TENDRESA DE DÉU

Després d’uns dies d’intensíssima calor ja han començat les pluges. La carretera que ens uneix amb la ciutat ja s’està fent malbé i tot torna a verdejar. Però aquesta no és la principal novetat. El millor que ha passat darrerament és l’arribada de la Mariona, la meva neboda, i amb ella, de la Mireia i de la Montse, ambdues de Vandellós. La Mariona s’hi estarà tres mesos mentre la Montse i la Mireia ja han tornat a Catalunya després de quinze dies d’experiència missionera. Potser es pot pensar que dues setmanetes és molt poc, però jo estic convençut que tal com les han viscudes, ha estat suficient per tenir una intensa impressió de com és el país i de com és la seva gent. Han estat admirablement valentes d’encarnar-se en una realitat tant distinta a la del seu origen. Penso que amb la seva il·lusió i un inesgotable sentit de l’ humor han pogut superar totes les dificultats. Així, la lluita amb tot tipus de bestioles amb les que compartien el quarto de bany, els viatges pel riu o a través d’ell, el viatge a la càrrega dels cotxes de la platja, les inacabables hores de bus o els aliments estranys…no va apaivagar les ganes d’estar amb la gent i compartir amb ells les seves vides.

Jo sé que han quedat marcades per aquesta experiència. Els ha estat un enriquiment personal. També per a mi ho ha estat. No em refereixo a la xocolata que guardo en el rebost, ni la meravellosa visita a les runes maies de Copan, ni al català que he pogut practicar. Senzillament ha estat un privilegi tenir “gent de casa” i compartir amb elles de tan a prop, l’experiència de la meva missió.

M’imagino que el que la Montse i la Mireia més enyoraran ara, són les tardes amb els infants de Sangrelaya, amb els que han compartit  llargues estones. Han jugat, han pintat, els han fet repàs  d’anglès o matemàtiques. Han descobert també que darrere dels seus somriures espontanis, o de les carasses que feien davant la càmera fotogràfica, hi ha una realitat menys simpàtica, un rostre que també plora, que sofreix. Orfes de mares mortes per la sida, o abandonats per pares borratxos, xiquets i xiquetes amb tan pocs recursos que els espera un futur que fa de mal imaginar. La marginació de les nostres comunitats, la pobresa material i cultural, la deixadesa de moltes famílies són impediments que no deixen somniar un demà amb esperança. Per uns dies, els xiquets de Sangrelaya van trobar unes noies catalanes que els omplien d’atenció, que estaven per ells, que els van fer sentir importants, estimats i valorats.

I és que realment els més petits són els més vulnerables en un món de pobresa, i a la vegada, són el signe més clar que Déu segueix confiant en els homes. Si hi ha alguna cosa neta, pura, santa i innocent en el món són els infants. Són espurnes divines.

L’altre dia, a la comunitat de Batalla, vaig tenir una experiència de Déu. Així la vaig viure, així us l’explico. Estàvem celebrant uns batejos a l’església vella, parcialment derrocada per la darrera tempesta tropical. Vam  començar puntualment a les quatre de la tarda, i entre el calor i el sermonet, la majoria d’infants s’havien adormit. A l’hora del ritu del bateig, jo els anava cridant un a un. S’acostaren uns pares amb dos germanets. El xiquet, d’uns dos anys, dormia plàcidament als braços de sa mare. Just es  va despertar quan va notar l’aigua baptismal damunt del seu caparró. Aleshores va reaccionar de manera inesperada: va obrir els ulls, em va mirar fixament, estengué els braços cap a mi, i abandonant els de la seva mare, em va abraçar tendrament el coll. Tothom va fer exclamacions de sorpresa i admiració, mentre jo m’emocionava, commogut. Difícilment podia rebre una mostra d’afecte més pura i més santa que l’abraçada d’un nen acabat de batejar. En aquell moment vaig sentir que era Déu qui m’abraçava.

                                                                                                                                                                                                      Mn Joan

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a TENDRESA DE DÉU

  1. Mariona ha dit:

    Padrinooo!!!!avui tinc la gran sort d\’escriure\’t des de Sangrelaya!!! i la gran sort d\’haver viscut per 1era vegada, tot el que has escrit!!!:Dm\’ha agradat moltíssiiiiim!!!:DMariona.PD: a les fotos surto estupenda!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s