JUANA

 

Fa poc que he tornat de la gira a la zona Tawahka. És la segona vegada que la faig i això que encara hi ha una zona de la parròquia que no he visitat. Ho faré al juliol. Ara estic a Patuka després de quasi dos mesos sense ser-hi. És agradable sentir que he arribat a casa.

Després de celebrar la Setmana Santa a Brus i els primers dies de Pasqua de reunions, vaig anar a San Pedro a fer substitucions a la Parròquia de San Vicente. Els pares paüls van marxar d’exercicis espirituals i jo em vaig quedar a celebrar misses i enterraments. Al final no vaig anar al cine però vaig anar a menjar sovint al Centre Comercial a celebrar la Pasqua amb donuts i bracets de canyella.

Vaig tornar a La Ceiba, i de La Ceiba a Puerto Lempira per viatjar amb avioneta cap a Wampusirpi. Mentre esperava l’avioneta vaig assabentar-me de la mort de “doña Lorenza”, que era una vídua totalment consagrada al servei de l’església de Patuka. Parlava només en miskito, però amb una entonació tan musical i clara que jo tenia la sensació que l’entenia cada vegada que em saludava i m’explicava els seus dolors de genolls. Uns dies abans  quatre pescadors de Patuka, entre ells un fill seu, van desaparèixer a alta mar. Doña Lorenza, como és natural, va viure angoixada fins que el seu cor va dir prou. Va cridar a tothom, es va acomiadar, i va morir en la pau del Senyor. Al cel va assabentar-se que els pescadors van ser trobats per un vaixell mercant, cremats pel sol i deshidratats, i portats a Belize on es van recuperar.

De Wampu vaig anar a celebrar la Conferència de Panzana. Les conferències són unes trobades de comunitats on es reflexiona, es canta , es resa i es comparteix. Dura de dijous tarda a dilluns matí. Hi van totes les comunitats que hi poden i la que ho organitza necessita mesos per a fer tots els preparatius. Panzana és una comunitat de les més petites, però ho van organitzar molt bé. Es respira l’ambient d’una convivència. No hi va anar massa gent, uns 200, però vam xalar moltíssim. I com a tota convivència, es dorm molt poc. Vaig acabar rendit.

I acabada la conferència, una altra vegada cap a Wuampu per preparar la gira Tawahka. La gira l’he feta sol amb el motorista del pipante. No hi eren les Filles de la Caritat que solen acompanyar-nos. El temps ha estat com ell mateix: canviant i capriciós; dies de calors intenses i altres de xàfecs torrencials.

Avui vull enfocar aquesta entrada des d’una altra perspectiva. Us vull parlar de la Juana. Ella m’acompanyarà en aquesta narració i penso que m’ajudarà a explicar un poc millor com són els pobles que me toquen servir.

La Juana té 13 anys. Ja fa quasi un any que va deixar la casa paterna per anar a conviure amb la seua parella, un xicot que ha complert 19 anys. Viuen amb un germà d’ell, de 21, en una casa de taulons de fusta i amb el sostre també de bona caoba, que la fa molt més fresca que les típiques teulades de zinc.

La Juana viu ara a santa María de la Roca. Esta comunitat és famosa perquè és la més allunyada del riu. La majoria estan a la mateixa riba. Santa María està a unes 3 hores. S’ha de caminar per un terreny molt desnivellat, on s’han de travessar riuets, camps de pastura, espais arbrats, i tots ben reblanit amb la pluja constant que fa el camí molt relliscós. Quan s’arriba a la primera casa de la comunitat, que és on em quedo a dormir, un es pensa que és un heroi. Però l’orgull d’arribar va quedar diluït  quan just abans m’havia creuat amb un grupet de dones que anaven al riu, carregades amb els seus nadons i una d’elles descalça. Elles fan aquest camí com aquell que surt a buscar els croissants al forn de la cantonada.

La Juana prové de la comunitat de Sutawala. Encara és més petita perquè només hi ha dues cases. Allí vivia amb els seus pares i germans i uns tiets a l’altra casa. Sutawala està a dues hores de camí des del riu.  Però encara que no hi ha pujades, el camí travessa un bosc tropical, on el sol no pot eixugar mai la pluja, i el fang arriba a vegades al genoll. Caminar per allí és esgotador. Jo, al tornar de visitar els pares de la Juana, per tal d’evitar el fangós camí principal, vaig desviar-me buscant un terreny més sec, i tantes voltes vaig donar i me vaig desorientar de tal manera que vaig començar a fer el camí a la inversa, sota la mirada burleta dels monos cara-blanca que van ser l’única distracció en la solitària caminada.

Tornant de Sutawala

La Juana, com qualsevol xiqueta, va aprendre a treballar a la falda de la mare. Des de que tenen un poc de força, les xiquetes no paren de fer-ho. Les dones són una màquina de fer feina. Es lleven abans que les gallines, i just quan el dia ja comença a clarejar elles ja han asclat la llenya i encès el foc, han trinxat el panís que tenien a remulla, han anat a buscar l’aigua amb poals al cap i han fet lo cafè. Així quan s’aixequen els homes a munyir  ja poden prendre’s la infusió desvetlladora.  I quan el munyidors entren amb els poals de llet ja poden omplir-se el pap amb l’arròs, frijoles, truita remenada i “tortillas” de panís que han preparat les dones. Les dones escampen el gra a l’aviram, renten la roba al rierol, preparen el dinar, tenen cura dels nadons i maten una gallina perquè ha vingut el mossèn. Els homes treballen al camp, i també les dones quan hi ha més feina de sembrar o collir. Els homes quan arriben es repengen a l’hamaca. Elles continuen alletant els nadons, rentant els bolquers i preparant el sopar.

En estes petites comunitats allunyades del riu els xiquets treballen i no van a l’escola. No saben llegir ni escriure ni van a la catequesi. No tenen adolescència. Quan el seu cos comença a canviar ja fa temps que són adults. Les noies atrauen les mirades  d’algun noiet que encara tardarà en afaitar-se el bigoti. I després de les mirades, la noia abandona la casa paterna, per continuar fent el que feia, però ara com a mestressa de casa seua. D’esta manera la Juana va deixar fa uns mesos la seua família per anar a Santa María de la Roca. Jo la vaig conèixer perquè el seu cunyat, en Santos, un bon jan, volia ensenyar-me la casa on vivia. Ja m’havia dit que el seu germà menut vivia en parella. A l’entrar a l’ombrívola cuina vaig veure sorprès a la Juana, una xiqueta que governava com qualsevol dona el regne de sa casa. Va sortir a buscar unes pinyes i les va preparar a talls mentre jo m’eixugava  de la pluja que m’havia amarat una altra vegada. Després es posà a cuinar en silenci mentre els dos germans , un parell d’amics i jo mateix xerràvem de collites d’arròs i panís, de iuca i de ramats…Quan ja me disposava a marxar, la Juana mos va oferir un plat de calent a tots els presents, com hagués fet qualsevol mestressa de casa.

