DESCALÇA’T

LA PRIMERA GIRA MISSIONERA

 

No sé com explicar en unes línies tot el que he viscut en estos 16 dies de gira per la part més allunyada de la parròquia. Penso que fer un relat cronològic pot ser massa pesat, i prefereixo fer com un recull de vivències que en forma de colors puguin formar un mosaic descriptiu de tot el que he viscut.

20161105_0652331

Per a situar-vos us explicaré que la parròquia de la Santa Creu és un territori extens sense quasi cap carretera ni altra via de comunicació que els rius, llacunes i el mar. També hi ha avionetes que uneixen les principals poblacions miskites  i amb La Ceiba. Té un territori de 8,405 km2. Perquè us feu una idea, el bisbat de Tortosa en té 6,450 km2. No hi ha cap província  de Catalunya que sigue més gran. Això significa que dos sacerdots portem un territori més gran que tot el nostre bisbat. Però si la parròquia és gran, la població és petita: només uns 25.000 habitants. La parròquia es divideix en quatre grans zones: ; “Brus i Las Marias” que són comunitats al voltant de “rio Plátano”, on es parla miskito i pech . La resta de la parròquia està al voltant del riu Patuca. “Patuca bajo” que és on hi ha la seu parroquial, Patuca, i les comunitats més properes;  “Wampusirpi-Zona Miskita”: que juntament amb Wuampusirpi són les comunitats que parlen miskito; i per últim, la més allunyada és “Wampusirpi-Zona Tawahka” on es parla originàriament tawahka , llengua que només conserven la gent gran. Aquesta darrera zona és la que vaig visitar.

20161031_0725091

La gira va començar el 29 d’octubre i va acabar 13 de novembre, i les comunitats visitades van ser: Krausirpi, Parawacito, Malawas, Kamakasna, Tabacón, Kungkungwas, Santa Maria de la Roca, Wangkibila, Santa Cruz de Sutawala i finalment Krautara.

La idea inicial era que en aquesta primera gira jo acompanyés al P. Samuel, l’actual rector i l’únic sacerdot miskito d’Hondures. Vam sortir junts amb el  “pipante” que van portar  les Filles de la Caritat que viuen a Wampusirpi. És una embarcació allargada i estreta, amb motor fora borda, que juntament amb els “cayucos” són els mitjans de transport habituals pel riu. Vam sortir a les 6 del matí molt carregats i vam arribar a Wampusirpi a les 6 del vespre (aquí ja és de nit); així doncs 12 hores de navegació riu amunt. Sort que vaig fer cas a la recomanació d’anar amb roba de màniga llarga, ja que com podeu imaginar al mig del riu no hi ha ombres protectores. Va ser curiós perquè l’única part del cos que el sol em va cremar va ser el dors de la mà.

Vam passar la nit a Wampusirpi i a l’endemà, després de preparar-ho tot va començar la gira. L’anècdota inicial és que el P. Samuel es va posar malalt i va tornar a Wampusirpi. Per tant, jo que havia d’anar d’acompanyant em vaig convertir en cap de l’expedició, un cap que no coneixia on havíem d’anar, amb qui m’havia de trobar i què havia de fer exactament. Però també és veritat que un aprenent quan més s’espavila és quan el seu mestre el deixa sol. Així és que amb la mateixa il·lusió que tenia vaig començar la meravellosa experiència de ser missioner.

20161102_0824291

Perquè la missió realment es viu amb intensitat quan es visiten les comunitats. Les comoditats són molt limitades: menjar senzill i repetitiu, dormir sempre al terra, latrines comunitàries (on n’hi havia), banyar-se i rentar la roba als rierols o al riu Patuca, caminar algunes hores per camins embarrats i relliscosos, paràsits que ajuden a fer penitència, sol inclement o pluges torrencials…Però tot això no és res comparat en poder compartir la fe amb un poble tan senzill.

