus germans i parents. El sol es ponia darrera el Pico Dama mentre cantàvem cançons miskites amb els acords de guitarra, o plorava de tant de riure quan els hi ensenyava a pronunciar “setze jutges d’un jutjat…” que ells repetien amb entusiasme. Cada matí m’aixecava a les cinc, baixava al riu, em banyava en les seves aigües tèrboles i tèbies i aprofitava també a rentar-me alguna cosa de roba.

 L’única pega era que vaig haver de dormir al terra, sense cap tipus de matalàs que pogués esmorteir una mica la duresa de la fusta. Em despertava a cada moment, però ja al quart dia vaig dormir de reng. De fet, molta gent té llits de fusta sense matalàs, o amb un prim cobrellit. La pobresa és present sempre, i la majoria de nens mai han vist encara la televisió.

Diumenge de matí, acabada la Santa Missa, vam empaquetar-ho tot i vam haver de marxar. Calia passar la nit a “Río Plátano” on ens trobaríem tots els missioners, a la mateixa vora del mar. També em va commoure la imatge d’aquelles famílies que des de dalt del turó ens acomiadaven  amb els braços al vent, i amb el menut Jeferson que per un moment va deixar el seu etern somriure.

                                                     Mn. Joan

 

 

FE DELS SENZILLS

 

 (Potser alguna descripció d’aquest escrit pot ferir la sensibilitat d’algú, especialment els que llegiu el  blog als vostres fills)

Ahir vaig arribar de la parròquia de Sico. El seu rector, el P. Rafael, és a Polònia a visitar la seva mare. Nosaltres ens vam comprometre a tenir cura de la parròquia durant la seva absència.

Com la titular és la Mare de Déu del Carme havia  d’anar-hi el dia 15 per celebrar-hi la vigília. Ara està plovent molt, i temia una mica per l’estat de la carretera, que s’enfanga  i té  pendents molt pronunciats. Per això em vaig alegrar quan em va trucar el Luís , de Radio catòlica, comunicant-me que tenia la intenció de pujar a Sico per radiar la missa. Així jo aprofitaria el viatge i m’estalviaria de conduir en aquelles circunstàncies. El dijous al matí el Luís em va venir a buscar a Iriona, i tot baixant del cotxe per a saludar-me em diu: “mejor maneje usted, padre, que no conozco mucho estas carreteras”. Vaja, que em va tocar conduir a mi! De tota manera cal dir que estava millor del que ens imaginàvem i vam arribar sense problemes. La  part final és la més emocionant, doncs cal pujar el cotxe a una balsa per a passar el riu, sobretot a l’altra riba, quan s’ha de baixar fent marxa enrera.

Sico és una comunitat perduda moralment a causa del narcotràfic. Té l’ambient d’un poble de l’oest americà, on els narcos caminen envoltats pels seus guardaespatlles, armats amb pistoles i metralletes, sense dissimular. Ningú se n’amaga, i ja formen part del paisatge. I cal dir que les armes no són només per a guarnir. Fa pocs dies, a Sambita, una comunitats a pocs quilòmetres de Sico en va passar una de grossa. Anava el delegat, amb uns altres nois i un policia vestit de civil. Tots anaven muntas a cavall i es dirigien a Sambita on el policia hi tenia parents que volia visitar. Es van creuar amb un cotxe, que s’aturà quan va reconèixer el policia. Va recular i els van bloquejar el pas. Van agafar el policia i el van matar d’un tret. Sembla que anteriorment aquest policia havia empresonat algun narco de la zona. Però no es van contentar amb això. Amb un matxet el decapitar i el van obrir en canal esbudellant-lo. Un dels joves que acompanyava al policia va tenir la gosadia de recriminar-los-hi la seva acció dient-los: “así no se mata a un hombre”. Com a resposta també el van matar , i sembla que també a l’altre noi. Només han recuperat el cos del policia (sense el cap) i el cos d’un dels nois. El delegat el van deixar viu, i ara el pobre no surt al carrer, ni tan sols per celebrar la Paraula, que ho fa a casa seva.

No és estrany, doncs, que a missa hi vagi poca gent i que pastoralment estigui tot molt gelat.

Després de la missa en honor a la Mare de Déu del Carme, i de concedir una petita entrevista a Radio catòlica, vam anar a veure una carrera de cavalls. Però en realitat era una aposta entre dos narcos que s’hi jugaven 5.000 US dólars pel qui guanyés. És curiós veure la naturalitat en que es mouen aquesta gent davant la policia que s’ho mira tot com si no hi tinguessin res a veure. I en part no m’estranya que prefereixin cobrar els soborns que acabar com el seu pobre company de Sambita.

Gràcies a Déu que la meva visita no es limitava a Sico, ja que havia previst anar a algunes comunitats més allunyades. El dissbate, a cavall i acompanyat de José de Champas, vam anar a Jardines de la Sierra, on vam celebrar la missa i la reunió del sector. Vaig aprofitar d’organitzar la gira amb els delegats presents, ja que calia que m’acompanyessin ja que jo desconeixia els llocs on havia d’anar.