El Santos i el seu germà petit van ser educats pels seus tiets. Van marxar del seu lloc d’origen i van arribar a Santa Maria quan encara era un terreny verge i ells uns xiquets. Van treballar com esclaus i poc a poc van comprar terres, van talar els boscos i sembraren farratge pel bestiar. Van fer la seua casa, i un es va aparellar. Tenen més de 160 jornals de terra, 30 caps de bestiar, casa i família. I d’aquí no res la Juana engendrarà fills que tampoc sabran llegir, però treballaran de sol a sol mentre la seua mare, en el silenci dels seus fogons , els prepararà l’aliment que els donarà força.

………………………………………………………………………………………

No sé com quedarà aquesta entrada. Des de que m’he posat a escriure no han parat a trucar la porta. Crec que ja m’esperava la gent per demanar-me un poc d’arròs, una ajuda per la malaltia o un cop de mà en els deures d’escola. També venen xiquets, com el Daniel, que té la tàctica de no dir res i de quedar-se mirant amb ulls de pena. Sempre me guanya! És el de la darrera foto.

 

 

 

DILLUNS DE PASQUA

Un dels avantatges de viure amb una certa austeritat a Barra Patuca són que es valora doblement els petits plaers i privilegis que hom troba quan surt de la Mosquitia.

El dilluns de Pasqua vaig deixar la comunitat de Brus Laguna que m’havia acollit durant tota la Setmana Santa. A dos quarts de quatre del matí estava ja al embarcador on s’anava carregant l’equipatge i els sacs de peix salat que ens havien d’ambientar intensament tot el viatge. A les 4 en punt sortíem amb el “dragón” cap a Batalla.

És molt bonic travessar les llacunes de Brus i d’Ívans mentre va clarejant el dia, i els ocells riberencs alcen mandrosos el vol, molestos d’abandonar el brancatge que els ha fet de dormitori. Després de tres hores de navegació i un sol ben radiant vaig arribar a Batalla, comunitat garífuna que estimo molt. Allà mos esperava un grapat de furgons pick-up mig atrotinades i la cridòria de xofers i ajudants que buscaven clients per a dur-los a ciutat. Com mai aconsegueixo cabina, me toca viatjar a la “paila”, on va la càrrega. M’esperaven tres hores d’anar “còmodament” assegut en taulons de fusta que et deixen la signatura marcada al cul, entre maletes i bidons de combustible on no podia moure ni  les cames, i amb els altres passatgers tan a prop que feia estrany tanta intimitat entre gent que s’acaba de conèixer. El sol tropical, la pols aixecada pels altres vehicles i els clots de la carretera sense asfaltar eren el complement ideal d’aquella oferta de luxe: per 300 lempires (uns 12 €) me deixaven a Bonito fet una pelleringa.

Me van deixar a l’entrada del poble, en una gasolinera de bons records (hi venen una xocolata acceptable als meus gustos). I com no cal perdre el temps, de seguida, mentre esperava el P. Zacarías, me va donar conversa un adolescent garífuna que anava per allí despitat: sa mare amb 8 fills de tres pares distints, el padrastre actual un borratxo, ell amb ganes d’estudiar i sense poder-ho fer…Amb quatre pinzellades me va oferir l’aquarel·la de la seua vida, amb massa poc color  i ús excessiu de negre. L’hagués adoptat allà mateix però me vaig conformar en deixar-li uns lempires perquè arribés a la ciutat on anava. Va arribar el cotxe que esperava carregat amb dos capellans i tres seminaristes. També era una pick-up, però aquesta vegada me van oferir el seient del copilot. I vam marxar vers una comunitat on em va dir el P. Zacarías que estàvem convidats a dinar.

Si el viatge de Brus va ser un purgatori, l’acolliment d’esta comunitat va ser l’arribada al cel. A l’era de l’entrada va donar-nos la benvinguda un xicot que coïa carn a la brasa. Els flaires, que res tenien a veure amb el peix pudent de Brus, van recordar-me que estava dejú des de dos quarts de tres de la matinada. A la cuina ens esperava un dinar espectacular: una sopa de verdures i pollastre, arròs, carn a la brasa, gallina al forn, formatge casolà, “tortilles”de panís i, a manca d’un vi del Priorat, ho vam regar amb una Pepsi ben geladeta que els àngels hi cantaven. Amb esta primera necessitat coberta, vaig sortir a l’era, on penjava d’un arbre de mango una hamaca que m’havia picat l’ullet, temptadora i sensual, des del moment que ens vam veure. Certament l’haver matinat i el tros de gallina que buscava refugi dins dels meus budells van ser la combinació perfecta per una solemne migdiada pasqual.

Quan més tard vaig obrir els ulls vaig estar dubtant per uns moments si veia visions o si, mort i fred, ja havia arribat al Paradís. Al meu costat, un àngel amb forma d’una noia preciosa m’oferia un plat de talls de síndria fresquíssima de la que no vaig deixar ni un pinyol. I quan me torcava els regalims de la cara, un altre àngel en forma de mare de família va posar damunt les brases encara roentes uns “elotes” (panotxa de panís tendre) a coure’s  ,i sí o sí m’obligava a menjar-los amb una mica de formatge fresc. I quan ja llençava el darrer suro de panotxa, me va fer abandonar l’hamaca  per anar a la cuina on m’esperaven els companys de tiberi per acabar de matar el cuc (que pobret, estava agonitzant) amb unes “rosquillas con miel” i “pinol” (una beguda de panís espessa com la maizena de la meua infantesa). Sort que per ocasions d’urgència com aquesta tinc un famós raconet buit al budell que me permet sortir airós d’aquestes batalles gastronòmiques.

Plens com un ou, encara ens van regalar  quan marxàvem  un “tupper” amb  “frijoles”, carn a la brasa, restes mortals de la gallina, formatge i ”tortillas”, no fos cas que patíssim gana a l’hora de sopar.

I per acabar-ho d’adobar,  tota aquesta demostració culinària va venir amanida amb el profund agraïment de tota la família per haver acceptat la invitació. Quasi pareixia que els havíem fet un favor! Va ser un dilluns de Pasqua fantàstic.

Sabeu que en la vida del missioner (i en la de tants) hi ha creu i dolor. Però el Bon Déu també mos mima i per uns moments mos deixa assaborir l’estima immensa de la gent com a regal de la seua Resurrecció.

Molt bona Pasqua!!

 

 

Com passa el temps!

No sé perquè em costa tant d’escriure. Passo el temps fent un munt de coses i mai trobo el moment adient. Tinc la sensació que no passa res que vos pugue interessar, però sé que molts esteu pendents de mi i és important mantenir-vos informats de la meua vida quotidiana.

Com sabeu la parròquia té grans distàncies. Això fa que fins el proper mes de juliol no l’hauré visitat tota sencera. Farà uns 15 dies que vaig acabar la gira de la zona Miskita que encara no coneixia, i ara només em mancarà la zona de Brus i las Marías, a la vora del rio Plátano.

