CHECHE

No sempre és fácil explicar realitats distants en el’espai i també des de la distància  cultural. La societat garífuna té característiques  molt especials que m’agradaria saber captar i saber igualmente transmetre, sovint ben diferents a la nostra manera de ser i de fer. He pensat que un bon exemple em pordria  ajudar en aquest menester. Els exemples sempre faciliten la comprensió i fan més visual allò que s’intenta exposar.

El meu exemple es diu Julio César González Ordóñez. Cognoms tan espanyols no quadren massa amb la seva pell fosca, negra diríem els blancs, herència africana dels seus avanpassats. És garífuna de cap a peus, i només parla castellà amb els mossens i al col·legi. En Julio César pràcticament mai és criadat pel seu nom. Tothom el coneix per “Cheche”. Cheche té 12 anys, complerts al gener. Cursa primer de secundària. És  el darrer fill de 10 germans, tots ells de pare i mare. Al benjamí aquí li diuen “el tierno” o “el saca-leche”.

Sa mare, Emelina, li faltarà poc per cumplir els 50. És prima i molt treballadora. Abans de l’alba va al seu camp de yuca i torna a mig matí, remant amb el seu cayuco,  a continuar l’esgotadora jornada de les dones garífunes. És molt entregada a l’Església: és catequista, animadora de comunitats eclesials de base, secretaria del cossell sectorial i no sé quantes coses més.

El pare del Cheche és professor; té un càrrec directiu i no dóna classes. És bon home, però quan beu, no deixa l’estat d’embriaguesa durant setmanes. Es diu José Teódulo i  viu el típic cas de poligamia heretada dels africans.

De joves, Emelina i José eren parella de fet. Ja tenien un parell de fills. Els pares d’ell, però, volien casar-lo amb una dona distinta, i ho van aconseguir. Aquest matrimoni de conveniència no va apagar aquell primer amor. Lluny d’això, el José va seguir buscant l’Emelina que li va fugir mentre li van quedar forces. Però no va resistir. Podríem dir que Emelina va guanyar la partida ja que ella ha engendrat 10 fills en contra els 4 que li donà a José l’esposa legítima. Però José pareix que no em va tenir prou, ja que va engendrar un parell de filles més amb dues altres dues dones, que li fan un total de 16 fills.

Aquesta situació no escandalitza a ningú, i en general ningú condemna aquesta actitud ja que José, a la seva manera, procura ajudar una mica a tota la seva nombrosa família.

Cheche m’explica aquesta situació amb tota naturalitat, coneix a tots els seus germans malgrat no conviu excessivament amb ells, ni tampoc amb el seu pare.

La família de Cheche és una amalgama de parents que et posen a prova a l’hora de relacionar-los. Casa seva, composta per vàries petites construccions, hi ha l’àvia, la mare, germans, nebots i cosins. Uns ja viuen a la ciutat, altres han tornat,carregats de fills, per anar ampliant la família. Tothom hi troba un forat per fer-hi estada, i s’hi troba més o menys el menjar de cada dia. Fa uns mesos va morir de sida  una germana d’Emelina  que vivia a San Pedro Sula. Ara els fills de la difunta viuen a la casa. Fa un mes, una filla d’Emelina va tenir problemes a San Pedro. Doncs també ella i els quatre fills s’han fet lloc a la casa. A l’hora de dormir allò és un escampatall de gent. Clar que això de tenir habitació privada no entra massa en les seves categories.

Cheche és un xiquet molt viu i espavilat. Fa d’escolanet cada diumenge i treu molt bones notes. De fet, el 6è de primària va acabar-lo  amb “excel.lència acadèmica” i va rebre un diploma d’honor. La llàstima és que el sistema educatiu, o alguns professors, no ajuden massa a potenciar les seves capacitats. No li agrada llegir. De fet, tampoc hi ha llibres per a fer-ho, i té algunes llacunes de cultura general que a mi em desesperen. Us diré que no sabia que el sol era una estrella o que és la terra la que li dóna voltes i no a l’inrevés. Però no és estrany que això passi doncs el col.lectiu de mestres fa sovint vagues i els llibres i materials didàctics no estan a l’abast de tothom.

Cheche és un burleta sense remei. Tal com es diu vulgarment, “se’n fot” del mort i del qui el vetlla. A mi em fa morir de riure. Té aquella mortificadora qualitat amb la que sap descobrir qualsevol pífia, error o tic d’alguna persona, per imitar-la tot seguit sense pietat. Un dia va acompanyar-me a una comunitat propera on havia de fer una xerrada de formació als agents de pastoral. Cheche va passar-se setmanes imitant els meus gestos i el to de veu mentre repetia frases literals de les meves lliçons.

Avui dilluns, Cheche ha tornat al col.legi després de més de 20 dies de vaga de professors, motivada pel famós cop d’estat. Però seran només tres dies de classe ja que el dijous tornen les movilitzacions. Per ara no es veu sortida a aquest conflicte polític, i hi ha poques esperances que el president de Costa Rica aconsegueixi un acord de pau entre les dues postures irreconciliables.

Mentre esperem que els governants tinguin una mica de seny, Cheche, a la sortida de classe, ha anat a “chinchorrear”. És un procediment de pesca que consisteix en arrossegar des de la platja una xarxa que s’ha llançat mar endins per una petita embarcació. És una tècnica que intervé molta gent, i si va bé, tothom en treu un bon grapat de peixos.

I sembla que ha anat bé perquè des d’aquí sento l’olor del peix fregit que està preparant doña Blanca, la cuinera de la parròquia.