Paya

Acabada la reunió, vaig dirigir-me a la comunitat més allunyada, Paya, i ho vaig fer a dalt d’un cotxe destartalat. No li anava el neteja- parabrises, ni la bocina…i per a posar-li la doble atracció calia fer-ho amb un tornavís. La carretera era infernal: clots, bassals com llacunes fondes de més de 4 pams de llot i fang, trocs, rocs…El més curiós és que el conductor, un jovenot anomenat Mario, m’anava explicant coses com si estéssim asseguts en una terrassa d’una gelateria de Vinaròs. M’explicava fets de la seva vida amb molta tranquil.litat, mentre atravessava terrenys totalment anegats, o pujava per camins inexistents tal com diu el poeta “se hace camino al andar”. Per fi arribàrem a Paya, i el senyor Agustí, el pare del Mario, em va oferir de quedar-me a casa seva. Era una família ben humil. I molt nombrosa. De fet he comprobat que la majoria de famílies passen de 10 fills. La casa de dos plantes, a mig fer, sense aigua corrent ni tan sols letrina. No cal dir que tampoc  electricitat. Però la pobresa anava de la mà de la bondat i generositat de la seva acollida. Ja de nit, cansat de tantes coses, se m’aclucaven els ulls tot endormiscant-me embolcallat pel murmuri de les seves converses. De sobte el senyor Agustí es dirigeix a mi. Pensava que m’anava a oferir d’anar a dormir, però va demanar-me que els resés el Sant Rosari. Lluitant contra la son, el vam resar plegats, al voltant d’una tauleta on cremava un petit ciri. Va ser una pregària molt bonica i feia goig veure aquella família reunida al voltant de la Mare, que m’imagino somreia davant la pietat de la gent i de la son del seu fill capellà.

Al matí vam acompanyar-me amb el cotxe a l’església, baixant perillosament pel turó on està construida sa casa. Allà m’esperava el delegat, el senyor Gabriel. És un home admirable, entregat a més no poder. Ara està construint una petita capella a la comunitat de Tulito, a més de dues hores, on també celebra cada quinze dies. I té onze fills; el darrer és una xiqueta d’uns quatre anys amb síndrome de Down. Té una comunitat petita, de poques famílies, però van senceres a la celebració. S’omplí l’església amb gent de totes les edats, fins i tot nois joves, més reacis a anar a missa. Acabada la missa vaig anar a veure una malalta, que després de confessar-se va rebre molt contenta la comunió. Una veïna em va convidar a dinar, i més tard el Mario em va dur amb el seu cotxe, a l’altra comunitat.

Copén

A la tarda ja estava a Copén, on em va rebre el delegat Porfirio, amb una gran tasa de cafè colat. M’acompanyà a l’església on hi ha un quartet per a dormir. Va fer un aiguat impressionant durant tota la tarda. Van crèixer els rius i tot va quedar entollat. Però ja a l’hora de la missa es va omplir l’església. Molts van voler confessar-se i van celebrar contents l’eucaristia, sense importar-los el mal temps. Vaig sopar a casa del delegat i vaig tornar solitari al dormitori de l’església.

L’endemà, pregant, em va distreure un esquirol  equilibrista que caminava pel filat punxenc que envolta el terreny de l’església, mentre un “cucarachero” (ocell molt semblant al Cargolet europeu) l’escridassava a cada pas.

Després del cafè matiner vam visitar les famílies que de veritat s’alegraven de la meva presència. Em convidaven del que tenien i m’explicaven coses de la seva vida. Més tard vaig descansar sota un “almendro” (res a veure amb els nostres ametllers) mentre esperava el dinar. Allí un colibrí hi feu el niu, petita obra d’art feta de líquens i tela d’aranya, capaç d’aguantar aiguats i vents mentre preserva amb delicadesa dos ous minúsculs. I ben dinat, a cavall.

Champas

Dues hores cavalcant em va dur a Champas, comunitat que ja hi havia estat. Ja m’esperava el delegat Merardo, que m’acompanyà a les visites car la missa l’havien programada per l’endemà. Champas és relativament gran, i se’ns va fer fosc amb tanta visita. De fet la gent m’entretenia bastant, i una estona també un xàfac. Hi havia famílies molt pobres. En alguna només hi tenien una cadira que m’oferiren i jo acceptava per no ofendre’ls mentre tota la família em contemplava a peu dret. La mare entrà a la cuina i un xiquet baixà de l’arbre unes llimones. D’allí apareixia la senyora amb una deliciosa llimonada, tot disculpant-se de no tenir gel. Amb ells feia una petita pregària i m’acomiadaven preguntant-se amb veu alta quan em tornarien a veure. “Sólo Dios sabe”, els contestava.

Per la nit, amb l’experiència de l’altre vegada, vaig equipar-me d’un matxet, i amb menys d’una hora vaig matar vuit rat-penats. Aquella nit la vaig passar ben tranquil.

L’endemà, després de la missa, vam acabar les visites; vaig conèixer un pobre malalt que l’havia abandonat la seva família a casa d’una mig parenta que ara en tenia cura. I allà estava postrat en un camastre de fusta sense matalàs, impedit penso que per una ambòlia que li paralitzava mig cos des de feia 16 dies. Plorava, sol, sense atenció mèdica i sense esperança d’aconseguir-la.

Zapotales

La darrera comunitat visitada estava a l’altra banda del riu. Vam deixar el cavall en una casa i un xicot, que descarregava llet, m’oferí a passar a l’altra banda amb el pipante. I no content amb això, va deixar-me la seva mula perquè arribés a Zapotales dense enfangar-me. El delegat Lucio m’esperava a l’altra riba. És un delegat ben especial, ja que no sap llegir. I ha trobat una manera interessant de fer de delegat. Els darrers dies dela setmana, al vespre, la dona li llegeix les lectures del diumenge. Ell quan va al camp les va meditant i així es prepara el sermonet del diumenge. D’aquesta manera ha mantingut viva la seva petita comunitat.