A la mesura que va passant el temps em sento més integrat. No fa ni mig any que estic aquí i tinc la sensació que ja pertanyo a este lloc. No és que domini l’idioma, res d’això. Estic un poc encallat perquè fa temps que he deixat les classes. De tota manera vaig entenent un poc sense adonar-me’n i cada dia tinc més fluïdesa en la lectura. Celebro sempre en Miskito perquè aquí a Patuka la gent té moltes dificultats amb l’espanyol. Em sento feliç aquí. Estimo esta gent, la seua senzillesa, els seus defectes i virtuts. Intento no enfadar-me massa i procuro entregar-me amb tot el cor.

La meva vida aquí és  com la de qualsevol sacerdot però en un context diferent. Com que me gito prompte m’aixeco a dos quarts de 5, quan encara falta una hora perquè surte el sol. Dutxat i afaitat, preparo un cafè per a mi i la llet per un gat vell que viu a la terrassa, mentre reso el rosari amb Sant Joan Pau II gràcies a una andròmina que vaig trobar fa poc en un armari que es diu “el rosario del Papa”. Després preparo la massa de pa per l’esmorzar. A les 6 toquen la campana, i mitja hora més tard resem les Laudes amb un grapat de gent. Venen velles i uns quants escolanets que ja abans de les 6 estan jugant davant de l’abadia.

Els matins me’ls passo treballant en feines domèstiques, atenent la gent, ajudant en els estudis els de batxillerat o organitzant qualsevol taller o curset que tinguem pendent.

L’atenció a la gent et fa descobrir les pobreses d’este poble nostre. Molts passen molta necessitat. La gent té poc menjar. I pitjor ara que hem passat un període de pluges impropi de l’època que ha fet malbé tota la collita de “frijoles” que és fonamental en la nostra dieta. Venen a demanar una lliura d’arròs, un poc d’oli, uns diners per una urgència…També venen els estudiants, que els professors, moltes vegades de manera abusiva, els demanen que comprin material o que paguin quotes per un ordinador que fa anys que es demana i mai acaba arribant.

Ens aquests últims mesos han mort alguns nadons. Fa uns dies, ja al vespre, va venir una mare amb una xiqueta de pocs mesos. Amb el seu pobre espanyol va demanar-me una benedicció amb aigua. Es referia al bateig. Vaig mirar el rostre de la filleta i certament estava molt malament. Tenia els ullets mig tancats, com si se li haguessen acabat les forces per viure. La vaig fer passar a casa. Com era pràcticament de nit, l’església ja estava tancada. Vaig agafar una palanganeta, una tovallola, els sants olis que guardo quan surto de gira, la petxina que van regalar-me la gent del Lloà i un ciri gran que encenc quan s’acaba la bateria solar i amb estola i ritual vaig celebrar solemnement un bateig al menjador de casa. No sé si el nou naixement a la Vida de Déu té efectes sanadors en el cos, però el cas és que la xiqueta encara està bé i vull anar-la a visitar un dia d’estos. A manca de personal li vaig fer de padrí, naturalment.

No només hi ha pobresa material. Ara en la gira he pogut experimentar de primera mà els estralls que provoca la violència que tan pateix aquest país. En una comunitat de la part alta de riu, vivien unes poques famílies, totes elles emparentades, catòliques de tota la vida. Fa uns quatre anys un jovenot, amb problemes de droga, va assassinar el seu cosí de 16, disparant-li un tret al pit a un pam de distància. Aquest conflicte va provocar una violència tal que van haver de fugir tots, uns i altres, uns a Wuampu Sirpi i els altres a una petita comunitat veïna. Els de Wampu fa un temps van retornar, i els altres es van quedar on eren. L’assassí, protegit pels seus pares, segueix treballant amb els ramats en una finca apartada. El curiós del cas és que els mossens, quan estem de gira, mengem i dormim en cadascuna de les dues famílies, les dues fantàsticament acollidores y entregades al servei de la comunitat catòlica.

La droga porta moltíssims conflictes. També en esta gira, a Wampu un noi de 20 anys va violar a una xiqueta de 10 anys a plena llum del dia. Els pares d’ell, ben entregats a l’església, el van ajudar a fugir, i la xiqueta, feta malbé, caminava desconsolada pel carrer deixant un rastre de sang.

Així és la condició humana. Capaç de les coses més meravelloses i també de les més baixes. Per això el ministeri sacerdotal és cada dia més necessari. La predicació constant de la Paraula de Déu, i el bàlsam de la Confessió són eines molt eficaces. Confessant experimento l’encontre de Déu amb el fill que retorna. Puc palpar la gravetat de les ferides que deixa la vida en l’ànima de la nostra gent. La pobresa, l’absència del pare, els abusos familiars de tot tipus…deixen profundes marques en el cor. Quan es confessen, amb una humilitat i sinceritat heroica, es deixen acaronar per la tendresa divina, i no és estrany que les llàgrimes humitegin el rostre d’aquells que per una vegada, no se senten jutjats ni condemnats. És un privilegi ser testimoni de primera mà del poder perdonador de Déu.

Està fent uns dies de sol, ara. No fa massa calor, que seria lo propi d’esta època de l’any. La setmana vinent arribarà el P. Agapito i jo marxaré a alguna comunitat a celebrar la Pasqua. Després aniré a San Pedro Sula. L’excusa és per fer una substitució a la parròquia de San Vicente ja que els pares paüls marxen d’exercicis espirituals durant una setmana. Aprofitaré per fer les compres, i segurament m’escaparé al cine si trobo algú que m’acompanye. Tot seguit haig de marxar a Wampu on se celebra una conferència a la comunitat de Panzana. Me quedaré uns dies allí perquè després començo la gira a la zona Tawahka, que va ser la primera zona que vaig visitar. Total, que tornaré a Patuka a finals de maig. Ja ho dic jo, que el temps passa volant!

 

 

 

 

 

DESCALÇA’T

LA PRIMERA GIRA MISSIONERA

 

No sé com explicar en unes línies tot el que he viscut en estos 16 dies de gira per la part més allunyada de la parròquia. Penso que fer un relat cronològic pot ser massa pesat, i prefereixo fer com un recull de vivències que en forma de colors puguin formar un mosaic descriptiu de tot el que he viscut.

Per a situar-vos us explicaré que la parròquia de la Santa Creu és un territori extens sense quasi cap carretera ni altra via de comunicació que els rius, llacunes i el mar. També hi ha avionetes que uneixen les principals poblacions miskites  i amb La Ceiba. Té un territori de 8,405 km2. Perquè us feu una idea, el bisbat de Tortosa en té 6,450 km2. No hi ha cap província  de Catalunya que sigue més gran. Això significa que dos sacerdots portem un territori més gran que tot el nostre bisbat. Però si la parròquia és gran, la població és petita: només uns 25.000 habitants. La parròquia es divideix en quatre grans zones: ; “Brus i Las Marias” que són comunitats al voltant de “rio Plátano”, on es parla miskito i pech . La resta de la parròquia està al voltant del riu Patuca. “Patuca bajo” que és on hi ha la seu parroquial, Patuca, i les comunitats més properes;  “Wampusirpi-Zona Miskita”: que juntament amb Wuampusirpi són les comunitats que parlen miskito; i per últim, la més allunyada és “Wampusirpi-Zona Tawahka” on es parla originàriament tawahka , llengua que només conserven la gent gran. Aquesta darrera zona és la que vaig visitar.