Per anar a l’església la gent deixava les botes brutes de fang a la porta  i descalços entraven a les petites capelles. Era com aquella crida de Déu a Moisès en el relat de la bardissa que cremava sense consumir-se. I jo també celebrava la missa descalç, sobre els taulons aspres o la terra roja trepitjada. Perquè la senzillesa dels temples es revestia amb la sacralitat de la seua gent, dels pobres de la terra. És una terra sagrada on s’hi havia d’entrar descalç.

Hi estaven tots, velles i joves, nadons enganxats als pits de les mares, homes cremats pel sol, adolescents escardalencs, xiquets enjogassats o adormits al presbiteri, i tampoc faltava algun gosset als peus del seu amo.

La celebració es preparava amb uns cants escollits i unes flors arrancades de la natura. Sense horaris i sense presses. Ciris petits que s’apagaven pel vent, imatges de sants torturats per un clima sense pietat.  Molts es confessaven abans, de genolls al terra, amb pecats miskitos que només podia entendre la misericòrdia de Déu. Va haver batejos i primeres comunions. Eucaristies tan senzilles com la gent, on el Rei de Reis i Senyor de l’Univers, que també va ser un xiquet descalç, se sentia com a casa. I jo també.

20161103_1009551

Me passava hores amb la gent. Perquè quedaven molts espais de temps per a desesperació del motorista, que era el que conduïa el “pipante”. Jo aprofitava per estar amb ells. He parlat molt, he compartit els seus dolors i esperances, he visitat els malalts i he xerrat amb els joves mentre jugaven a futbol en un camp desnivellat ple de les deixalles del bestiar. Però sobretot he estat envoltat de xiquets, sorpresos sempre de la pal·lidesa de la meua pell, xiquets que reien, xiquets que ja a primera hora ja et portaven una tassa de cafè, xiquets que em regalaven plomes d’ocells o el bec d’un tucà, xiquets que oferien un somriure, llenguatge universal que jo podia entendre. Xiquets que treballaven com els adults, cuidant els germanets, munyint les vaques o portant enormes poals d’aigua del rierol o feixos de llenya.

20161104_1424181

Certament la seua pobresa també té una cara molt fosca. No vull idealitzar res. Però sento com un pudor que no em permet explicar-ho, és una intimitat familiar que no s’ha de compartir. Sí, també hi ha dolor, fracàs, injustícia, misèria i pecat. Però aquesta és la nostra missió, la de tots, la de ser portadors d’esperança del missatge alliberador de Jesucrist a tots els racons de la terra.

Ara he tornat a “casa”, a Patuca. Torno a dormir en un llit i tinc un bany propi i celebro la missa en sandàlies, però res pot esborrar cada rostre, cada mirada, cada experiència,  cada paraula que se m’ha gravat al cor.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a DESCALÇA’T

  1. Mariona MA ha dit:

    Estimadíssim Padrí, ens encanta llegir-te. Amb aquestes descripcions ens fas estar molt a prop. A la Rita li encanten les fotos i les mirem inremirem, les ampliem i veiem tots els detalls.
    Un petonas i una forta abraçada!!

  2. cinta ha dit:

    Molt interesant el blog que ens a facilitat la delegació de misions del bisbat.Aixi podem saber del vostre treball i compromis en Honduras i República Dominicana.Y una pregaria per mn Javier obon que tans anys va ser misioner en Perú.Una abraçada.cinta

  3. Maria Josefa ha dit:

    Quan contes les teues experiències, és com si estès veient un documental. Et recordem molt i preguem perquè Déu t`acompanye sempre per aquest camí que has triat.

  4. Elisa ha dit:

    Hola wapo wapo, veig que tens un cami molt dificil ,pero com ets tu tiraras endavant en totes les teues forces il.luso, les teues vivencies com les expliques es com si natros esté sent ,aquí en tu .No estén present ,pero te portent díns del cor nostre,i rezen i li demanen a DEU ,per tu .Wapo, wapo cuidat molt una forta abrasada dels meus pares i meva.Fins aviat WAPO WAPO WAPO

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s