Va cridar-me l’atencio una velleta, l’àvia de la seva dona, que venia  a missa recolzada amb un pal d’escombra en una mà, i amb un bitllet de cinc lempires a l’altra (per la col.lecta). Empra més de dues hores per arribar a l’església des de la llunyana caseta de la muntanya, trajecte que una persona normal el fa amb mitja hora, camí amb pujades i és ple de fang.

Vaig tornar a Sico cavalcant, sota un sol inclement del migdia, baldat i cansat, però amb el cor ben alliçonat per la fe dels més senzills.

                             Mn Joan

ROATÁN

 

Moltes vegades, quan parlo d’Hondures i de la vida de la seva gent, s’ha de tenir en compte que la visió que tinc d’ella és molt parcial, exageradament parcial. Puc dir que només conec  una petita part de la costa nord, on la població pertany a una ètnia, la garífuna, que és minoritària respecte a la població total. I no conec la resta del país perquè no he tingut ocasió, ja que es pot dir que he vingut per feina. Segurament un turista que vingui quinze dies ben organitzats coneixerà quantitativement molt més que jo, que ja aviat farà dos anys que estic a terres hondurenyes. Per això, és d’agrair que la gent que em ve a veure “m’obligui” a visitar aquest país que m’acull. De fet, gràcies a la Montse, a la Mireia i a La Mariona vaig tenir l’oportunitat d’anar a les Runes de Copán. I ara, gràcies a la Mariona, he visitat les “Islas de la Bahía”, concretament la més gran, anomenada Roatán.

Aquesta illa, a menys de dues hores de baixell davant la costa de La Ceiba, és destinació turística per la bellesa de les seves platges i especialment pels corals, diuen que els més importants després dels australians.

El cas és que aprofitant la visita de la Mariona, el P. Zacarías i un servidor vam reservar uns dies per fer una sortida especial i conèixer una altra Hondures. El dilluns vam passar primer per Trujillo, seu del bisbe, que la Mariona encara no coneixia. Ens vam hostatjar al bisbat i vam anar a dinar a un restaurant dels molts que hi ha a la preciosa badia, que per uns 7 € t’atiborres de peix fregit o de gambes arrebossades. L’endemà vam anar cap a la Ceiba.  Vam dirigir-nos a la nova parròquia dels claretians, i van acceptar de guardar-nos el cotxe, i fins i tot un xicot que treballa allí ens va acompanyar al moll amb el seu vehicle.  A mi no m’agrada fer tard i vam haver d’estar més d’una hora esperant abans d’embarcar-nos. No són massa grans, els vaixells, però hi deuen caber unes 250 persones. Té una part descoberta, a l’aire lliure, que la Mariona va escollir per assoleiar-se una miqueta. Per molt morè que s’estigui, no hi ha res a fer quan hom viu entre  garífunes. Jo la vigilava de lluny estant, ja que sempre hi ha algun pesadet que li va a donar la tabarra.

A l’arribada a la Illa, la Mariona va comprobar “el bon rotllo” que hi ha entre els sacerdots. El rector de les illes, el P. Fredi, estava de visita pastoral a una altra illa, però per línea telefònica ens va oferir la seva casa per quedar-nos aquella nit. Allà van deixar les maletes, vam agafar un taxi i ens vam dirigir a West Bay, la platja més coneguda. Cal dir que aquestes illes van ser colònia anglesa, i segueix sent l’anglès llengua vehicular. Vam buscar un lloc anar a dinar, i en consideració a la Mariona, vam acabar seient en unes tauletes d’una pizzeria. Cal dir, però, que la Mariona assaboreix amb el mateix deler una pizza quantre formatges que unes “tortillas” de farina amb “frijolitos”.

Després de dinar vam fer una llarguíssima passejada per la costa, sota el sol del migdia, extasiats per la transparència del mar, per la bellesa del paisatge i pels rústics i luxosos hotels. Vam arribar a una part on les roques ja no deixen avançar, de sorra blanquíssima, d’aigua turquesa; vam gaudir d’allò més. Vam llogar unes ulleres per mirar sota l’aigua, bocabadats del que s’amaga sota el mar: centenars de peixos de tot color i tamany, alguns de vivíssims colors, altres imitant una roca, uns nedant a centenars, uns altres amagats entre els coralls. No ens cansàvem de nedar entre tanta vida, fins que la visió d’unes barracudes de filoses dents em va  aconsellar nedar més a prop de la platja.

Per la nit, a la parròquia, vam oferir-nos per celebrar la Santa Missa. Eren poquets, i la majoria eren xiquets. Tothom ens va abraçar donant-nos la benvinguda, feliços de tenir-nos entre ells. A la processó d’entrada van acompanyar-nos l’assemblea en ple. Va ser una Eucaristia molt familiar i entranyable. La gent era veritablement carinyosa.