La gira va començar el 29 d’octubre i va acabar 13 de novembre, i les comunitats visitades van ser: Krausirpi, Parawacito, Malawas, Kamakasna, Tabacón, Kungkungwas, Santa Maria de la Roca, Wangkibila, Santa Cruz de Sutawala i finalment Krautara.

La idea inicial era que en aquesta primera gira jo acompanyés al P. Samuel, l’actual rector i l’únic sacerdot miskito d’Hondures. Vam sortir junts amb el  “pipante” que van portar  les Filles de la Caritat que viuen a Wampusirpi. És una embarcació allargada i estreta, amb motor fora borda, que juntament amb els “cayucos” són els mitjans de transport habituals pel riu. Vam sortir a les 6 del matí molt carregats i vam arribar a Wampusirpi a les 6 del vespre (aquí ja és de nit); així doncs 12 hores de navegació riu amunt. Sort que vaig fer cas a la recomanació d’anar amb roba de màniga llarga, ja que com podeu imaginar al mig del riu no hi ha ombres protectores. Va ser curiós perquè l’única part del cos que el sol em va cremar va ser el dors de la mà.

Vam passar la nit a Wampusirpi i a l’endemà, després de preparar-ho tot va començar la gira. L’anècdota inicial és que el P. Samuel es va posar malalt i va tornar a Wampusirpi. Per tant, jo que havia d’anar d’acompanyant em vaig convertir en cap de l’expedició, un cap que no coneixia on havíem d’anar, amb qui m’havia de trobar i què havia de fer exactament. Però també és veritat que un aprenent quan més s’espavila és quan el seu mestre el deixa sol. Així és que amb la mateixa il·lusió que tenia vaig començar la meravellosa experiència de ser missioner.

Perquè la missió realment es viu amb intensitat quan es visiten les comunitats. Les comoditats són molt limitades: menjar senzill i repetitiu, dormir sempre al terra, latrines comunitàries (on n’hi havia), banyar-se i rentar la roba als rierols o al riu Patuca, caminar algunes hores per camins embarrats i relliscosos, paràsits que ajuden a fer penitència, sol inclement o pluges torrencials…Però tot això no és res comparat en poder compartir la fe amb un poble tan senzill.

Per anar a l’església la gent deixava les botes brutes de fang a la porta  i descalços entraven a les petites capelles. Era com aquella crida de Déu a Moisès en el relat de la bardissa que cremava sense consumir-se. I jo també celebrava la missa descalç, sobre els taulons aspres o la terra roja trepitjada. Perquè la senzillesa dels temples es revestia amb la sacralitat de la seua gent, dels pobres de la terra. És una terra sagrada on s’hi havia d’entrar descalç.

Hi estaven tots, velles i joves, nadons enganxats als pits de les mares, homes cremats pel sol, adolescents escardalencs, xiquets enjogassats o adormits al presbiteri, i tampoc faltava algun gosset als peus del seu amo.

La celebració es preparava amb uns cants escollits i unes flors arrancades de la natura. Sense horaris i sense presses. Ciris petits que s’apagaven pel vent, imatges de sants torturats per un clima sense pietat.  Molts es confessaven abans, de genolls al terra, amb pecats miskitos que només podia entendre la misericòrdia de Déu. Va haver batejos i primeres comunions. Eucaristies tan senzilles com la gent, on el Rei de Reis i Senyor de l’Univers, que també va ser un xiquet descalç, se sentia com a casa. I jo també.

Me passava hores amb la gent. Perquè quedaven molts espais de temps per a desesperació del motorista, que era el que conduïa el “pipante”. Jo aprofitava per estar amb ells. He parlat molt, he compartit els seus dolors i esperances, he visitat els malalts i he xerrat amb els joves mentre jugaven a futbol en un camp desnivellat ple de les deixalles del bestiar. Però sobretot he estat envoltat de xiquets, sorpresos sempre de la pal·lidesa de la meua pell, xiquets que reien, xiquets que ja a primera hora ja et portaven una tassa de cafè, xiquets que em regalaven plomes d’ocells o el bec d’un tucà, xiquets que oferien un somriure, llenguatge universal que jo podia entendre. Xiquets que treballaven com els adults, cuidant els germanets, munyint les vaques o portant enormes poals d’aigua del rierol o feixos de llenya.

Certament la seua pobresa també té una cara molt fosca. No vull idealitzar res. Però sento com un pudor que no em permet explicar-ho, és una intimitat familiar que no s’ha de compartir. Sí, també hi ha dolor, fracàs, injustícia, misèria i pecat. Però aquesta és la nostra missió, la de tots, la de ser portadors d’esperança del missatge alliberador de Jesucrist a tots els racons de la terra.

Ara he tornat a “casa”, a Patuca. Torno a dormir en un llit i tinc un bany propi i celebro la missa en sandàlies, però res pot esborrar cada rostre, cada mirada, cada experiència,  cada paraula que se m’ha gravat al cor.

PRIMERES IMRESSIONS

Ja fa uns dies que vaig arribar a Patuca i suposo que ja hauria de compartir les meues primeres impressions. Se’m fa difícil perquè encara estic vivint uns moments d’eufòria, d’embriaguesa vital, d’intensa novetat, que no m’ofereix la serenor que necessitaria per esplaiar-me en descriure en detall tot el que estic vivint. Per ara us avanço que estic tan agraït a Déu i a la generositat del meu bisbe que no paro de donar gràcies. Obro els ulls a la primera claror del dia, sentit els primers refilons dels ocells i la remor del mar que es tenyeix amb l’aigua bruna del riu Patuca, i em dic a mi mateix: estic a la missió, no estàs somniant!

Els primers dies vaig compartir amb el P. Agapito, que serà el meu company de camí en aquesta parròquia.  És un home senzill, d’una família de camperols de Panamà. Va entrar una mica gran al seminari dels Pares Paüls i en fa 7 que és sacerdot. El P. Samuel, que substituiré, estava visitant unes comunitats. Ara tots dos estan a una trobada de la congregació a San Pedro Sula.

El diumenge vaig fer la meva entrada oficial. L’església estava plena. Les senyores eren especialment acollidores. Els joves i xiquets són un poc més tímids. Salutacions en miskito la seua llengua, aplaudiments i benvinguda. Misses llarguíssimes, de més de dues hores. Els agrada moltíssim cantar, i quan escullen una cançó no la deixen fins que esgoten la darrera estrofa. I el sermó és doble, pobre gent. Els mossens prediquem en castellà, i després els delegat ho fa en miskito, i no ho fan pas curt! Al finals els avisos també són infinits; però la gent té paciència.

