DESCALÇA’T

LA PRIMERA GIRA MISSIONERA

 

No sé com explicar en unes línies tot el que he viscut en estos 16 dies de gira per la part més allunyada de la parròquia. Penso que fer un relat cronològic pot ser massa pesat, i prefereixo fer com un recull de vivències que en forma de colors puguin formar un mosaic descriptiu de tot el que he viscut.

Per a situar-vos us explicaré que la parròquia de la Santa Creu és un territori extens sense quasi cap carretera ni altra via de comunicació que els rius, llacunes i el mar. També hi ha avionetes que uneixen les principals poblacions miskites  i amb La Ceiba. Té un territori de 8,405 km2. Perquè us feu una idea, el bisbat de Tortosa en té 6,450 km2. No hi ha cap província  de Catalunya que sigue més gran. Això significa que dos sacerdots portem un territori més gran que tot el nostre bisbat. Però si la parròquia és gran, la població és petita: només uns 25.000 habitants. La parròquia es divideix en quatre grans zones: ; “Brus i Las Marias” que són comunitats al voltant de “rio Plátano”, on es parla miskito i pech . La resta de la parròquia està al voltant del riu Patuca. “Patuca bajo” que és on hi ha la seu parroquial, Patuca, i les comunitats més properes;  “Wampusirpi-Zona Miskita”: que juntament amb Wuampusirpi són les comunitats que parlen miskito; i per últim, la més allunyada és “Wampusirpi-Zona Tawahka” on es parla originàriament tawahka , llengua que només conserven la gent gran. Aquesta darrera zona és la que vaig visitar.

La gira va començar el 29 d’octubre i va acabar 13 de novembre, i les comunitats visitades van ser: Krausirpi, Parawacito, Malawas, Kamakasna, Tabacón, Kungkungwas, Santa Maria de la Roca, Wangkibila, Santa Cruz de Sutawala i finalment Krautara.

La idea inicial era que en aquesta primera gira jo acompanyés al P. Samuel, l’actual rector i l’únic sacerdot miskito d’Hondures. Vam sortir junts amb el  “pipante” que van portar  les Filles de la Caritat que viuen a Wampusirpi. És una embarcació allargada i estreta, amb motor fora borda, que juntament amb els “cayucos” són els mitjans de transport habituals pel riu. Vam sortir a les 6 del matí molt carregats i vam arribar a Wampusirpi a les 6 del vespre (aquí ja és de nit); així doncs 12 hores de navegació riu amunt. Sort que vaig fer cas a la recomanació d’anar amb roba de màniga llarga, ja que com podeu imaginar al mig del riu no hi ha ombres protectores. Va ser curiós perquè l’única part del cos que el sol em va cremar va ser el dors de la mà.

Vam passar la nit a Wampusirpi i a l’endemà, després de preparar-ho tot va començar la gira. L’anècdota inicial és que el P. Samuel es va posar malalt i va tornar a Wampusirpi. Per tant, jo que havia d’anar d’acompanyant em vaig convertir en cap de l’expedició, un cap que no coneixia on havíem d’anar, amb qui m’havia de trobar i què havia de fer exactament. Però també és veritat que un aprenent quan més s’espavila és quan el seu mestre el deixa sol. Així és que amb la mateixa il·lusió que tenia vaig començar la meravellosa experiència de ser missioner.

Perquè la missió realment es viu amb intensitat quan es visiten les comunitats. Les comoditats són molt limitades: menjar senzill i repetitiu, dormir sempre al terra, latrines comunitàries (on n’hi havia), banyar-se i rentar la roba als rierols o al riu Patuca, caminar algunes hores per camins embarrats i relliscosos, paràsits que ajuden a fer penitència, sol inclement o pluges torrencials…Però tot això no és res comparat en poder compartir la fe amb un poble tan senzill.

Per anar a l’església la gent deixava les botes brutes de fang a la porta  i descalços entraven a les petites capelles. Era com aquella crida de Déu a Moisès en el relat de la bardissa que cremava sense consumir-se. I jo també celebrava la missa descalç, sobre els taulons aspres o la terra roja trepitjada. Perquè la senzillesa dels temples es revestia amb la sacralitat de la seua gent, dels pobres de la terra. És una terra sagrada on s’hi havia d’entrar descalç.

Hi estaven tots, velles i joves, nadons enganxats als pits de les mares, homes cremats pel sol, adolescents escardalencs, xiquets enjogassats o adormits al presbiteri, i tampoc faltava algun gosset als peus del seu amo.

La celebració es preparava amb uns cants escollits i unes flors arrancades de la natura. Sense horaris i sense presses. Ciris petits que s’apagaven pel vent, imatges de sants torturats per un clima sense pietat.  Molts es confessaven abans, de genolls al terra, amb pecats miskitos que només podia entendre la misericòrdia de Déu. Va haver batejos i primeres comunions. Eucaristies tan senzilles com la gent, on el Rei de Reis i Senyor de l’Univers, que també va ser un xiquet descalç, se sentia com a casa. I jo també.

Me passava hores amb la gent. Perquè quedaven molts espais de temps per a desesperació del motorista, que era el que conduïa el “pipante”. Jo aprofitava per estar amb ells. He parlat molt, he compartit els seus dolors i esperances, he visitat els malalts i he xerrat amb els joves mentre jugaven a futbol en un camp desnivellat ple de les deixalles del bestiar. Però sobretot he estat envoltat de xiquets, sorpresos sempre de la pal·lidesa de la meua pell, xiquets que reien, xiquets que ja a primera hora ja et portaven una tassa de cafè, xiquets que em regalaven plomes d’ocells o el bec d’un tucà, xiquets que oferien un somriure, llenguatge universal que jo podia entendre. Xiquets que treballaven com els adults, cuidant els germanets, munyint les vaques o portant enormes poals d’aigua del rierol o feixos de llenya.

Certament la seua pobresa també té una cara molt fosca. No vull idealitzar res. Però sento com un pudor que no em permet explicar-ho, és una intimitat familiar que no s’ha de compartir. Sí, també hi ha dolor, fracàs, injustícia, misèria i pecat. Però aquesta és la nostra missió, la de tots, la de ser portadors d’esperança del missatge alliberador de Jesucrist a tots els racons de la terra.

Ara he tornat a “casa”, a Patuca. Torno a dormir en un llit i tinc un bany propi i celebro la missa en sandàlies, però res pot esborrar cada rostre, cada mirada, cada experiència,  cada paraula que se m’ha gravat al cor.