L’endemà, un noi de la parròquia ens va acompanyar amb el cotxe. Va ser un matí fantàstic. Primer vam visitar una finca que crien iguanes. N’hi ha moltíssimes, i de bon tamany. S’acosten fins a menjar de les nostres mans, i els agrada que les rasquis el costellam. És impactant l’estar envoltat de tan de rèptil, per molt inofenssius que siguin. Seguidament  ens vam dirigir a Punta Gorda,  l’única comunitat garífuna de la zona. De fet, és a Roatán on van ser abandonats els pobres garífunes quan van ser expulsats de l’Illa de San Vicente. I va ser des de Punta Gorda que van atrevir-se a navegar fins les costes continentals d’Hondures, on es van escampar per tot el litoral. A mi em va parèixer estar a la pròpia parròquia. Té una aparença distinta, potser per l’ambient paradisíac, o per que no poden fer els cultius propis dels garífunes. Però les casetes sempre són a la vora del mar. Vaig estar xerrant amb uns xiquets que s’estaven banyant feliços, creant  imatges dignes del pintor valencià Sorolla. Els xiquets parlaven castellà, malgrat conservaven el coneixement del garífuna. Van acabar la conversa mostrant davant la càmara les seves qualitats de salt a l’aigua.

Vista aquesta comunitat, vam anar a casa de les germanes franciscanes, que ens havien convidat a dinar. Llàstima que era sopa de verdures, que per molt bona que estigui, no acaba de venir de gust amb tanta calor.

D’allí, i novament al moll, on dos immensos creuers ens recordaven realment que hi ha un primer món ple de riquesa i opulència: un contrast freqüent, però no menys dolorós.

Així vam acabar el viatge, acollits aquella nit a la casa dels claretians de la Ceiba. Tot va ser preciós, l’acollida fantàstica, i la calidesa  de la gent, insuperable.

                                                          Mn Joan

CHAMPAS

Acabo d’arribar de la veïna parròquia de Sico. El P. Rafael, el seu rector, ha marxat tres mesos a Polònia a visitar la seva mare que ja és molt gran. És per aquest motiu que aquesta temporada el P. Zacarías i jo mirarem d’atendre les dues parròquies el millor que podrem. Abans de marxar, el P. Rafa s’havia compromès amb una família a celebrar-los una missa a casa seva. Ara jo assumia el seu compromís.

Per poder arribar el dissabte a les 9 del matí calia sortir de Sangrelaya el dia abans a la mateixa hora. Després de més d’una hora esperant llanxa, vaig demanar prestada la de les monges per poder arribar a temps. Un cop a Iriona, vaig agafar el cotxe de  la parròquia de Sico, que ara tenim nosaltres, un preciós i enorme Toyota de l’any. El camí, en època de pluges, és un infern de clots, bassals i fang, i cal passar per uns pontents de troncs i fustes que fan brollar del més íntim del cor les pregàries més enfervorides abans, i l’acció de gràcies més sinceres després. Més o menys amb una hora vaig arribar a Castillo, a l’altra riba de Sico. Vaig deixar el cotxe a casa del delegat i vaig passar el riu, ja molt crescut, amb la balsa. Fa quinze dies encara es podia passar a peu. A la banda de Sico m’esperava el José, un jove delegat de la Paraula, de la comunitat de Champas. Portava dos cavalls. Jo no sé muntar . Només pujo al llom de la bèstia que sol seguir humilment el cavall  del davant. En deu minuts ja estàvem a Sico. Allà vam fer una paradeta per a dinar.

Ja amb el pap ple, carregat amb la motxilla, vaig muntar el cavall que havia de ser el meu company de camí. Això de muntar a cavall és quasi com anar en bicicleta. És qüestió d’anar provant postures  fins a trobar l’equilibri.

El camí és totalment planer, el que facilitava la contemplació d’un paisatge  esclatant de verdor per tanta aigua. És un plaer passar pels bassals , rierols i fangars sense haver-se d’embrutar massa. Només en el pas d’un riu especialment fons, anomenat "el anzuelo", ens va caler desmuntar, pujar les selles i genets a una balsa i fer passar els cavalls nedant.

Una cosa que em va cridar l’atenció és que els ocells i altres animals són més confiats amb la presència humana si es va a cavall. Vaig poder veure ocells molt interessants a pocs metres, i fins i tot un “armadillo” va passejar-se pel camí com aquell qui res.

Després de tres hores de camí vam arribar a Champas. Vaig sopar a casa dels sogres del José. Ja us ho podeu imaginar: frijoles, tortilla de maseca i chicharrón de chancho, que per cert, estava deliciós. A l’hora d’anar a dormir, vaig anar a l’església, en un quartet lateral. Allà m’esperava un termo de llet calenta i uns tallets de coc ràpid. Són aquets detalls de la gent senzilla que t’arriben al cor abans que a l’estómac. El José em va preguntar si em feia res de dormir sol, ja que queda tot una mica solitari. Però malauradament vaig tenir companyia. Uns quans ratpenats van posar-se una mica pesadets. Dos  van tenir la gosadia de passejar-se pel llit. No sé si eren vampirs, però no em sentia amb molts ànims per investigar-ho. Més aviat vaig utilitzar la xancleta per expulsar els més atrevits. Havia sentit dir que la llum els foragita, així que vaig deixar un ciri encès. Solucionat els ratpenats, la llum va atraure els mosquits, que sense repel·lent, van aconseguir torturar-me tota la nit. Va ser talment com diu Santa Teresa de Jesús: “una mala noche en una mala posada”.