Els divendres tenen el costum de celebrar pels barris. Crec que n’hi ha cinc. El divendres passat va tocar el barri de santa Cruz. Va ser una missa preciosa, al pati d’una casa, on gent de totes les edats cantaven i resaven amb senzillesa, com l’altar: la millor taula de la casa guarnida amb estovalles i flors del jardí. Al final, un refresc i unes galetes per tothom.

Ara que estic sol vos explico el meu dia a dia. M’aixeco a les 5h30, quan ja hi ha prou claror per no necessitar la llanterna. La casa és molt bonica, tot molt decent. El generador elèctric està a la ciutat reparant-se, i funcionem amb la llum de les plaques solars. Com no hi ha electricitat, no va la bomba d’aigua, que l’hem de pouar de la cisterna. Em banyo amb una palangana com la gent d’aquí. Em faig un cafè colat i reso a l’església. A les 6h30 venen els missioners laics que viuen al costat (2 noies i un noi, tots espanyols) i amb un grapat de gent resem les laudes. Les dones no llegeixen castellà, així que es limiten a escoltar els salms; però a l’hora de les pregàries s’aprofiten i fan unes peticions que crec que no es deuen deixar ningú per encomanar al bon Déu.

Després faig alguna feina per la casa. Netejo, ordeno, deixo la roba a remulla. Sovint ve algú a demanar alguna cosa, algun xiquet que demana aigua amb l’excusa de veure d’aprop el nou mossèn, alguna visita…I després em concentro en l’estudi dels Miskito. És imprescindible aprendre’l ja que la majoria de gent no entén el castellà, i molt menys les comunitats més llunyanes. Al final de mes faré la primera gira missionera, del 29 d’octubre al 24 de novembre; per tant haig d’aprofitar ara que estic a casa i sol per accelerar el meu estudi.

Per la tarda, ales 2 ve la meua profe de Miskito, que és una noia que vol ser religiosa, i parla molt bé el castellà. A les 4 hi ha rosari a l’església i tot seguit la missa de la tarda.  I al sortir comença a declinar el dia. Ve un vespre llarguíssim. Al no haver llum, tothom a les 6 és a casa. Sopo qualsevol cosa i s’inicia un espai d’una certa soledat, on hi ha temps per a tot: lectura, pregària, estudi del miskito i avui escriptura del blog. La zona de la parròquia queda tancada i hi ha un vigilant. La pobresa i els vicis fa que molts robin i sempre hem d’estar pendents d’aquets detalls.

Avui la meua professora no ha pogut venir, i per tal d’aprofitar el temps, uns xiquets que volten amb tira-xines  matant sargantanes pel pati de la parròquia m’han ajudat molt en les lliçons d’avui. Els he convidat a cafè colat i a un panet. Després han vingut a missa i el més gran, Mauricio, d’onze anys m’ha regalat un bitllet de 10 lempires. No arriben a ser 50 cèntims d’euro, però m’ha sorprès la generositat. No sabia si ho havia d’acceptar, però l’he vist tan decidit que al final me’ls he quedat. Jo l’he regalat un rosari i penso que també s’ha quedat ben content.

Tinc el bitllet aquí a la taula, un petit regal d’un xiquet descalç, que mata sargantanes , que mira amb els seus ulls foscos i somriu com només ho fan els infants.

 

CONTRASTOS

DE VISITES

Com demà dimarts 27 marxo ja a la Moskitia, he pensat que seria bo escriure una nova entrada, perquè no sé quan ho podré enviar.

L’altre dia vaig tenir una experiència de les grans desigualtats que es viuen en aquesta societat. El P. José Vicent, rector de la parròquia, va demanar-me que l’acompanyés al banc. Havíem de fer alguns tràmits i algunes consultes. Vam anar a l’edifici central d’una entitat bancària, i ens van dirigir a la darrera planta. Estava decorada de manera sumptuosa, amb mobles cars, clàssics, amb catifes i fusta a les parets. Un oli del fundador ens contemplava només arribar. Uns grans finestrals ens mostraven una vista espectacular de San Pedro Sula i de les muntanyes veïnes. Només havien dues persones, una secretària que ens preguntar per qui demanàvem, i una senyora que ens oferí de prendre alguna cosa. Acompanyats per la primera i amb un “cappuccino” a la mà que ens preparà la segona vam arribar vam arribar al despatx de la sots-directora del banc. Mentre el P. José Vicente feia les consultes, jo em dedicava a observar la decoració i a prendre’m la deliciosa beguda, tot assaborint la fresqueta de l’aire condicionat des de la còmoda butaca. S’hi estava tan bé…

Acabades les consultes, ens esperava l’aire asfixiant del carrer, i el sorollós ambient de la ciutat. Com era encara prompte, i el P. José Vicente no tenia massa ganes d’anar al despatx parroquial, em proposar d’anar a visitar un projecte de la parròquia amb xiquet del carrer. Va trucar a la responsable i ens vam dirigir cap a una part allunyada del centre, a un barri perifèric i perillós. Ens va rebre la llicenciada Guadalupe, una dona fantàstica que part del seu temps el dedica al projecte “Amigos para siempre”. És un casal per a xiquets i adolescents on a part del berenar, ofereixen tot tipus d’activitats per promoure valors, i sobretot, omplir el temps de lleure d’una infàcnia vulnerable pràcticament predestinada  a la pobresa física i moral més desesperada.

En aquell moment el centre en si estava buit d’infants, així que després d’una mirada a les instal·lacions la llicenciada Guadalupe ens convidà a fer un passeig.

Vos haig d’explicar que fa uns anys aquella zona del barri estava format per un munt de prostíbuls. Ara en aquests edificis s’hi amunteguen les famílies que arriben a la ciutat amb l’esperança d’una vida millor. La nostra guia no deixava de saludar a tothom pel seu nom, i preguntar per la situació d’algun familiar, i ens anava explicant el cas de cada família. Us asseguro que és impactant entrar en aquelles “cuarterias”. Són passadissos foscos i humits, on banda i banda hi ha les habitacions on antigament les prostitutes exercien el seu ofici. Sense finestra  i en un sol espai hi havia una cuineta de gas, un llit, alguna cadira i algun moblet per encabir les poques pertinences de la família. Sovint hi havia algun xiquet tot sol, esperant que arribés la mare del treball. Ells són precisament l’objecte del programa que estàvem visitant. Al final del passadís desembocava en un cel obert on hi havia un safareig, i la latrina comunitària. És curiós que mentre contemplava el rostre de la gent, vaig adonar-me que no somreien. Els xiquets eren especialment tímids i fugissers, amb aspecte poc saludable, que s’amagaven darrere les cames de les mares, mentre ens miraven amb els seus ulls apagats. No vaig poder evitar de pensar en els xiquets de la meva antiga parròquia de Sangrelaya. Segurament eren tan pobres com ells, però eren molt més feliços: podien banyar-se al riu o al mar, pescar crancs o caçar iguanes, muntar a pèl els cavalls o navegar tranquil·lament amb els seus “cayucos” en les aigües  serenes de la llacuna. Recordo que el bisbe Javier m’ho havia comentat quan ell visitar Hondures: al camp hi ha pobresa i a la ciutat misèria.