A l’aclarir el dia, després de la pregària i el darrer got de llet del termo va arribar el José amb la seva esposa. Portaven un petit termo amb cafè. La veritat és que em convenia. Després de mentir-los dient que havia dormit de meravella, vam marxar a peu la darrera part del camí. Quedaven uns tres quarts per arribar, però calia travessar un riu amb pipante, embarcació estreta, feta d’una peça de tronc. No m’hi sento molt segur, però ja m’ho prenc tot amb bon humor.

A l’altra banda ens esperaven uns nois amb un cavall per el “padrecito”, no fos cas que s’embrutés (jo ja estava de fang fins a la coroneta). Però la veritat que el darrer tros a cavall m’estalvià de descalçar-me per travessar un rierol color de xocolata. I a la fi vam arribar al lloc de destí: una granja senzilla d’un ramader que aquell dia complia 75 anys. La seva esposa, així són les mares, va aconseguir reunir a tots els fills, néts i amics, i fins i tot a un capellà per festejar el seu marit.

Van netejat una part del corral, cobert amb un sostre de zenc; van esbaldir el terra de ciment, i uns taulons recolzats amb unes soques acabades de tallar feien de bancs i la taula de la cuina era l’altar. Unes tovalles de flors, una creu, un ciri i un ram de flors que em tapava la vista eren el guarniment. El matrimoni es va voler confessar, i estaven tan feliços que no paraven de somriure. La missa, cantada als acords de la guitarra del José, va ser molt…familiar. Havia un ambient preciós, i de molta fe. En va sorprendre que a la consagració, va haver gent que no va dubtar d’agenollar-se al terra enllotat. A l’acabar la missa ens van obsequiar amb una sopa bullent de carn de vaca amb iuca. Jo, després de tanta llet i cafè del matí, em vaig contentar amb el refresc de tamarindo.

Aquell dia calia tornar a Sico, així és que sense entretenir-nos massa vam muntar a cavall fins al riu. Allà el pipante ens va deixar a l’altra banda, i d’allí a peu fins a Champas. Allà vaig tornar a muntar. Us haig de dir que ja li havia agafat el gustet, i ja anava apretant el cavall. A les parts més seques del camí el feia córrer, i només amb un toquet de peus a la panxa, apretava el pas, i caram com accelerava! Després de fang, bassals, pluja, rius, bestioles i tres hores cavalcant, vam arribar a Sico. Hauríeu d’haver-me vist baixar del cavall. Tenia tots els músculs engarrotats i els ossos fora de lloc. En menys de 24 hores n’havia muntat unes 7, i això passa factura als aprenents.

A Sico em vaig dutxar, canviar de roba i tot seguit em vaig dirigir a l’església on els joves assajaven els cants. Vaig acabar la tarda xerrant amb un noi, que com tants, està marcat per una infantesa dolorosa. Per la nit volia relaxar-me mirant una mica la tele, però amb el cansament que duia no va haver programació prou interessant per vèncer la son. Sense ratpenats ni mosquits vaig dormir fins a les 5 del matí, d’un reng.

Avui, diumenge, he celebrat la Santa Missa a Sico. A l’acabar, més d’una hora esperant la balsa que m’havia de dur a Castillo a recollir el cotxe. La tornada se m’ha fet més ràpida. Com que aquesta nit quasi no ha plogut i fins i tot ha sortit una mica el sol, la calor ha eixugat una mica el camí, i amb les ganes que tenia d’arribar, ho he fet amb un temps récord, content de poder reposar els meus pobres ossos novament a casa meva.

                                                                                                                                                                                    Mn Joan

 

TENDRESA DE DÉU

Després d’uns dies d’intensíssima calor ja han començat les pluges. La carretera que ens uneix amb la ciutat ja s’està fent malbé i tot torna a verdejar. Però aquesta no és la principal novetat. El millor que ha passat darrerament és l’arribada de la Mariona, la meva neboda, i amb ella, de la Mireia i de la Montse, ambdues de Vandellós. La Mariona s’hi estarà tres mesos mentre la Montse i la Mireia ja han tornat a Catalunya després de quinze dies d’experiència missionera. Potser es pot pensar que dues setmanetes és molt poc, però jo estic convençut que tal com les han viscudes, ha estat suficient per tenir una intensa impressió de com és el país i de com és la seva gent. Han estat admirablement valentes d’encarnar-se en una realitat tant distinta a la del seu origen. Penso que amb la seva il·lusió i un inesgotable sentit de l’ humor han pogut superar totes les dificultats. Així, la lluita amb tot tipus de bestioles amb les que compartien el quarto de bany, els viatges pel riu o a través d’ell, el viatge a la càrrega dels cotxes de la platja, les inacabables hores de bus o els aliments estranys…no va apaivagar les ganes d’estar amb la gent i compartir amb ells les seves vides.

Jo sé que han quedat marcades per aquesta experiència. Els ha estat un enriquiment personal. També per a mi ho ha estat. No em refereixo a la xocolata que guardo en el rebost, ni la meravellosa visita a les runes maies de Copan, ni al català que he pogut practicar. Senzillament ha estat un privilegi tenir “gent de casa” i compartir amb elles de tan a prop, l’experiència de la meva missió.

M’imagino que el que la Montse i la Mireia més enyoraran ara, són les tardes amb els infants de Sangrelaya, amb els que han compartit  llargues estones. Han jugat, han pintat, els han fet repàs  d’anglès o matemàtiques. Han descobert també que darrere dels seus somriures espontanis, o de les carasses que feien davant la càmera fotogràfica, hi ha una realitat menys simpàtica, un rostre que també plora, que sofreix. Orfes de mares mortes per la sida, o abandonats per pares borratxos, xiquets i xiquetes amb tan pocs recursos que els espera un futur que fa de mal imaginar. La marginació de les nostres comunitats, la pobresa material i cultural, la deixadesa de moltes famílies són impediments que no deixen somniar un demà amb esperança. Per uns dies, els xiquets de Sangrelaya van trobar unes noies catalanes que els omplien d’atenció, que estaven per ells, que els van fer sentir importants, estimats i valorats.

I és que realment els més petits són els més vulnerables en un món de pobresa, i a la vegada, són el signe més clar que Déu segueix confiant en els homes. Si hi ha alguna cosa neta, pura, santa i innocent en el món són els infants. Són espurnes divines.

L’altre dia, a la comunitat de Batalla, vaig tenir una experiència de Déu. Així la vaig viure, així us l’explico. Estàvem celebrant uns batejos a l’església vella, parcialment derrocada per la darrera tempesta tropical. Vam  començar puntualment a les quatre de la tarda, i entre el calor i el sermonet, la majoria d’infants s’havien adormit. A l’hora del ritu del bateig, jo els anava cridant un a un. S’acostaren uns pares amb dos germanets. El xiquet, d’uns dos anys, dormia plàcidament als braços de sa mare. Just es  va despertar quan va notar l’aigua baptismal damunt del seu caparró. Aleshores va reaccionar de manera inesperada: va obrir els ulls, em va mirar fixament, estengué els braços cap a mi, i abandonant els de la seva mare, em va abraçar tendrament el coll. Tothom va fer exclamacions de sorpresa i admiració, mentre jo m’emocionava, commogut. Difícilment podia rebre una mostra d’afecte més pura i més santa que l’abraçada d’un nen acabat de batejar. En aquell moment vaig sentir que era Déu qui m’abraçava.

                                                                                                                                                                                                      Mn Joan

 

SETMANA SANTA MISSIONERA

 

Acabo d’arribar de celebrar la Setmana Santa pel sector Batalla. Estic rendit després d’una setmana intensa de treball pastoral. He deixat els meus pobres peus remullant-se en aigua calenta, sal i lleixiu per matar tots els bitxos que hi porto. Ahir em van treure dues nígües  dels peus, una d’elles ja plena d’ous, just sota l’ungla del dit gros. A part d’això, les malmeses sandàlies, resseques pel sol i xopes per l’aigua del mar, m’han nafrat de tal manera que vaig haver de celebrar la solemne missa de Pasqua amb els seus divuit batejos, amb xancletes. De tota manera, aquí ningú en fa cas d’aquestes coses.

Bé, us explicaré una mica per parts. Cal destacar primer la Missa Crismal, celebrada a Sangrelaya el dimarts sant pel matí. Evidentment va venir el bisbe Lluís i la major part del clergat (catorze sacerdots). Van faltar els quatre de la Moskitia per la distància i dos que estaven malalts. Molta gent, encuriosida per visitar la zona, desconeguda per la majoria de diocesans, van acudir de tots els racons del bisbat. Es calcula que vingueren de fora més de tres-centes persones, que no deixa de tenir mèrit tenint en compte la llunyania. La litúrgia estava al meu càrrec, i al bisbe se li va  ocórrer portar mitra i bàcul quan no en porta mai per complicar-me la feina. Però malgrat les deficiències i la pobresa, tot va sortir bé i la gent estava contenta i admirada. Al final d’aquesta missa hi ha el costum d’oferir un regal a cada sacerdot. A mi em va tocar una camisa molt bonica i una tovallola gran.

El dijous vaig sortit cap a Batalla, dalt d’un carret de platja. Va ser un trajecte distret perquè dos nois que viatjaven amb mi a la càrrega no paraven de discutir. Eren miskitos, i amb el seu parlar musical, s’anaven insultant i amenaçant.  Algunes paraules les deien en espanyol, i així, entre “mierda” i al·lusions a la dignitat de les seves respectives mares jo anava seguint el fil de la disputa. No sé pas com va acabar allò, ja que vaig baixar abans. Per bestieses així hom pot acabar amb un tret. De fet, aquella mateixa nit van disparar per l’esquena a un noi a Tocamacho, que va haver de sortir d’urgències a la ciutat.

Arribat a Batalla, comunitat en la que em sento especialment a gust, vaig compartir una mica amb la gent. Vaig anar a confessar tots els malalts i els hi vaig dur la comunió. Després vaig quedar-me a l’església per confessar. Ja per la nit, vam celebrar la cena del Senyor. Dotze jovenots de famílies catòliques, però que no van mai a missa van representar els apòstols. Els hi vaig rentar els peus, peus acostumats a anar descalços, peus de pescadors, com  els deixebles. Aquest gest del lavatori sempre m’impacta; és un dels moments que assaboreixo, i prego perquè aquest acte litúrgic sigui realitat en la meva vida. Com la comunitat té Santíssim, vam fer una senzilla processó reservant el Senyor en un sagrari envolt de  flors boscanes. Una petita vetlla d’oració clogué el dia.

El divendres vam resar el Via Crucis  pel carrer. A cada estació hi havia un petit altaret, guarnit amb blancs cobrellits i palmes de cocoters. És l’acte més multitudinari, i són pocs els que no hi acudeixen.