Quan tornàvem a buscar el cotxe, vam trobar a tres joves que estaven integrats en un centre ocupacional. Tenien bon aspecte i anaven ben vestits. Eren antics infants del programa “Amigos para siempre”.  Fins i tot allí hi pot florir l’esperança.

I vaig deixar San Pedro Sula per visitar ràpidament al P. Zacarías, antic company a Sangrelaya. Quatre hores de bus per arribar a la Ceiba, i unes tres hores més per arribar a Bonito, la seua parròquia. A l’endemà el vaig acompanyar a un recés de matrimonis, i com sempre en va enredar a que fes jo les xerrades. Sort que això d’improvisar se’m dóna bé…

I ara torno a estar a la Ceiba, a la casa de les filles de la caritat. Són unes religioses molt acollidores. He dinat i sopat amb elles i és graciós perquè es passen l’estona parlant dels robatoris que ha sofert i dels assassinats dels qui elles coneixien en la seua lluita contra la misèria; en fi, parlen de la trista vida quotidiana.

Demà marxo a la Moskitia. A veure què m’ha preparat el Senyor…

 

 

 

JA HI TORNEM A SER

Només han passat cinc anys

Sempre diem que el temps passa volant. He estat cinc anys treballant al meu bisbat, a Alcanar i a les Cases. Just em dura encara l’emoció del comiat: la celebració de l’enviament, les darreres eucaristies tan plenes de sentiments. Quanta estima dels parroquians i de la família porto al meu cor! I ara, novament Hondures.

 

Vaig marxar de casa embolcallat de les darreres abraçades dels meus pares, i carregat amb un poc d’excés d’equipatge. Puntuals a l’aeroport, acompanyat per la família i per la pregària de tants. La meua creu missionera al coll i ple d’il·lusió per la nova etapa. Primer a Madrid, a esperar el vol que em duria a Guatemala. Va ser simpàtic perquè a Madrid aquella sala d’espera pareixia una trobada diocesana: havia casualment el bisbe de San Pedro Sula que tornava de vacances (és de Burgos), un sacerdot de Portugal, unes monges clarisses, unes altres mercedàries, jo mateix…una gentada d’Església. El vol va ser llarg però entretingut. Cada passatge disposava d’una pantalla tàctil on podia escollir entre molts entreteniments. Vaig mirar quatre o cinc pel·lícules mentre m’embolicava amb les mantes d’Iberia, ja que el aire estava molt fort. Arribats a Guatemala  i després dels tràmits marxem al Salvador, i del Salvador a San Pedro Sula. Vaig arribar a l’aeroport hondureny 24 hores després de sortir de cada dels pares.

 

Com és normal no vaig dormir massa la primera nit (ni les següents). La temperatura molt càlida i humida és constant. A la matinada baixa a uns 29º C i durant el dia puja a uns 31º.

 

M’hostatjo a la parròquia de San Vicente, amb els pares Paüls. És una parròquia de ciutat amb molt moviment. He celebrat ja unes quantes misses i m’he passat hores confessant. La gent és intensament religiosa i tot està molt ben preparat per una ingent quantitat de laics que col·laboren en tot. Hi, per exemple, uns 90 ministres de la comunió. En cada missa dominical en participen uns 15, i el sacerdot no s’ha de preocupar de res. L’església s’omple a cada celebració. Jo crec que hi caben unes 500 persones assentades. I el sacerdot que confessa no para ni un instant.

El dissabte vaig celebrar en una comunitat de la muntanya. Va ser emocionant perquè va ser la primera vegada que vaig conduir per San Pedro. La comunitat es diu “Peñitas abajo” i té una carretera infernal de terra feta malbé per les pluges, amb unes pendents que li van donar un punt més d’aventura a la sortida.

Però la celebració més impactant va ser a la comunitat de les “Hermanas de Jesús buen Samaritano”. És una congregació que està naixent. Son actualment 8 religioses, amb unes altres tantes novícies , postulants i aspirants. Joveníssimes totes, i guapíssimes la majoria. Es dediquen a cuidar xiquets malalts, molt malalts. És com un Cottolengo  hondureny. No sé que més me va impressionar, si la gravetat dels malalts, amb deformitats difícils d’imaginar, o l’alegria d’aquelles religioses que vivint de la providència, atenen sense descans aquells infants necessitats de tot. Són d’aquelles obres que fan sentir-te orgullós  de ser de l’Església Catòlica.

Avui he acabat els tràmits administratius i ja només me queda esperar-me a que d’aquí uns mesos me donen la residència. Aprofito este temps, a part d’ajudar en tot el que puc als mossens de la parròquia, a retrobar-me amb antics coneguts de la meua parròquia de Sangrelaya que estan vivint ara a San Pedro. I segurament d’aquí un parell de dies marxaré a visitar al P. Zacaries i des d’allí marxaré a la meua futura parròquia, la Santa Creu, de Barra Patuca.

 

 

 

 

PUNT…I FINAL.