Ja a vora del migdia, el sr. Tulio i la seva esposa, em van acompanyar a la comunitat de Plaplaya, a una hora pel riu. La llanxa, amb un motor de 15, no corria massa, i entre petits ruixats i ullades de sol, contemplava el paisatge riberenc que canviava de color al ritme que ho feia el clima. Fins i tot una llúdriga  encuriosida ens mirava, per submergir-se tot seguit quan la distancia li semblà massa indiscreta.  Les orenetes ens acompanyaven amb el seu vol acrobàtic, i altres descansaven entre el brancatge de trocs morts que emergien del mig de riu; potser per donar consol als pobres arbres que enyoraven els dies que gronxaven l’aviram acolorit entre les seves fulles verdes.

Plaplaya és una bonica comunitat, on els garífunes es van diluint amb els miskitos, ja que és fronterera. Ja molts infants desconeixen la seva pròpia llengua. Malauradament també és una comunitat on el jovent s’està perdent pel consum de la cocaïna.

Per la tarda vam celebrar el misteri de la mort del Senyor. Durant la litúrgia de la Paraula, vaig aprofitar per a confessar, i a l’acabar, va sortir el Sant Enterrament. Dins un petit taüt hi posaren, embolcallada de negre, una creu. Tres noietes vestides de dol portaven el Senyor mort, mentre s’entonaven cants antics que algun missioner heroic d’aquells temps els hi hauria ensenyat, omplint l’aire de lamentacions i de tristors…

El dissabte va ser un respir. La gent aprofita aquest dia per anar a la platja. Fan rafals de troncs i palma per ombrejar-se i tota la família gaudeix d’un dia de mar. Aquesta imatge, tan típica de les nostres costes estiuenques, aquí només es dóna el dissabte sant.

Al vespre, la Vetlla Pasqual. Estava programada a les set del vespre, i quan vaig arribar no hi havia res preparat. Paciència sí que en gasto! Però amb quatre ordres ja van estar les tovalles, els ciris i les flors a punt. Benedicció del foc, entrada amb el ciri pasqual, la preciosa litúrgia de la Paraula , gloria i campanes…Alguns ja es començaven a dormir, ja que la gran il·luminació de l’església es limitava a una bombeta de 60 w. Però l’aiguat de l’aspersió, els tambors a tot drap (silenciosos durant tota la quaresma) i el ritme dels cants van desvetllar les iaiones i els més petits.

A l’acabar la missa, vaig estar parlant amb un noi de 19 anys que té el pare a la presó. Són 12 germans i ell sosté tota la família amb el seu treball. Voldria ser sacerdot, però com? Jo li dic que ara la seva vocació és servir la seva família, i ho fa molt bé.

Vaig anar a dormir cansat però amb la dolça alegria que deixa la Pasqua. Ja des del llit, vaig apagar la candela que romànticament il·luminava la meva cambra, i vaig deixar les ulleres a un prestatge que fa la paret.  Al fer-ho, vaig notar que alguna cosa em mossegava la mà. Però tan rendit estava, que em va fer mandra descobrir què era. Va ser a l’aixecar-me, a les tres de la matinada, que vaig enfocar amb la llanterna al veí que dormí al meu costat. Era un jove “hamu”, una mena d’iguana. Em va fer tanta gràcia que li vaig fer una foto i tot.

Em vaig dirigir al riu a esperar un “colectivo”, llargues embarcacions de passatgers que em deixà a Palacios quan ja sortia el sol. Allí vaig celebrar la missa de Pasqua i cinc batejos. Em van convidar a dinar, però jo només tenia ganes d’arribar a Batalla, just a l’altra banda de riu. A Batalla em van tornar a convidar a dinar, però entre la poca gana i l’arròs amb potes de pollastre que m’oferien, vaig preferir marxar dejú cap a Tocamacho, doncs a les 3 de la tarda m’esperaven 18 negrets ploraners per a batejar. Carregat com un burro (equipatge personal i tot l’instrumental litúrgic, casulla blanca inclosa) vaig caminar per la platja on se’m van acabar de nafrar els peus. Quan vaig arribar a casa de la delegada de la Paraula, malgrat la Pasqua, més semblava un Crist de divendres sant. Al descalçar-me, vaig descobrir sang al dit gros. Una senyora experta, amb una agulla de cosir (que prudentment la vaig passar per la flama d’un misto) va treure’m la famosa nígua, ja a punt de ser mare; examinant l’altre peu, en va descobrir una altra. Total, que vaig celebrar la missa amb xancletes i casulla de festa grossa. Va ser una celebració molt maca. La gent es va portar bé, i això que hi havia un parell de pares totalment borratxos, molt contents de trepitjar l’església després de tant de temps.

Aquest matí, dia de la mona, he agafat el carret de tornada a les 5 del matí. Com hi ha molta gent que ha de tornar a la ciutat després d’aquestes festes, érem 14 persones dalt de la càrrega, a part de les maletes, caixes de cazabe i altres equipatges. Sort que amb menys d’una hora ja estava a Sangrelaya. Ara només em queda esperar que vingui el camió amb tot el material per la nova teulada de l’església, que canviarem totalment. I demà marxo a la ciutat de “juerga mística”, a celebrar la Pasqua amb els sacerdots diocesans. Anirem a la Ceiba al cine i em fartaré de donuts de xocolata. Confio que Déu em perdoni aquests excessos…

Us desitjo de tot cor una bona Pasqua a tots!