La darrera setmana de juny ha estat marcada per un fet especial al bisbat de Trujillo: s’ha ordenat un nou sacerdot. A tot arreu és un fet important, però aquí, que només hi ha 7 sacerdots diocesans, és una festa impressionant, que mobilitza a una quantitat enorme de persones.
A Hondures la majoria de seminaristes estudien al mateix seminari, a la capital, i això fa que es coneixin de tots els bisbats. Alguns sacerdots de Tegucigalpa, tenint en compte que havien de viatjar de tan lluny, van aprofitar per venir uns dies abans i fer una mica de turisme. Vam organitzar amb ells (jo inclòs) una visita a “Cayos Cochinos”. Els “Cayos” són petites illes. Algunes ho són tant com les que surten als còmics amb un nàufrag barbut sota una palmera. Les més grans tindran molts pocs quilòmetres. Tenen un fons marí espectacular ple de corals i peixos de colors. I el “Cayo Paloma” és famós perquè una tele espanyola filma un programa anomenat “supervivientes” segons he vist per internet.
La trobada va començar a Trujillo; una família benestant ens va deixar una casa d’estiueig molt maca, amb un gran jardí i una petita piscina, que si bé no s’hi podia nedar, sí servia per a remullar-se. El dia de la sortida, just a l’albada, vam dirigir-nos a Punta Castilla, a l’altra banda de la preciosa badia de Trujillo. Ens esperava una llanxa de motor 40, el motorista i el seu fill. Vam carregar el beure i el gel en les neveres i vam fer les fotos de rigor. Érem sis sacerdots, el diaca que s’havia d’ordenar dos dies després i un seminarista.
El viatge d’anada durà una mica més de dues hores, en un mar tranquil i un sol encara tebi. La imatge dels “Cayos” va aparèixer a l’horitzó una hora abans d’arribar-hi. L’única petita sorpresa del viatge va ser un peix volador que, despistat, va aterrar entre les meves cames en comptes de fer-ho en l’escuma blanca del mar Carib.
Vam atracar prop del “Cayo Grande”. La majoria de les seves platges són privades, i ens vam quedar a prop de la costa rocosa, i la vam passar nedant entre peixos i corals, i gaudint de la bona companyonia sacerdotal, entre glop i glop de la beguda que cadascú triava.
A l’hora de dinar ens vam dirigir a un altre “Cayo”, habitat per unes famílies garífunes. Deu fer uns dos-cents metres de llarg i quaranta d’ample. Hi ha tantes cases de fusta i sostre de fulla de palma que pràcticament no n’hi cap cap més. No sé pas com deuen ser les relacions socials en un lloc tan atapeït, petit i aïllat. Jo m’hi sentiria una mica oprimit. Hi havia un restaurantet comunitari on vam menjar peix fregit uns i altres pollastre (van dir que amb gust de peix). Bé, el lloc era preciós, d’un mar transparent, un cel obert, amb fragates jugant amb el vent, majestuoses. Les fragates són els veritables pirates del Carib doncs aquests ocells els encanta robar els peixos que pesquen altres aus marines. També eren molt simpàtics els grans pelicans que esperaven les despulles dels peix que les dones llançaven al mar després de escatar-los.
Com passa quasi sempre a la costa, a l’inici de la tarda es comença a girar una brisa marina molt agradable si hom està a terra, però no tant si s’ha de navegar. Eren les dues de la tarda i el mar estava molt encrespat. Ja anàvem a marxar quan va arribar a l’Illot dels Garífunes la canoa escolar que retornava els infants que estudiaven en el “Cayo Grande”. El motorista que els portava, un jovenot descamisat, ens va aconsellar que esperéssim a la matinada perquè el mar estava massa brau.
El cas és que vam sortir com si res. Un cop abandonat l’abric de les illes i de dels seus esculls coral•lins i ja en alta mar, la cosa es va complicar. Va començar una aventura que sempre recordarem. Si algú ha navegat en el mar picat en una embarcació petita, sabrà a què em refereixo. El motorista es veu obligat a frenar totalment quan la llanxa està al cap damunt de l’onada, ja que si no, cau a plom, colpejant amb brutalitat contra l’aigua, posant en perill la integritat de l’embarcació i no cal dir, també la dels tripulants.
El P. Zaca i jo ens vam oferir per anar al davant, on els cops es noten més. Jo lluitava per no marejar-me, ja que acabàvem de dinar, i de no perdre l’equilibri. Els cops de mar eren tan violents que vaig optar per traure’m l’armilla salvavides i posar-me-la de coixí, doncs preveia que si no protegia aquesta part de cos, no podria asseure’m en dies. Salta que salta, xops i desesperats al veure que quasi no s’avançava, el retorn es va fer etern. Per no allargar-ho massa, us diré que va durar més de sis hores, arribant a Trujillo passades les vuit del vespre, negra nit. Un cop arribats sans i estalvis, vam comentar el perillós del viatge, i més d’un va confessar que havia resat devotament encomanant la seva ànima a Déu. Jo vaig patir pel diaca, però gràcies a Déu només vam arriba mullats i baldats.
Dissabte va ser el dia de l’ordenació. Va ser una preciosa i calorosa celebració. Jo feia de mestre de cerimònies i patia pel bisbe, amarat de suor. Tos vam acabar tan xops com si tornéssim encara de “Cayos Cochinos”. Hi havia gent de tot el bisbat i la parròquia de l’ordenant va oferir un plat de menjar per a tots.
El nou sacerdot va presidir les fetes de Sant Pere i Sant Pau a Sangrelaya i ara l’han destinat temporalment a Sico.

………………………………………….
Avui he celebrat la darrera missa a Sangrelaya, i una altra a San José de la Punta, on s’havien ajuntat gent de tot el sector per acomiadar-me. Ha estat especialment emotiu un cant garífuna, cantat només per a dones, cant de lamentació i de tristesa, en el que s’acomiadaven de mi. Demà agafaré per darrera vegada la llanxa, amb la mateixa maleta amb la que fa quasi tres any vaig arribar. Miraré els manglars, els ocells, el mar… i deixaré, ja amagat de la meva gent, que el sentiment de cor s’alliberi en un agraïment amarat de llàgrimes.

VIDA

una petita als braços del seu jove pare

L’altre dia estava ajudant un alumne de batxillerat a completar un qüestionari sobre la història d’Hondures. El tema era sobre els pobladors del país abans de l’arribada dels espanyols. A part del poble Maya, cultura ben desenvolupada i de societat molt estratificada, existien poblacions tribals, sense autoritats de cap tipus ni classes socials. El text assenyalava que l’absència de jutges o governants provocava una abundància desmesurada d’assassinats, i d’un pobre respecte al valor de la vida humana. Llegint el llibre de text vaig entendre l’expressió actual “le salió el indio” quan hom parla d’algú que, tret de polleguera, ha fet alguna barbaritat. I m’ha semblat també que part d’aquest substrat històric encara marca la problemàtica contemporània d’Hondures. Posaré alguns exemples propers.
Fa unes setmanes, a San Pedro Tocamacho, comunitat de la meva parròquia del sector Batalla, van assassinar la professora Inés, una catequista excel•lent i activíssima agent de pastoral. Va ser el seu propi nebot, sota la influència de les drogues, qui la va matar a la seva pròpia casa.
El darrer dia de maig, a San José de la Punta, a 8 km de Sangrelaya, van arribar per la nit uns sicaris. Van entrar en una casa que estaven escoltant música en un ambient festiu. Buscaven un xicot amb fama de lladregot (feia un any havia robat el generador de l’església). Un cop dins, van amenaçar tothom que no es mogués de lloc. Malgrat tot, un noiet de 16 anys es va escapolir i va començar a córrer tan com va poder, presa de pànic. No va ser prou ràpid i el van abatre a trets, caient sense vida a la vora del camí, en ple centre de la vila. Com el noi que buscaven no hi era, van agafar la seva xicota embarassada i el seu fillet de dos anys. A crits li van dir que els matarien si no apareixia el seu company. La van jaure a terra amenaçant-la amb les armes que duien. I dins de tanta maldat, ara ve un gest martirial que parla de la grandesa del cor de les persones: un dels nois que eren allí, que visitava la casa per primera vegada i veient el perill imminent en que estava la noia i el dos xiquets, li va dir en garífuna que els digués als sicaris que ell era el seu company. Ell es va encarar als sicaris mentint tot dient-los que ell era qui buscaven, i la noia, aterrada, va ratificar la seva falsa identitat. Els botxins el van tombar a terra, i descarregaren sobre ell tant de plom que escamparen per la cambra el contingut del seu crani, deixant-lo totalment desfigurat.
Jo vaig visitar la família de l’adolescent assassinat pocs dies després. Vaig resar a la casa tot mirant l´única foto que tenien d’ell quan encara anava a la guarderia, i vaig viure el dolor contingut d’aquella família que amb la seva pobresa quasi no li quedaven llàgrimes per plorar la mort d’un fill que s’iniciava a la vida.
I si això passa al costat de casa, serien infinites les històries de San Pedro Sula. Els passat 11 d’abril un home de Limón el van trucar uns per a tornar-li uns diners d’un préstec que li havien demanat. Ell hi va acudir confiat, caient en un parany que li segà la vida a cops de matxet. Tenia dues dones que abandonaren San Pedro i ara viuen una a Sangrelaya i l’altra a Batalla, amb 8 fills amb total, els més petits una bessonada de tres anys, néts de la meva cuinera Emelina.
Un dia més tard, Santos de Sangrelaya, un policia destinat a San Pedro, va anar a visitar la mare dels bessons amb el seu cotxe particular. Va tocar el clàxon però com no va sortir ningú, va maniobrar per sortir del carreró quan un grup de gent armada el va començar a disparar. El motiu? Sembla que per robar-li l’arma. No és rar l’assassinat de policies per aquest motiu. Mai havien entrat a l’església de Sangrelaya tants policies com el dia del seu funeral.
I el pitjor de totes aquestes històries és que no ens impacten. Ja estem més que acostumats a les morts violentes. Ara el nostre bisbe ha fet un escrit sobre les morts de camperols en les lluites contínues per les terres, entre terratinents, narcotraficants i pagesos. Són tan freqüents les morts per assassinat que ens deixen indiferents, sense capacitat de sorpresa, com si la notícia fos que ha guanyat el Barça: ja estem acostumats!
Tampoc es valora massa la vida humana no nascuda. Malgrat que les lleis hondurenyes no legalitzen l’avortament, és una realitat molt freqüent. Moltes adolescents es veuen abocades a aquest drama perquè el pare de la criatura sol ser un noiet irresponsable, per la indiferència de la família i per l’expulsió del col•legi, entre altres conseqüències. M’explicava la directora del centre educatiu de secundaria que si no expulsen les alumnes embarassades el fenomen s’estén com una malaltia. En canvi, una conseqüència més contundent fa que les altres noies siguin més curoses. Sigui com sigui, és molt fàcil aconseguir pastilles per avortar a través de personal sanitari: un aspecte més de la corrupció generalitzada.
Hondures és un país meravellós, amb unes possibilitats fantàstiques, però que malgrat la majoria són batejats, han perdut el valor de la vida humana.