                                                                                                        Mn Joan

 

 

 

 

A LES PORTES DE SETMANA SANTA

 

Aquesta tarda m’ha trucat la meva mare i, entre altres coses, m’ha recordat que fa dies que no escric al blog. És veritat això, però és que em passen els dies tan ràpids!

La feina ja se’m comença a amuntegar: tallers de formació, recesos, reunions diocesanes, assessorament d’àrees pastorals, projectes de construcció i arrenjament de capelles, el·laboració del missalet garífuna, organització de la missa crismal (la celebrem a Sangrelaya), visita de les comunitats, reunions sectorials i un llarg etcètera. Malauradament  l’hamaca se m’està cobrint de pols. I quan arriba la nit, després de celebrar la missa del vespre, i em disposo a mirar una estoneta la tele amb el P. Zacarías, vénen sempre alguns joves a que els ajudi a fer els deures d’anglès o de matemàtiques. Així, conjugant el verb “to be” o multiplicant polinomis, em perdo la novel·la “Doña Bárbara”, de la que ja he perdut el fil. Però no me queixo; al contrari, em sento cada vegada més integrat en aquest bisbat de Trujillo i en aquest poble d’Hondures.

L’altre dia vam anar a la ciutat, entre altres coses, a arreglar un sorollet del cotxe i a canviar-li l’oli. Mentre m’esperava al taller, ja al final de la tarda, que arribessin les peces del torn, un dels treballadors que xerraven desvagats esperant que fos hora de tancar, se’m va acostar a mi amb ganes de petar la xerrada. Es deia Roque.

Em va explicar a grans trets la seva vida, i la seva vivència de fe. Va haver una part que em sorprengué. Resulta que uns lladregots van entrar a robar a casa seva. Com sol passar aquí, per poder “treballar” a gust, van assassinar primer el seu avi i el seu germà. I el cas que els malfactors eren gent coneguda de la comunitat. El pare del Roque, pietós membre de l’església evangèlica, va arreglar primer els cadàvers: col·locà el cos del seu fill i del seu sogre als taüts, organitzà el “velori” i va sortit al carrer. Es va dirigir a la casa dels criminals. Va entrar i es posar a parlar amb ells. Va dir-los que no tinguessin por de quedar-se, que no calia que marxessin. No havien de tenir por de que ell es vengés (sovint els lladres i altres delinqüents apareixen morts a la vora d’algun camí, fruit de la venjança dels veïns i de la indefensió que senten davant l’absoluta corrupció del sistema policial i judicial). Va afegir que els perdonava i que havien de penedir-se per poder rebre el perdó de Déu. Dit això se’n tornà a vetllar els morts. Roque m’explicava que molta gent de la comunitat no entengué el comportament del seu pare, que ha arribat a establir amistat amb aquella gent i fins i tot mengen plegats.

Malauradament aquesta violència és el nostre pa de cada dia. Els lladres solen matar les víctimes encara que sigui per robar-los el mòbil o les sabatilles. I de fet, per pocs diners, hom pot encarregar la mort de qualsevol.

Actualment al nostre bisbat ha hagut greus conflictes per la propietat de la terra. Els pagesos invaeixen finques privades amb una violència sagnant, assassinat els vigilants i enfrontant-se de tal manera, que ni l’exèrcit ni la policia s’atreveixen amb ells. De fet, van ben armats, i fins i tot s’afirma que hi ha infiltats de grups guerrillers. I con sempre, el narcotràfic se’n beneficia de tot aquest enrenou. Fa dos dies que unes famílies de narcos estan celebrant el dia del pare a Iriona Puerto (a 20 minuts de Sangrelaya). Han organitzat una festassa que rai: hi ha música, cantants, van com bojos per la llacuna amb les seves motos d’aigua, i disparen les seves armes a manera de cohets i petards festius. Fins i tot s’han portat dos cavalls de pura raça per fer un espectacle hípic.I el que és trist és que tothom ens ho mirem com si fos el més normal del món. Són part del paisatge social.

En la darrera reunió del presbiteri, ens plantegem què hem de fer, o què hem de dir. No és fàcil fer “denúncia profètica”. Aquesta mateix setmana han assassinat dos periodistes, un d’ells de Tocoa, una de les principals ciutats del Bisbat. Hi ha tants interessos que no es permeten veus crítiques. I el problema empitjora. Abans només era comerç, ara s’està escampant el consum. Ja comença a ser freqüent que els joves de les nostres comunitats es droguin amb la cocaïna. Es gasten el sou del dia amb això. És fàcil de trobar, i amb uns 4 € hom aconsegueix un gram pur d’aquesta substància. A un jove parroquià amb problemes addictius li vaig preguntar on l’aconseguia: “Me la vende la policia”. Sense comentaris.

Ja som a les portes de la Setmana Santa, on commemorem la mort i resurrecció de Jesucrist, Salvador nostre. El mateix Crist que segueix morint en cada vícitma de la violència, de la injustícia, que fou torturat fins a la mort per proclamar amb valentia la Veritat sobre Déu i sobre l’home. Què difícil és seguir un mestre així! Sabem que Ell ha vençut, i en això rau la nostra esperança. Per això, cada matí, quan just apunta la primera llum del dia, obro l’església, encenc la llàntia del Santíssim, i inicio la pregària de les laudes amb un sincer: “Sigueu amb nosaltres Déu nostre, Senyor, veniu a ajudar-nos!”

 

                                                                                                                                                                                                     Mn Joan