Però també hi ha històries amb final feliç. La foto que il•lustra questa entrada és d’una xiqueta en els braços del seu pare de 19 anys. La mare és una adolescent de 15, que li van aconsellar que avortés. Però ajudats per la parròquia i la família, la petita ha nascut a la vida, i la mare segueix estudiant. El naixement d’un ésser humà, especialment en un país com Hondures, sempre és una victòria de la VIDA.

LLÀGRIMES DE MISSIONER

el P. Rafael quan era a la Moskitia

Acabo de celebrar la Santa Missa i d’adorar el Santíssim Sagrament com fem cada dijous a Sangrelaya. És la segona missa d’avui, doncs la primera l’he concelebrada amb el P. Rafael, i amb una quarantena d’agents de pastoral, en l’allunyada comunitat de Playas d’Ocotales, on la veïna parròquia de Sico té el Centre de Formació.
He estat allí un parell de dies convidat pel P. Rafael, el rector, a donar part d’un taller pels laics que sortiran a missionar a partir d’aquest proper cap de setmana. Ells mateixos van triar els temes a tractar, conscients que s’havien de preparar en l’ambient a vegades “agressiu” de les comunitats protestants. A mi m’ha tocat parlar de la Creu, de la devoció als sants, de la litúrgia i de l’Eucaristia. Penso que mai he tingut alumnes més atents. Han aguantat hores i hores d’explicacions, d’esquemes a la pissarra, de dibuixos, d’anècdotes …per tal de fer-me entendre. No han deixat de disparar-me amb mil preguntes que he anat contestant com bonament he pogut, i fins i tot ahir al vespre, en el temps d’esbarjo van demanar-me de continuar amb un qüestionari sense fi. Haig de reconèixer que he gaudit moltíssim.
Però la sorpresa ha estat aquest matí quan el P. Rafael m’ha demanat, com va fer ahir, que presidís l’Eucaristia. La veritat és que se’l veia tan content que no he gosat de negar-m’hi. De fet la gent està molt feliç per la missió i per la formació que està rebent i ell, com a bon pare, participa d’aquesta alegria. A l’acabar la missa, ha volgut agrair-me la meva col•laboració. I quan ho ha fet, s’ha posat a plorar.
El P. Rafael és un missioner de cap a peus, a temps complert, de primera divisió, no pas com jo que sóc de tercera regional, de pa amb oli i sucre. De nacionalitat polonesa, enyora la seva mare envellida des de la viduïtat i la llunyania del fill. S’ha passat la seva vida a la missió de frontera: 12 anys a Moçambic visitant comunitats amb una moto atrotinada, 7 o 8 anys als Andes bolivians on va veure morir un company perquè una vaga els barrà el pas a l’hospital. Després uns anys a la Moskitia hondurenya i ara a les muntanyes de la costa nord del bisbat de Trujillo. Viu sol, home de fe i de caràcter una mica aspre, però bo com un tros de pa. A la meva cambra on m’ha hostatjat hi ha deixat mitja rajola de xocolata polonesa que guardava per a mi. La mitja que hi mancava, m’ha dit, era culpa de la seva debilitat. Es conserva alt i fort, de cabells grisos i esvalotats , de barba descurada però d’ulls de mirada blava, innocent, com un nen.
Però avui els seus ulls s’han omplert de llàgrimes, perquè el P. Rafael és un enamorat de la missió. I no entén que les noves vocacions de la seva congregació ja no volen sortir a la missió, i prefereixen escollir destins burocràtics i còmodes a les parròquies de ciutat. Ha plorat perquè jo deixo la missió, que ell tan estima, i ha demanat al bon Déu que un dia em deixi tornar. Em mirava mentre li relliscaven les llàgrimes galta avall, i se li trencava la seva veu rovellada, amb fort accent eslau. El P. Rafael és un sacerdot que s’ho creu, i el que admiro amb tot el cor. D’ànima senzilla, acompanyat sempre de la Litúrgia de les Hores i sense oblidar de confessar-se quan ve a Sangrelaya a visitar-nos. L’admiro perquè és un heroi de la fe; ha passat tot tipus de dificultats físiques i espirituals. Ha canviat sovint de país, de llengua i de cultura. Home de poc equipatge, solitari, soldat de l’evangeli, bojament enamorat de la missió. Home capaç també de plorar sense vergonya, de fer-me avui el regal de les seves llàgrimes de missioner. M’ha dit que sóc bon missioner, i que Déu farà que torni.
Jo sé que aquesta vegada Déu no em deixarà tornar, però guardaré com a record inesborrable les llàgrimes del meu bon amic, el P. Rafael.